L’atractiu interior

El que les illes amaguen

Aprofitant l’estada a L’Escala vam dedicar un parell de dies a fer un tomb per les rodalies. El destí d’una d’aquestes sortides era visitar el nucli medieval de Pals i dirigir-nos després a L’Estartit, on vam dinar en un restaurant del Passeig Marítim amb vistes al mar on s’ubiquen les Illes Medes.

En acabar l’àpat vam passejar fins el límit nord del passeig per una zona per a vianants molt ben arranjada, on vam contemplar més a prop les famoses illes que segins el meu parer no ofereixen gaire atractiu; m'impressionava més l’imponent penya-segat que es troba al final del Passeig. El més admirable de les Medes no s'observa des de l'exterior, sinó que roman al seu interior -una riquesa natural de gran bellesa-. Per veure-la bé cal apropar-se i submergir-se; però, per fer-se una idea es pot ullar des de l'interior d’un vaixell preparat per observar-la des de unes finestres.

En aquesta experiència hi trobo un paral·lelisme amb el que ens passa en relacionar-nos amb les persones. Podem deixar-nos portar per l'atractiu de factors externs per emetre un judici: quina planta té, com vesteix, quin cotxe porta, quants seguidors té, on viu, on treballa, quin càrrec té, com parla, amb qui va..., sense aprofundir gaire més. Molts cops ja en tenim prou per fer un encasellament de la seva personalitat.

Però, per conèixer-les persones a fons cal apropar-se i submergir-se delicadament en el seu tarannà, dedicar-les-hi espai i temps; no n’hi ha prou amb tenir dades sobre elles que ens proporcionen finestres externes –el que se sap, el que es diu, el que es comenta, el que imaginem...-. No les arribarem a conèixer mai del tot, com ens passa fins i tot amb nosaltres mateixos –l’aforisme grec ‘coneixe’t a tu mateix’ és molt fàcil de gravar en una pedra, però molt difícil de aconseguir-ho fil per randa-; si més no, serem capaços de descobrir moltes riqueses amagades, també algunes de les misèries que tots arrosseguem: un bon fonament per fornir amistats pregones i duradores.

Recorro de nou a El Petit Príncep per acabar: «Com que el petit príncep s’adormia, el vaig prendre en braços... Jo contemplava, a la llum de la lluna, aquell front pàl·lid, aquells ulls closos, aquells manyocs de cabells que tremolaven al vent, i em deia: el que veig és només l’escorça. Allò que té d’important és invisible...» (1).

(1) Antoine de Saint-Exupéry: El Petit Príncep. Títol original: Le Petit Prince. Editorial: Laia – Col·lecció: El nus, número 35 – 3ª edició (1984). Capítol 24, pàgina 94