El noi, la guineu i els lligams
En la història que ens
conta Saint-Exupéry la guineu li demana al noi que la domestiqui per deixar de
ser l’un per l’altre un més entre tants de la seva espècie: «per ara tu només
ets per a mi un noi semblant a d’altres cent mil nois. I jo no tinc necessitat
de tu. I tu tampoc no tens necessitat de mi. Jo no sóc per a tu sinó una guineu
semblant a cent mil d’altres. Però, si em domestiques, tindrem necessitat l’un
de l’altre. Tu seràs per a mi únic al món. Jo seré per a tu única al món.» (2)
Domesticar sembla
apropiat per definir la relació de les persones amb les mascotes, també altres
animals útils al ésser humà per a diverses tasques. El diccionari ens indica
que és “fer domèstic”, però té una connotació de sotmetiment, també
d’acolliment quan la mascota s’incorpora a la vida personal o familiar, se la
fa ‘de casa’. Però la guineu li dona al noi una altra significat, apte per les
relacions interpersonals: «crear lligams» (2).
En tot lligam hi ha
un grau de dependència. Hi ha lligams que són necessaris perquè ens ajuden a
créixer, com l’afecció (apego en castellà) -de la que en parla L’Ecuyer en els
seus llibres- per donar resposta a les inquietuds naturals de l’ésser humà des
de ben petit: «El niño pequeño necesita una figura de apego para mediar
entre sí mismo y la realidad» (3).
D’altres ens proporcionen seguretat o benestar físic o emocional que són un bon
estímul per afrontar la quotidianitat. També n’hi han que, si no som capaços de
controlar-los, ens absorbeixen més del que caldria, distraient-nos del que
hauria de ser prioritari. I, malauradament, alguns es poden convertir en
perniciosos, fins al punt de resultar convenient maldar per desprendre-se’n,
tot i que de vegades es una tasca molt feixuga si estan prou arrelats.
De tant
en tant ens convé reflexionar sobre els nostres lligams, el tràfec habitual sol
ser un impediment per fer-ne una valoració adient del que suposa cadascun
d’ells per a nosaltres; no ens adonem fins que ens decidim a fer un break. La
guineu li ho ve a dir al noi en el moment en què s’acomiaden: «...només hi
veiem bé amb el cor. Tot el que és essencial és invisible als ulls.» (2)
La meva filla Laia
havia llegit el curs passat El Petit Príncep. Quan vaig arribar a la casa on
estiuejàvem vaig explicar a la família la meva descoberta. ‘Està bé’, o quelcom
de semblant va ser la resposta; la meva capacitat de transmetre entusiasme és
molt minsa. Em vaig proposar tornar a llegir El Petit Príncep, però poc a poc, assaborint els capítols. Quan la
meva dona va veure el llibre sobre la taula, va comentar en família ‘això té a
veure amb el que ens va contar a la casa de L’Escala’. S’ensumava que seria
tema d’un escrit.
(1) Informació de l’enllaç
https://www.visitlescala.com/ca/riells/petit-princep
«El passeig de Riells
està dedicat a la figura del Petit Príncep, del llibre de l'escriptor francès
Saint-Exupéry: El Petit Príncep. Assegut sobre un mur de pedra, contempla
immòbil cada sortida del sol de la Costa Brava i permet que petits i grans
s'hi fotografiïn. No és l'únic personatge de la novel.la que ha decidit
quedar-se per sempre en aquesta preciosa localitat: a pocs metres, a la mateixa
platja, sobre les escales de la plaça de l'Univers, la guineu sembla guaitar
quelcom en l'horitzó. Més endavant trobem una rosa a terra, un baobab, roques
volcàniques i les palmeres dibuixant les constel·lacions d'Orient, tots els
elements per endinsar-nos en la màgia de l'obra de Saint-Exupéry.»
(2) Antoine de Saint-Exupéry: El Petit Príncep. Títol original: Le
Petit Prince. Editorial: Laia – Col·lecció: El nus, número 35 – 3ª edició
(1984). Capítol 21, pàgines 81 a 88
(3) Catherine L’Ecuyer: Educar en
la realidad – Plataforma editorial (2015). Capítol 10, pàgina 96
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada