No m’hi vaig poder estar
No m’hi vaig poder estar
quan us vaig veure
surant prop de les roques
a tocar del Passeig de Mar.
Estàveu agrupades
i aparentment tranquil·les;
potser comentant la jugada
o bé fent una mesurada barrila.
Per a mi era un fet sorprenent,
acostumat només a veure-us
Volant d’aquí cap a allà;
per als vilatans, segurament,
Una imatge habitual.
No m’hi vaig poder estar
de fer mans i mànigues
per deixar l’escena impresa
en el meu aparell cel·lular
Però tinc un mòbil capriciós
-¿obsolescència programada?-,
només de cara cap a mi pot fer fotos;
enfocar em resulta una dura batalla,
tan maldestre com soc.
Us feia la foto apropant-me a la balconada
i tot seguit, sota una ombra la mirava;
el que veien els meus ulls
és que havíeu desaparegut.
Com pot ser, em preguntava,
si no s’han pas mogut?
Potser és la perspectiva,
sospirava dolgut.
La repetició no ho millorava;
només el reflex d’uns puntets,
de la vostra presència
en podia donar fe
Quan de temps va passar
fins que m’hi vaig plantar?
A més, qui era jo, em vaig excusar
per la vostra intimitat violentar?
M’he alegrat, però, de veure-us
en reproduir les fotos a l’ordinador.
Ni ho sabíeu, ni us ho proposàveu,
però em deixareu el regust
de la placidesa, la senzillesa i la serenor.
Veure el vostre cos dansant
amb el suau frec de les ones
gaudint de la bona companyia
m’evocava el goig experimentat
en tantes sobretaules, aplecs
i reunions informals.
Em vau brindar una oportunitat
que no havia de deixar passar:
de plasmar aquest record
no m’hi vaig poder estar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada