Comiat terrenal de la mare

A reveure *

El 19 d’agost va morir la meva mare. Durant el funeral es va llegir un escrit de la meva neboda Míriam que reflecteix en bona mesura el seu tarannà. El comparteixo amb vosaltres amb el seu permís:

La iaia

La iaia sempre reia molt. La recordo fent mitja i coques, escoltant tangos, explicant anècdotes de la seva infància que solien tenir un final divertit. La recordo cuidant-nos i mimant-nos sempre. Li preocupava que fóssim tan “secallones” i que ens talléssim el cabell. Ens estimava moltíssim. I nosaltres a ella. Tingués l’edat que tingués, en el fons sovint semblava una nena, que volia passar-s’ho bé i s’inventava històries per fer-nos riure.

Amb ella hem après que la fantasia no té edat. Me’n recordo que un dia vam posar noms als peluixos que tenia a casa per a nosaltres, i després els va cosir el nom a l’esquena. Com que sabíem que li agradaven, nosaltres també vam regalar-li peluixos unes quantes vegades, provant de compensar-la pels que de petita no havia pogut tenir. Li feia molta il·lusió, els abraçava. També els va fer unes botetes i roba, i els va posar al rebedor de casa. Ens feien una bonica benvinguda cada vegada que anàvem a veure-la. Estaven just al costat de la bruixa que reia amb malícia quan apareixia un soroll, i quan la bruixa reia ella es tronxava de riure. La iaia era així, divertida, amorosa, xerraire, rebel.

Cada vegada que penso en ella sento una profunda gratitud, quina sort hem tingut de créixer sota l’abraçada de la nostra fada madrina.

Però encara que parlem de records, no estem parlant de res que haguem perdut, iaia. L’abraçada física és temporal, però l’abraçada que t’enviem amb l’ànima és per sempre.

Míriam Montoliu

*Part final del Símbol dels Apòstols: “Crec en l’Esperit Sant; la santa Mare Església catòlica, la comunió dels sants; la remissió dels pecats; la resurrecció de la carn; la vida perdurable. Amén”