A reveure *
El 19 d’agost va morir la meva mare. Durant el funeral es va
llegir un escrit de la meva neboda Míriam que reflecteix en bona mesura el seu
tarannà. El comparteixo amb vosaltres amb el seu permís:
La iaia
Amb ella hem après que la fantasia no té edat. Me’n recordo
que un dia vam posar noms als peluixos que tenia a casa per a nosaltres, i
després els va cosir el nom a l’esquena. Com que sabíem que li agradaven,
nosaltres també vam regalar-li peluixos unes quantes vegades, provant de
compensar-la pels que de petita no havia pogut tenir. Li feia molta il·lusió,
els abraçava. També els va fer unes botetes i roba, i els va posar al rebedor
de casa. Ens feien una bonica benvinguda cada vegada que anàvem a veure-la. Estaven
just al costat de la bruixa que reia amb malícia quan apareixia un soroll, i
quan la bruixa reia ella es tronxava de riure. La iaia era així, divertida,
amorosa, xerraire, rebel.
Cada vegada que penso en ella sento una profunda gratitud,
quina sort hem tingut de créixer sota l’abraçada de la nostra fada madrina.
Però encara que parlem de records, no estem parlant de res
que haguem perdut, iaia. L’abraçada física és temporal, però l’abraçada que t’enviem
amb l’ànima és per sempre.
Míriam Montoliu



JO també recordo amb agraïment com va tenir cura de tots els amics que eren dels seus fills.
ResponEliminaFlorentí Ysern