También va con ustedes, señorías

Corresponsabilidad

No acostumbra la señora Irene Montero recibir de buen grado las críticas, especialmente si vienen de sus adversarios políticos, reaccionando pronta y agresivamente con epítetos antes que con razonamientos. Los efectos nocivos o, al menos, contraproducentes de la aplicación de la llamada ley del ‘solo sí es sí’ la están poniendo en el disparadero. Pienso, sin embargo, que su habitual impulsividad la está traicionando, porque ella no es la última responsable de la vigencia de la ley, ni siquiera el grupo parlamentario Unidas-Podemos. La propuesta surgió del Ministerio de Igualdad que dirige y ella la llevo al Consejo de Ministros y Ministras, en terminología del Presidente, que dio vía libre a su tramitación y fueron las Cortes Generales, que contaron con el voto favorable del Senado, las que aprobaron el texto de la ley.

La ministra Irene Montero no debería dejar que la conviertan en chivo expiatorio, es decir, que se focalice en ella la responsabilidad que comparte con otros, entre ellos el Gobierno y las señorías del Congreso y el Senado que votaron favorablemente su aprobación. Si alguien, entre sus señorías, se quiere escabullir amparado en la disciplina de voto, dejará constancia que, por los motivos que sea, se comporta, al menos en algunas ocasiones, como un mindundi en espera de instrucciones para apretar el botón correspondiente.

No estoy de acuerdo con quien pide la dimisión o cese de la ministra por los efectos que está produciendo la aplicación de la ley: no es la única ni la última responsable. Sin embargo, sí es censurable por su desaforada reacción.

Xivarri al temple

El silenci condueix a la pregària

Alice Olivier m’apunta un pensament de santa Teresa de Calcuta: “Si volem pregar, primer hem d’aprendre a escoltar, perquè en el silenci del cor, Déu parla” (1). Em remet a una inquietud que em volta pel cap des de fa temps: què representa per als catòlics el temple? Certes actituds que observo em porten a pensar que per alguns pot tenir la mateixa consideració que un auditori o una sala d’actes amb una decoració d’un valor artístic més o menys suggeridor. És una interpretació, probablement agosarada, que sorgeix quan en moments previs a una celebració el xivarri envaeix el temple, i no s’atura fins que el celebrant inicia l’acte litúrgic.

Es podria pensar que això només passa en aquelles celebracions en la que participen els que no trepitgen gairebé mai l’església: primeres comunions, bodes, batejos, funerals..., però el fet és que també es produeix en misses dominicals i, fins i tot, en les d’entre setmana entre feligresos que les sovintegen. No parlo de comentaris o observacions puntuals, sinó de petar la xerrada.

S’ha perdut el respecte al que suposa el temple per a un cristià, per a un catòlic? Penso que més aviat hi ha un cert contagi de l’ambient social que ens envolta: pròdig en soroll i activisme; esquerp al silenci i la quietud, que l’abromen i neguitegen; es viu tant cap enfora que mirar endins es defuig, perquè desconcerta, espanta o angoixa.

Cada cop estic més convençut que si no som capaços d’incrementar constantment el tracte íntim amb Déu, amb Jesús, difícilment podrem viure i transmetre la fe. No és imprescindible l’aixopluc del temple o l'oratori per practicar-ho, però cal tenir en compte que en els temples catòlics Jesús sagramentat acostuma a ser-hi present en el sagrari o exposat, amb qui podem tractar de tu a tu. Si maldem per respectar el silenci al temple, ens serà més fàcil obrir-li el cor al Senyor i escoltar el que ens hagi de dir.

(1) https://religion.elconfidencialdigital.com/opinion/alice-ollivier-association-hozana/importancia-hacer-silencio/20221110235308044830.html