El silenci condueix a la pregària
Alice Olivier m’apunta un pensament de santa Teresa de Calcuta: “Si volem pregar, primer hem d’aprendre a escoltar, perquè en el silenci del cor, Déu parla” (1). Em remet a una inquietud que em volta pel cap des de fa temps: què representa per als catòlics el temple? Certes actituds que observo em porten a pensar que per alguns pot tenir la mateixa consideració que un auditori o una sala d’actes amb una decoració d’un valor artístic més o menys suggeridor. És una interpretació, probablement agosarada, que sorgeix quan en moments previs a una celebració el xivarri envaeix el temple, i no s’atura fins que el celebrant inicia l’acte litúrgic.Es podria pensar que això només passa en aquelles celebracions en la que participen els que no trepitgen gairebé mai l’església: primeres comunions, bodes, batejos, funerals..., però el fet és que també es produeix en misses dominicals i, fins i tot, en les d’entre setmana entre feligresos que les sovintegen. No parlo de comentaris o observacions puntuals, sinó de petar la xerrada.S’ha perdut
el respecte al que suposa el temple per a un cristià, per a un catòlic? Penso
que més aviat hi ha un cert contagi de l’ambient social que ens envolta: pròdig
en soroll i activisme; esquerp al silenci i la quietud, que l’abromen i neguitegen;
es viu tant cap enfora que mirar endins es defuig, perquè desconcerta, espanta o angoixa.



Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada