Promeses polítiques
“Ja sóc senador, ¿i ara, què?”, li pregunta Bill McKay al
seu cap de campanya, que l’havia convençut per presentar-se a unes eleccions on
teòricament no tenia res a fer, per la gran envergadura i tirada electoral del seu rival, que optava a la reelecció. Bill és un advocat laboralista compromès socialment que no té
aspiracions polítiques, malgrat ser fill d’un exgovernador. Tot i així,
l’esquer que li llancen el convenç per a presentar-se: li fan veure que
com no te res a perdre podrà expressar lliurement les seves idees i projectes
per contrarestar la política que duu a terme l’actual senador. A la maratoniana
campanya no li falta la parafernàlia típica de les eleccions als Estats Units -que
crea icones i distorsiona els missatges-, un ambient que desconcerta al candidat, que acaba guanyant i deixant com a regust la pregunta esmentada a l'inici amb que conclou el film El
candidat. (1)
 |
| Enrique Tierno Galván |
Aconseguir un càrrec pot ser un estímul, gestionar-lo pot
ser una tortura quan manca competència; llevat que qui l’aconsegueix se senti
alliberat de qualsevol compromís, seguint el criteri de la famosa frase –he
trobat dos versions- de l’exalcalde de Madrid Enrique Tierno Galván, anomenat
popularment ‘el viejo profesor’: "los programas electorales están para no
cumplirlos" *. Tierno gaudia d’una popularitat que, durant el seu mandat, gairebé
l’immunitzava davant dels ciutadans de les lògiques crítiques que una frase com
aquesta pot generar. Potser era dels convençuts de que no calia amoïnar-se, ¡ja
ens en sortirem!, mentre tant ‘qui dia passa any empeny’.
En un altre àmbit, el periodista Eugeni Xammar, corresponsal a Alemanya de la publicació catalana La Publicitat, analitza el resultat de les eleccions generals
d’aquell país l’any 1924: “De les dues coalicions possibles, la gran coalició
vers l’esquerra... i la gran coalició vers la dreta..., és aquesta darrera la
que té més possibilitats de constituir-se..., i la que amb més exactitud
reflecteix la tendència d’opinió que les eleccions han revelat.” A continuació
afegeix: “No hi ha més que un inconvenient: el programa electoral dels
conservadors. Ha estat un programa excel·lent per guanyar vots, però la seva
aplicació ofereix dificultats molt importants. És un d’aquells programes tan
bons, com és ara el socialista, que serveixen per arribar a governar però que
no serveixen per governar.” (2)
 |
| Jacinto Seara |
La dinàmica electoral porta a molts polítics, arrossegats
per la emoció escènica o l’entusiasme en el millor dels casos, a prometre el
que no està escrit per guanyar-se el favor dels electors, com denuncia l’articulista,
físic i informàtic gallec Jacinto Seara: “Oyendo a los políticos en sus mítines
me viene a la memoria una profesión muy digna, la de los 'charlatanes', que eran capaces de vender lo que les pusieran por
delante.” (3) El filòsof Julián Marías, en un to més professoral, ho atribuïa a
un mal ús de l’art oratori, tan necessari per engrescar als ciutadans, al que
feia referència al·ludint a una frase de Pericles: «El que sabe y no se explica
claramente, es lo mismo que si no pensara», per esmentar després: “De ahí la
necesidad de la palabra justa y expresiva, capaz de hacer entender y de
entusiasmar, de movilizar lo mejor de los ciudadanos.” Però unes línies abans constatava
que sovint es tergiversava aquesta funció: “Lo malo es que nuestra época ha
sustituido la «retórica» por la «propaganda»... La retórica, la buena retórica,
consistía en mover a las personas mediante la palabra, y no necesitaba mentir,
sino apelar con el estilo literario a los resortes profundos de lo humano. La
propaganda –plaga del siglo XX– manipula a los hombres profanándolos mediante
la mentira, la distorsión de la realidad, su ocultamiento.” (4)
 |
| Julián Marías |
No gaire convençut pel que refereix més endavant sobre el gastat
recurs excusatori de que 'fins ara no ha pogut ser però ara anirà de debò' (“la
promesa no cumplida se va a realizar si ganan los próximos comicios”), Seara
formula un desig que en termes generals pot ser ampliament compartit: “Me
gustaría que cuando la mayoría de nuestros políticos hablen sean sinceros y
piensen lo que ofrecen, que se den cuenta de que vivimos en España y de que el
pueblo sabe lo que quiere, que pertenecemos al mundo Occidental con las
ventajas e inconvenientes que ello implica”. Per Marías aquesta seria una
“exigencia... imperativa para el político honrado y creador... esa posibilidad
es accesible, no requiere más que tener presente la realidad, no falsearla, no
ocultarla, no engañar –y esto requiere ante todo no engañarse–.”
En tot cas, malgrat l’acumulació de decepcions, convé no
perdre del tot l’esperança, però, això sí, faríem bé en arrufar el nas i maldar
per tornar a posicionar els peus a terra quan els bells càntics de sirena
polítics ens facin levitar.
*L’altra versió és: “las promesas electorales están para no
cumplirse”
 |
| Michael Ritchie |
(1) El candidat.
Títol original: The Candidate. Any: 1972. Durada: 109 min. País: Estats Units.
Director: Michael Ritchie. Veure una glosa a elasombrario.com/el-candidato-doble-discurso-politico-y-alcahueteria-oportunista/
(2) Eugeni Xammar: L’ou
de la serp (1924) – Quaderns Crema – Col·lecció D’un dia a l’altre número 2
– 290 pàgines. Article titulat: Els
conservadors després de les eleccions publicat a La Publicitat el 14 de
maig de 1924. Fragment a la pàgina 230 del llibre.
(4) Julián Marías: Qué vamos a hacer. Diari ABC
12/09/96
