Tota elecció comporta un sacrifici
En l’assaig El crepuscle
del deure, el sociòleg francès Gilles Lipovetsky descriu com una de les
característiques de «la societat posmoralista... l'època en què... la idea de
sacrifici d’un mateix està socialment deslegitimada...» (1).El sacrifici que no té l’expectativa d’un benefici immediat sobre un mateix no té bona premsa. Es dóna per bo quan es fa per estar
en forma, per lluir, per tenir un cos escultural, per obtenir un èxit esportiu,
per pujar de categoria –social, professional-; però es veu amb recança quan el beneficiari
es un altre sense contraprestació esperada, tant és que sigui la família, els
fills, els pares, la parella o, ja no dic, Déu; i aquells que recorren aquest
camí és fàcil que siguin titllats de pringats o se’ls apliqui un qualificatiu
encara més despectiu.
Cal tenir en compte que exercir la llibertat, entesa com elecció
entre diverses alternatives, suposa sempre sacrificar les opcions no triades. Ho
fem constantment, fins i tot quan el resultat és la quietud, el silenci, la
inacció. Potser per això, seria més propi parlar de sacrifici només en tercera
persona, quan es percep en un altre: ‘fer això comporta molt sacrifici’, ‘és una persona sacrificada (en/amb/per)...’. En el cas d’un mateix
cal contemplar-ho com una elecció entre d’altres, sense entrar en detalls del
que motiva l’elecció.
A aquesta conclusió -no dubto que pot ser controvertida- he arribat al rellegir uns fragments d’una de les cartes que Josep Maria
Espinàs va escriure a la seva filla, nada amb la síndrome de Down, que inclou en
el llibre El teu nom és Olga, on
descriu una de les qualitats que observa en la seva filla: «M’agrada parlar de
la teva gran bondat perquè no ets precisament una ‘innocent’, en el sentit
literal de ‘qui no sap’, qui no coneix. Saps que hi ha el mal i la maldat. I el
denuncies indignadament quan algú te l’explica o el veus a la televisió. La
teva bondat no és una ‘limitació’ sinó una decisió moral que has pres, i que
has anat enrobustint, amb els anys, simultàniament amb la maduració de la
consciència.
No t’hem vist ni la més petita ‘mala acció’.
En el camp dels principis, ho tens clar i ho formules quan et
sembla oportú: “Hi ha d’haver pau. Entre las persones i a tot el món.” “La gent
s’ha d’estimar.” “Les persones que no són bones no són persones.” Quan et sento
dir –amb tanta convicció, tan seriosament- aquestes coses em fas molta
impressió, Olga, perquè no són frases que has après i et limites a repetir,
sinó que ens consta com vius aquestes idees i com t’hi has compromès.Perquè els principis els apliques sistemàticament a la pràctica.
La teva bondat es pot expressar amb aquesta paraula que fa de mal pair, que és
‘sacrifici’, però com que tu no la dius –i per tant evites el perill de la
dramatització- jo la puc dir d’entrada, encara que puc expressar-ho amb més
exactitud: no és que et sacrificis, és que, per damunt de tot, penses en el
benestar dels altres. Aquesta és la teva bondat.»
Més endavant l’escriptor es pregunta sobre l’origen d’aquesta
qualitat que observa en la seva filla: «Tinc la impressió que no t’hem
alliçonat pas contra l’egoisme.
¿És perquè no pots ser gaire útil –o útil en gaires coses- que
ho compenses servint al màxim en allò que depèn de tu? És probable, però això
vol dir que creus que l’important és servir, ajudar, tenir l’altre present. No
se t’escapa mai la possibilitat de fer el petit favor quotidià. I no t’ho
premiem pas, que consti, no et tractem pas com una criatura...» (2)
(1) Gilles Lipovetsky: El
crepúsculo del deber. La ética indolora de los nuevos tiempos democráticos
Títol original: Le crépuscle du devoir. L’éthique indolore des nouveaux temps democràtiques.
Editorial: Anagrama – Colección: Argumentos (2006). Traductora: Juana Bignozzi
Ramallo. 287 pàgines. Capítol II: Edén, Edén
(2) Josep Maria Espinàs:
El teu nom és Olga. Cartes a la meva
filla (1986). Editorial: La Campana, número 7 – 40ª edició (2013). 146
pàgines. Capítol 5
