Any de la pregària (31)

Penetrar en el misteri

“Abans de dir que sí, pregunta-ho al coixí” (1). Reflexionar sobre allò que fem, el que ens passa i les decisions que ens cal prendre és important; evitant tant com es pugui deixar-se portar pel cercle viciós de la immediatesa a que ens empenta la societat actual en les nostres contrades. En aquest sentit ens diu el  Sant Pare Francesc en la trenta-unena catequesi sobre l’oració (2): «Tots necessitem meditar, reflexionar, retrobar-nos nosaltres mateixos, és una dinàmica humana... Meditar és una necessitat de tots. Meditar, per dir-ho d’alguna manera, s'assemblaria a aturar-se i respirar fondo a la vida.» Per viure el cristianisme com cal també necessitem, com ho feia la mare de Jesús després de la visita dels pastors al pessebre: «Maria guardava tot això en el seu cor i ho meditava» (3).

Ens diu el Catecisme: «La meditació és, sobretot, una cerca. L'esperit intenta comprendre el perquè i el com de la vida cristiana per adherir-se i respondre al que demana el Senyor» (4). I el Sant Pare Francesc remarca: «Per a un cristià “meditar” és buscar una síntesi: significa posar-se davant de la gran pàgina de la Revelació per intentar fer-la nostra, assumint-la completament. I el cristià, després d'haver acollit la Paraula de Déu, no la té tancada dins seu, perquè aquella Paraula s'ha de trobar amb “un altre llibre”, que el Catecisme anomena “el de la vida”. És el que intentem fer cada cop que meditem la Paraula.»

«La meditació fa intervenir el pensament, la imaginació, l'emoció i el desig»; per al cristià, però, no es queda en una mera introspecció: «Aquesta mobilització és necessària per aprofundir en les conviccions de fe, suscitar la conversió del cor i enfortir la voluntat de seguir Crist», diu el Catecisme. I el Sant Pare indica: «Per al cristià la meditació entra per la porta de Jesucrist. També la pràctica de la meditació segueix aquest camí. I el cristià, quan prega, no aspira a la plena transparència d’ell mateix, ni es posa a buscar el nucli més profund del seu jo. Això és lícit, però el cristià busca una altra cosa. La pregària del cristià és sobretot encontre amb l'Altre: la trobada transcendent amb Déu.»

Es pot meditar de diverses maneres i un ha de trobar la que més li escaigui, tenint en compte, però, que és un camí no una meta, com diu el Catecisme: «Els mètodes de meditació són tan diversos com diversos són els mestres espirituals. Un cristià ha de voler meditar regularment... Però un mètode no és res més que una guia; allò important és avançar, amb l'Esperit Sant, per l'únic camí de la pregària: Crist Jesús», com explicita el Sant Pare: «Els mètodes de meditació són camins a recórrer per arribar a l’encontre amb Jesús, però si tu t'atures en el camí i mires tan sols el camí, mai no trobaràs Jesús.»

Amb el guiatge de l’Esperit Sant la meditació es converteix en pregària que ens introdueix en els esdeveniments de la vida de Jesús: «Aquesta és la gràcia de la pregària cristiana: Crist no és lluny, sinó que està sempre en relació amb nosaltres. No hi ha aspecte de la seva persona divino-humana que no es pugui convertir per a nosaltres en lloc de salvació i de felicitat. Cada moment de la vida terrenal de Jesús, a través de la gràcia de la pregària, es pot convertir per a nosaltres en contemporani, gràcies a l'Esperit Sant, el guia... No hi ha cap pàgina de l'Evangeli en la qual no hi hagi lloc per a nosaltres. Meditar, per a nosaltres cristians, és una manera de trobar Jesús. I així, només així, retrobar-nos amb nosaltres mateixos. I això no és una manera de tancar-nos en nosaltres mateixos, no: anar a Jesús i en Jesús, trobar-nos nosaltres mateixos, guarits, ressuscitats, forts per la gràcia de Jesús. I trobar Jesús, salvador de tots, també el meu salvador. I això gràcies a la guia de l´Esperit Sant».

(1) Extret de https://elrefranyer.com/ref/abans-de-dir-que-si-pregunta-ho-al-coixi

(2) Centre de Pastoral Litúrgica: L’oració. Catequesis del papa Francesc. 1ª edició (2024). Capítol 31: La meditació. Catequesi del papa Francesc pronunciada el 28 d’abril de 2021. Es pot trobar en espanyol en el següent enllaç: https://www.vatican.va/content/francesco/es/audiences/2021/documents/papa-francesco_20210428_udienza-generale.html

(3) Evangeli segons sant Lluc, capítol 2, verset 19. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1163

(4) El Catecisme de l’Església Catòlica, dedica a la meditació els números 2705 a 2708. Consultar https://www.vatican.va/archive/catechism_sp/p4s1c3a1_sp.html#II%20La%20meditaci%C3%B3n

Any de la pregària (30)

Connexió eficaç

La paraula és el canal habitual de comunicació entre persones i també amb un mateix quan reflexiona. De la mateixa manera és mitja per relacionar-se amb Déu: «Per mitjà de la Paraula, Déu parla a l'home. Per mitjà de paraules, mentals o vocals, la nostra pregària pren cos. Però el més important és la presència del cor davant Aquell a qui parlem en la pregària», indica el Catecisme (1). Crist és «la Paraula divina que s’ha fet carn, i en la carn de cada home la paraula torna a Déu en la pregària», ens diu el Sant Pare Francesc en la trentena catequesi sobre la pregària (2).

«La pregària és diàleg amb Déu». ¿Com es produeix aquesta connexió?  «La primera pregària humana és sempre una recitació vocal. En primer lloc, es mouen sempre els llavis. Encara que, com tots sabem, pregar no vol dir repetir paraules (3); però, la pregària vocal és la més segura i sempre és possible exercir-la. Els sentiments, no obstant això, encara que siguin nobles, són sempre incerts: van i venen, ens abandonen i tornen. No només això, també les gràcies de la pregària són imprevisibles: en algun moment hi abunden els consols, però els dies més foscos semblen que s’evaporin del tot. La pregària del cor és misteriosa i en certs moments s’absenta. La pregària dels llavis, la que es xiuxiueja o es recita en cor, però, sempre es troba disponible, i és necessària com el treball manual.»

La pregària vocal manté la connexió, malgrat les interferències que es puguin produir pels estats d’ànim, les malalties o els diversos esdeveniments que ens capfiquen o ens treuen de polleguera. Respon a una necessitat de l’ésser humà d’expressar-se: «Som cos i esperit, i experimentem la necessitat de traduir exteriorment els nostres sentiments. Cal pregar amb tot el nostre ésser per donar a la nostra súplica tot el poder possible», indica el Catecisme. En aquest sentit ens diu el Sant Pare: «Les paraules amaguen sentiments, però també existeix el camí invers: aquell camí en què les paraules modelen sentiments. La Bíblia educa l'ésser humà perquè tot surti a la llum de la paraula, que res d’humà no sigui exclòs, censurat. Sobretot, el dolor és perillós si roman cobert, tancat dins nostre... Un dolor tancat dins nostre, que no es pot expressar o desfogar, pot enverinar l'ànima; és mortal.» En els Salms trobem expressions de tota mena adreçades a Déu, algunes d’elles ens poden, fins i tot, esgarrifar.

(7)

La pregària vocal és per a tothom, no està reservada als infants i a ments poc cultivades intel·lectualment. No hi ha maduresa cristiana que en pugui prescindir: «La pregària vocal és un element indispensable de la vida cristiana. Als deixebles, atrets per la pregària silenciosa del seu Mestre, ell els ensenya una pregària vocal: el “Pare nostre”... (A més) els Evangelis ens presenten (Jesús) elevant la veu per expressar la seva pregària personal, des de la benedicció exultant del Pare (4), fins a l'agonia de Getsemaní (5)», ens diu el Catecisme. I el Sant Pare remarca: «No hem de menysprear la pregària vocal. N’hi ha que diuen: “És cosa de canalla, de gent ignorant; jo busco la pregària mental, la meditació, el buit interior perquè vingui Déu”. Si us plau, no és necessari caure en la supèrbia de menysprear la pregària vocal. És la pregària dels senzills, la que ens ha ensenyat Jesús: Pare nostre, que esteu en el cel… Les paraules que pronunciem ens agafen per la mà; en alguns moments tornen el gust, desvetllen fins i tot el cor més adormit; desperten sentiments dels quals havíem perdut la memòria, i ens agafen per la mà fins a l'experiència de Déu. I sobretot són les úniques, de forma segura, que adrecen a Déu les preguntes que Ell vol escoltar. Jesús no ens ha deixat en la boira. Ens ha dit: “Vosaltres, pregueu així!”. I ens va ensenyar la pregària del Parenostre (6).»

(1) El Catecisme de l’Església Catòlica, dedica a la pregària vocal els números 2700 a 2704. Consultar https://www.vatican.va/archive/catechism_sp/p4s1c3a1_sp.html

(2) Centre de Pastoral Litúrgica: L’oració. Catequesis del papa Francesc. 1ª edició (2024). Capítol 30: La pregària vocal. Catequesi del papa Francesc pronunciada el 21 d’abril de 2021. Es pot trobar en espanyol en el següent enllaç: https://www.vatican.va/content/francesco/es/audiences/2021/documents/papa-francesco_20210421_udienza-generale.html

(3) Sant Joan Crisòstom: De Anna, sermó 2, 2: «Que la nostra pregària s’escolti no depèn de la quantitat de paraules, sinó del fervor de les nostres ànimes», citació inclosa en el punt 2700 del Catecisme.

(4) Referència a Evangeli segons sant Mateu, capítol 11, versets 25-26: «En aquell temps, Jesús digué: “T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això  que has amagat als savis i entesos.  Sí, Pare, així t’ha plagut de fer-ho.”» Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1126

(5) Referència a Evangeli segons sant Marc, capítol 14, versets 35-36: «S’avançà un tros enllà, es deixà caure a terra i pregava que, si era possible, s’allunyés d’ell aquella hora. Deia: “Abbà,  Pare, tot t’és possible; aparta de mi aquesta copa.  Però que no es faci el que jo vull, sinó el que tu vols.”» Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1158

(6) Veure Evangeli segons sant Mateu, capítol 6, verset 9. Referència:  https://www.bci.cat/biblia/capitol/1121

(7) Llibre mencionat i recomanat pel Sant Pare Francesc en aquesta catequesi.

Any de la pregària (29)

Lubricant imprescindible

Amb l’arribada del nou any la proposta del Sant Pare Francesc de que 2024 fos l’any de la pregària ha vençut, donant pas al Jubileu de l’esperança. Tot i això, les publicacions amb el títol ‘Any de la pregària’ continuaran, perquè ens queda al grup que reflexionem sobre elles unes quantes de pendents.

La darrera sessió fou dedicada a la titulada ‘L’Església, mestra de pregària’ (1), en la que el Sant Pare comença dient-nos «L’Església és una gran escola de pregària», posant l’accent inicial en la tasca de les famílies que actuen com a primeres transmissores de la fe, i després en la tasca catequètica de les parròquies referint-se al Catecisme: «La catequesi de nens, joves i adults està orientada a fer que la Paraula de Déu es mediti en la pregària personal, s'actualitzi en la pregària litúrgica, i s'interioritzi en tot temps per fructificar en una vida nova» (2). Aquest impuls formatiu no s’ha d’aturar en la recepció d’un sagrament, sinó que ha de continuar alimentant el tremp que dona la fe per a que es faci present en els nostres pensaments i accions:  «L'hàbit de la fe no és emmidonat, es desenvolupa amb nosaltres; no és rígid, creix, fins i tot a través de moments de crisi i resurreccions; entrar en crisi és una manera necessària de créixer. I la respiració de la fe és la pregària: creixem en la fe tant com aprenem a pregar. Després de certs moments de la vida, ens adonem que sense la fe no els haguéssim pogut passar i que la pregària ha estat la nostra força. No només la pregària personal, sinó també la dels germans i de les germanes, i de la comunitat que ens ha acompanyat i sostingut, de la gent que ens coneix, de la gent a qui demanem pregar per nosaltres.»

Abans de continuar amb les paraules del Sant Pare vull reproduir el testimoni d’unes monges carmelites que dirigeixen un projecte educatiu i assistencial en dues zones molt degradades de Guatemala, per les condicions en que han de viure els seus residents i per l’activitat de grups de delinqüència organitzada juvenil, les maras, que tempten adolescents i joves per captar-los. El projecte es diu Futuro Vivo. El canal de Youtube ‘Infinito más uno’ ofereix un reportatge de la gran tasca que es realitza en el primer capítol de la sèrie ‘Hagan lío’ (3). Ho reprodueixo en llengua espanyola, que és en la que s’expressen:

De la germana Uti, capdavantera i malalta d’esclerosi múltiple: «Hay tantas cosas por hacer que te podías estar desde la mañana que te levantas hasta por la noche que te acuestas en misión, pero eso no funciona; no funciona porque todo este trabajo que se hace, toda esta misión nace de un profundo encuentro con el Señor, que es la oración, ahí es donde te encuentras directamente con el Señor. Decía Santa Teresa que la oración es un estar con aquel que sabemos que nos ama; entonces para estar con él tienes que dejar otras cosas y si no las dejas y te metes a hacer, hacer, hacer, hacer; yo te digo mejor me quedo en España y me cuido mi esclerosis. Y no, esto, como te decía, tiene azúcar. Y el azúcar es el encuentro personal con Jesús que nos lleva a dar nuestro tiempo, nuestra vida por lo que estamos haciendo; si no es puro activismo.»

De la germana Caty: «Yo me siento muy frágil para para poder hacer la mayoría de las cosas, y yo en la oración es donde encuentro la fuerza. Sin Dios yo... Es que yo, ¿que soy yo?: no soy nada. O sea, yo Le digo todos los días: “Ayúdame, enséñame a poder mirar como Tú, a poder tratar a la gente como Tú.»

De la germana Savina: «Yo no podría estar en una casa en donde no haya una presencia visible del Señor. Es el Señor de nuestras vidas. Es el Señor de la casa y el Señor de nuestras acciones. Yo no estoy aquí porque “ay como me duele la injusticia y cómo me duelen los pobres” En Dominicana hay muchas ONGs. Yo estoy aquí porque me siento llamada por el Señor de mi vida; y el Señor de mi vida me dice: “Ahí están mis pobres”. Y si yo, visiblemente, no veo al Señor de mi vida, no estoy en contacto con el Señor de mi vida, esto pierde sentido a los dos días. Cada día ante el Señor es donde encuentro la motivación, la raíz, el sentido para salir todos los días aquí, a este mundo tan duro cuando podría estar tan cómoda.»

Aquests testimonis tenen molt a veure amb el que ens diu el Sant Pare a continuació: «Tot en l'Església neix a la pregària, i tot creix gràcies a la pregària. Quan l'Enemic, el Maligne, vol combatre l'Església, primer mira d’assecar les seves fonts, i li impedeix pregar... L'oració és la que obre la porta a l'Esperit Sant, que és qui inspira per anar endavant. Els canvis a l'Església sense pregària no són canvis d'Església, són canvis de grup. I quan l'Enemic vol combatre l'Església, el primer que fa és impedir-li de pregar... Si s’atura la pregària, per un moment sembla que tot pugui tirar endavant com sempre —per inèrcia—, però poc després l'Església s'adona que s’ha convertit en un embolcall buit, que ha perdut l'eix de suport, que ja no posseeix la font de l’escalfor i de l'amor.»

Sense pregària l’activitat i la raó de ser de l’Església no se sosté, com tampoc se sosté la vida cristiana dels seus membres: «Les dones i els homes sants no tenen una vida més fàcil que els altres, és més, ells també tenen els seus problemes per afrontar i, a més, sovint són objecte d'oposicions. Però la seva força és la pregària, que treuen sempre del “pou” inesgotable de la mare Església. Amb la pregària alimenten la flama de la seva fe, com es feia amb l'oli de les llànties. I així van endavant caminant en la fe i en l'esperança. Els sants, que sovint als ulls del món compten poc, en realitat són els qui el sostenen... amb les armes de la pregària.»

Y el Sant Pare acaba la seva intervenció reiterant la necessitat de la pregària: «Aquesta és una tasca essencial de l'Església: pregar i ensenyar a pregar. Transmetre de generació en generació la llàntia de la fe amb l'oli de la pregària. La llàntia de la fe que il·lumina, que organitza les coses com realment són, però que pot tirar endavant només amb l'oli de la pregària. Altrament, s'apaga. Sense la llum d'aquesta llàntia, no podrem veure el camí per evangelitzar; encara més, no podrem veure el camí per creure bé; no podrem veure els rostres dels germans als quals hem d’apropar-nos i servir; no podrem il·luminar l'habitació on ens trobem en comunitat… Sense la fe, tot s'enfonsa; i sense la pregària, la fe s'apaga. Fe i pregaria, juntes. No hi ha cap altre camí. Per això l'Església, que és casa i escola de comunió, és casa i escola de fe i de pregària.»

(1) Centre de Pastoral Litúrgica: L’oració. Catequesis del papa Francesc. 1ª edició (2024). Capítol 29: L’Església mestra de pregària. Catequesi del papa Francesc pronunciada el 14 d’abril de 2021. Es pot trobar en espanyol en el següent enllaç: https://www.vatican.va/content/francesco/es/audiences/2021/documents/papa-francesco_20210414_udienza-generale.html

(2) Catecisme de l’Església Catòlica, número 2688. Extret de https://www.vatican.va/archive/catechism_sp/p4s1c2a3_sp.html

(3) Reportatge sobre Futuro vivo, publicat a Youtube, canal Infinito más uno, sèrie ‘Hagan lío’, capítol 1. Es pot veure a l’enllaç https://www.youtube.com/watch?v=UDfv3RB0H-E. Els testimonis esmentats són de les germanes carmelites Eutilia Sáez, Caty de la Cruz i Savina Almonte. Els podeu escoltar a partir del  minut 43:45 del reportatge, però paga la pena veure’l sencer per adonar-se de la gran tasca que es duu a terme en aquest projecte.