Any de la pregària (29)

Lubricant imprescindible

Amb l’arribada del nou any la proposta del Sant Pare Francesc de que 2024 fos l’any de la pregària ha vençut, donant pas al Jubileu de l’esperança. Tot i això, les publicacions amb el títol ‘Any de la pregària’ continuaran, perquè ens queda al grup que reflexionem sobre elles unes quantes de pendents.

La darrera sessió fou dedicada a la titulada ‘L’Església, mestra de pregària’ (1), en la que el Sant Pare comença dient-nos «L’Església és una gran escola de pregària», posant l’accent inicial en la tasca de les famílies que actuen com a primeres transmissores de la fe, i després en la tasca catequètica de les parròquies referint-se al Catecisme: «La catequesi de nens, joves i adults està orientada a fer que la Paraula de Déu es mediti en la pregària personal, s'actualitzi en la pregària litúrgica, i s'interioritzi en tot temps per fructificar en una vida nova» (2). Aquest impuls formatiu no s’ha d’aturar en la recepció d’un sagrament, sinó que ha de continuar alimentant el tremp que dona la fe per a que es faci present en els nostres pensaments i accions:  «L'hàbit de la fe no és emmidonat, es desenvolupa amb nosaltres; no és rígid, creix, fins i tot a través de moments de crisi i resurreccions; entrar en crisi és una manera necessària de créixer. I la respiració de la fe és la pregària: creixem en la fe tant com aprenem a pregar. Després de certs moments de la vida, ens adonem que sense la fe no els haguéssim pogut passar i que la pregària ha estat la nostra força. No només la pregària personal, sinó també la dels germans i de les germanes, i de la comunitat que ens ha acompanyat i sostingut, de la gent que ens coneix, de la gent a qui demanem pregar per nosaltres.»

Abans de continuar amb les paraules del Sant Pare vull reproduir el testimoni d’unes monges carmelites que dirigeixen un projecte educatiu i assistencial en dues zones molt degradades de Guatemala, per les condicions en que han de viure els seus residents i per l’activitat de grups de delinqüència organitzada juvenil, les maras, que tempten adolescents i joves per captar-los. El projecte es diu Futuro Vivo. El canal de Youtube ‘Infinito más uno’ ofereix un reportatge de la gran tasca que es realitza en el primer capítol de la sèrie ‘Hagan lío’ (3). Ho reprodueixo en llengua espanyola, que és en la que s’expressen:

De la germana Uti, capdavantera i malalta d’esclerosi múltiple: «Hay tantas cosas por hacer que te podías estar desde la mañana que te levantas hasta por la noche que te acuestas en misión, pero eso no funciona; no funciona porque todo este trabajo que se hace, toda esta misión nace de un profundo encuentro con el Señor, que es la oración, ahí es donde te encuentras directamente con el Señor. Decía Santa Teresa que la oración es un estar con aquel que sabemos que nos ama; entonces para estar con él tienes que dejar otras cosas y si no las dejas y te metes a hacer, hacer, hacer, hacer; yo te digo mejor me quedo en España y me cuido mi esclerosis. Y no, esto, como te decía, tiene azúcar. Y el azúcar es el encuentro personal con Jesús que nos lleva a dar nuestro tiempo, nuestra vida por lo que estamos haciendo; si no es puro activismo.»

De la germana Caty: «Yo me siento muy frágil para para poder hacer la mayoría de las cosas, y yo en la oración es donde encuentro la fuerza. Sin Dios yo... Es que yo, ¿que soy yo?: no soy nada. O sea, yo Le digo todos los días: “Ayúdame, enséñame a poder mirar como Tú, a poder tratar a la gente como Tú.»

De la germana Savina: «Yo no podría estar en una casa en donde no haya una presencia visible del Señor. Es el Señor de nuestras vidas. Es el Señor de la casa y el Señor de nuestras acciones. Yo no estoy aquí porque “ay como me duele la injusticia y cómo me duelen los pobres” En Dominicana hay muchas ONGs. Yo estoy aquí porque me siento llamada por el Señor de mi vida; y el Señor de mi vida me dice: “Ahí están mis pobres”. Y si yo, visiblemente, no veo al Señor de mi vida, no estoy en contacto con el Señor de mi vida, esto pierde sentido a los dos días. Cada día ante el Señor es donde encuentro la motivación, la raíz, el sentido para salir todos los días aquí, a este mundo tan duro cuando podría estar tan cómoda.»

Aquests testimonis tenen molt a veure amb el que ens diu el Sant Pare a continuació: «Tot en l'Església neix a la pregària, i tot creix gràcies a la pregària. Quan l'Enemic, el Maligne, vol combatre l'Església, primer mira d’assecar les seves fonts, i li impedeix pregar... L'oració és la que obre la porta a l'Esperit Sant, que és qui inspira per anar endavant. Els canvis a l'Església sense pregària no són canvis d'Església, són canvis de grup. I quan l'Enemic vol combatre l'Església, el primer que fa és impedir-li de pregar... Si s’atura la pregària, per un moment sembla que tot pugui tirar endavant com sempre —per inèrcia—, però poc després l'Església s'adona que s’ha convertit en un embolcall buit, que ha perdut l'eix de suport, que ja no posseeix la font de l’escalfor i de l'amor.»

Sense pregària l’activitat i la raó de ser de l’Església no se sosté, com tampoc se sosté la vida cristiana dels seus membres: «Les dones i els homes sants no tenen una vida més fàcil que els altres, és més, ells també tenen els seus problemes per afrontar i, a més, sovint són objecte d'oposicions. Però la seva força és la pregària, que treuen sempre del “pou” inesgotable de la mare Església. Amb la pregària alimenten la flama de la seva fe, com es feia amb l'oli de les llànties. I així van endavant caminant en la fe i en l'esperança. Els sants, que sovint als ulls del món compten poc, en realitat són els qui el sostenen... amb les armes de la pregària.»

Y el Sant Pare acaba la seva intervenció reiterant la necessitat de la pregària: «Aquesta és una tasca essencial de l'Església: pregar i ensenyar a pregar. Transmetre de generació en generació la llàntia de la fe amb l'oli de la pregària. La llàntia de la fe que il·lumina, que organitza les coses com realment són, però que pot tirar endavant només amb l'oli de la pregària. Altrament, s'apaga. Sense la llum d'aquesta llàntia, no podrem veure el camí per evangelitzar; encara més, no podrem veure el camí per creure bé; no podrem veure els rostres dels germans als quals hem d’apropar-nos i servir; no podrem il·luminar l'habitació on ens trobem en comunitat… Sense la fe, tot s'enfonsa; i sense la pregària, la fe s'apaga. Fe i pregaria, juntes. No hi ha cap altre camí. Per això l'Església, que és casa i escola de comunió, és casa i escola de fe i de pregària.»

(1) Centre de Pastoral Litúrgica: L’oració. Catequesis del papa Francesc. 1ª edició (2024). Capítol 29: L’Església mestra de pregària. Catequesi del papa Francesc pronunciada el 14 d’abril de 2021. Es pot trobar en espanyol en el següent enllaç: https://www.vatican.va/content/francesco/es/audiences/2021/documents/papa-francesco_20210414_udienza-generale.html

(2) Catecisme de l’Església Catòlica, número 2688. Extret de https://www.vatican.va/archive/catechism_sp/p4s1c2a3_sp.html

(3) Reportatge sobre Futuro vivo, publicat a Youtube, canal Infinito más uno, sèrie ‘Hagan lío’, capítol 1. Es pot veure a l’enllaç https://www.youtube.com/watch?v=UDfv3RB0H-E. Els testimonis esmentats són de les germanes carmelites Eutilia Sáez, Caty de la Cruz i Savina Almonte. Els podeu escoltar a partir del  minut 43:45 del reportatge, però paga la pena veure’l sencer per adonar-se de la gran tasca que es duu a terme en aquest projecte.