L’atractiu interior

El que les illes amaguen

Aprofitant l’estada a L’Escala vam dedicar un parell de dies a fer un tomb per les rodalies. El destí d’una d’aquestes sortides era visitar el nucli medieval de Pals i dirigir-nos després a L’Estartit, on vam dinar en un restaurant del Passeig Marítim amb vistes al mar on s’ubiquen les Illes Medes.

En acabar l’àpat vam passejar fins el límit nord del passeig per una zona per a vianants molt ben arranjada, on vam contemplar més a prop les famoses illes que segins el meu parer no ofereixen gaire atractiu; m'impressionava més l’imponent penya-segat que es troba al final del Passeig. El més admirable de les Medes no s'observa des de l'exterior, sinó que roman al seu interior -una riquesa natural de gran bellesa-. Per veure-la bé cal apropar-se i submergir-se; però, per fer-se una idea es pot ullar des de l'interior d’un vaixell preparat per observar-la des de unes finestres.

En aquesta experiència hi trobo un paral·lelisme amb el que ens passa en relacionar-nos amb les persones. Podem deixar-nos portar per l'atractiu de factors externs per emetre un judici: quina planta té, com vesteix, quin cotxe porta, quants seguidors té, on viu, on treballa, quin càrrec té, com parla, amb qui va..., sense aprofundir gaire més. Molts cops ja en tenim prou per fer un encasellament de la seva personalitat.

Però, per conèixer-les persones a fons cal apropar-se i submergir-se delicadament en el seu tarannà, dedicar-les-hi espai i temps; no n’hi ha prou amb tenir dades sobre elles que ens proporcionen finestres externes –el que se sap, el que es diu, el que es comenta, el que imaginem...-. No les arribarem a conèixer mai del tot, com ens passa fins i tot amb nosaltres mateixos –l’aforisme grec ‘coneixe’t a tu mateix’ és molt fàcil de gravar en una pedra, però molt difícil de aconseguir-ho fil per randa-; si més no, serem capaços de descobrir moltes riqueses amagades, també algunes de les misèries que tots arrosseguem: un bon fonament per fornir amistats pregones i duradores.

Recorro de nou a El Petit Príncep per acabar: «Com que el petit príncep s’adormia, el vaig prendre en braços... Jo contemplava, a la llum de la lluna, aquell front pàl·lid, aquells ulls closos, aquells manyocs de cabells que tremolaven al vent, i em deia: el que veig és només l’escorça. Allò que té d’important és invisible...» (1).

(1) Antoine de Saint-Exupéry: El Petit Príncep. Títol original: Le Petit Prince. Editorial: Laia – Col·lecció: El nus, número 35 – 3ª edició (1984). Capítol 24, pàgina 94

Comiat terrenal de la mare

A reveure *

El 19 d’agost va morir la meva mare. Durant el funeral es va llegir un escrit de la meva neboda Míriam que reflecteix en bona mesura el seu tarannà. El comparteixo amb vosaltres amb el seu permís:

La iaia

La iaia sempre reia molt. La recordo fent mitja i coques, escoltant tangos, explicant anècdotes de la seva infància que solien tenir un final divertit. La recordo cuidant-nos i mimant-nos sempre. Li preocupava que fóssim tan “secallones” i que ens talléssim el cabell. Ens estimava moltíssim. I nosaltres a ella. Tingués l’edat que tingués, en el fons sovint semblava una nena, que volia passar-s’ho bé i s’inventava històries per fer-nos riure.

Amb ella hem après que la fantasia no té edat. Me’n recordo que un dia vam posar noms als peluixos que tenia a casa per a nosaltres, i després els va cosir el nom a l’esquena. Com que sabíem que li agradaven, nosaltres també vam regalar-li peluixos unes quantes vegades, provant de compensar-la pels que de petita no havia pogut tenir. Li feia molta il·lusió, els abraçava. També els va fer unes botetes i roba, i els va posar al rebedor de casa. Ens feien una bonica benvinguda cada vegada que anàvem a veure-la. Estaven just al costat de la bruixa que reia amb malícia quan apareixia un soroll, i quan la bruixa reia ella es tronxava de riure. La iaia era així, divertida, amorosa, xerraire, rebel.

Cada vegada que penso en ella sento una profunda gratitud, quina sort hem tingut de créixer sota l’abraçada de la nostra fada madrina.

Però encara que parlem de records, no estem parlant de res que haguem perdut, iaia. L’abraçada física és temporal, però l’abraçada que t’enviem amb l’ànima és per sempre.

Míriam Montoliu

*Part final del Símbol dels Apòstols: “Crec en l’Esperit Sant; la santa Mare Església catòlica, la comunió dels sants; la remissió dels pecats; la resurrecció de la carn; la vida perdurable. Amén”

Escultures evocadores

El noi, la guineu i els lligams

Va ser una descoberta de darrera hora. Tenia previst que seria la darrera passejada per aquell indret abans de tornar de les vacances. Les havia vist el primer dia que vaig passar per allà, però no els vinculava. Ella està palplantada en un dels esglaons que condueixen a la platja de Riells. Si no lligues caps amb el conjunt sembla un ornament sense solta ni volta, un caprici arquitectònic que pot arribar a fer nosa o provocar una ensopegada si un hi passa badant. No vaig tenir cap mena de curiositat per saber què hi feia allà. Ell ocupa un lloc destacat en un dels límits de la platja assegut sobre un mur; una figura bufona que una placa identifica. Té la mirada perduda, que sembla adreçada al port i els edificis del entorn, però després m’he assabentat que des de la seva ubicació “contempla immòbil cada sortida del sol de la Costa Brava”, renoi quin privilegi! (1)

No volia marxar de la població sense fer una foto a aquell marrec absort. Un cop acomplert el desig vaig enfilar el camí cap a la casa que havíem llogat quan heus aquí que em topo de nou amb ella. I, aleshores, se m’encén una llumeta. Ve-t’ho aquí!, si és la imatge de la guineu que li diu al Petit Príncep què ha de fer per guanyar-se la seva amistat. En aquell moment la vaig considerar mereixedora de fer-li una foto. Però no n’hi havia prou, vaig recordar succintament el diàleg entre el Petit Príncep i la guineu i vaig decidir observar què es pot intuir que guaita la guineu. Dedueixo que està pendent del que fa el noi enfilat al mur, potser desitjant que s'apropi per fer-li festes.

En la història que ens conta Saint-Exupéry la guineu li demana al noi que la domestiqui per deixar de ser l’un per l’altre un més entre tants de la seva espècie: «per ara tu només ets per a mi un noi semblant a d’altres cent mil nois. I jo no tinc necessitat de tu. I tu tampoc no tens necessitat de mi. Jo no sóc per a tu sinó una guineu semblant a cent mil d’altres. Però, si em domestiques, tindrem necessitat l’un de l’altre. Tu seràs per a mi únic al món. Jo seré per a tu única al món.» (2)

Domesticar sembla apropiat per definir la relació de les persones amb les mascotes, també altres animals útils al ésser humà per a diverses tasques. El diccionari ens indica que és “fer domèstic”, però té una connotació de sotmetiment, també d’acolliment quan la mascota s’incorpora a la vida personal o familiar, se la fa ‘de casa’. Però la guineu li dona al noi una altra significat, apte per les relacions interpersonals: «crear lligams» (2).

En tot lligam hi ha un grau de dependència. Hi ha lligams que són necessaris perquè ens ajuden a créixer, com l’afecció (apego en castellà) -de la que en parla L’Ecuyer en els seus llibres- per donar resposta a les inquietuds naturals de l’ésser humà des de ben petit: «El niño pequeño necesita una figura de apego para mediar entre sí mismo y la realidad» (3). D’altres ens proporcionen seguretat o benestar físic o emocional que són un bon estímul per afrontar la quotidianitat. També n’hi han que, si no som capaços de controlar-los, ens absorbeixen més del que caldria, distraient-nos del que hauria de ser prioritari. I, malauradament, alguns es poden convertir en perniciosos, fins al punt de resultar convenient maldar per desprendre-se’n, tot i que de vegades es una tasca molt feixuga si estan prou arrelats.

De tant en tant ens convé reflexionar sobre els nostres lligams, el tràfec habitual sol ser un impediment per fer-ne una valoració adient del que suposa cadascun d’ells per a nosaltres; no ens adonem fins que ens decidim a fer un break. La guineu li ho ve a dir al noi en el moment en què s’acomiaden: «...només hi veiem bé amb el cor. Tot el que és essencial és invisible als ulls.» (2)

La meva filla Laia havia llegit el curs passat El Petit Príncep. Quan vaig arribar a la casa on estiuejàvem vaig explicar a la família la meva descoberta. ‘Està bé’, o quelcom de semblant va ser la resposta; la meva capacitat de transmetre entusiasme és molt minsa. Em vaig proposar tornar a llegir El Petit Príncep, però poc a poc, assaborint els capítols. Quan la meva dona va veure el llibre sobre la taula, va comentar en família ‘això té a veure amb el que ens va contar a la casa de L’Escala’. S’ensumava que seria tema d’un escrit.

(1) Informació de l’enllaç https://www.visitlescala.com/ca/riells/petit-princep

«El passeig de Riells està dedicat a la figura del Petit Príncep, del llibre de l'escriptor francès Saint-Exupéry: El Petit Príncep. Assegut sobre un mur de pedra, contempla immòbil cada sortida del sol de la Costa Brava i permet que petits i grans s'hi fotografiïn. No és l'únic personatge de la novel.la que ha decidit quedar-se per sempre en aquesta preciosa localitat: a pocs metres, a la mateixa platja, sobre les escales de la plaça de l'Univers, la guineu sembla guaitar quelcom en l'horitzó. Més endavant trobem una rosa a terra, un baobab, roques volcàniques i les palmeres dibuixant les constel·lacions d'Orient, tots els elements per endinsar-nos en la màgia de l'obra de Saint-Exupéry.»

(2) Antoine de Saint-Exupéry: El Petit Príncep. Títol original: Le Petit Prince. Editorial: Laia – Col·lecció: El nus, número 35 – 3ª edició (1984). Capítol 21, pàgines 81 a 88

(3) Catherine L’Ecuyer: Educar en la realidad – Plataforma editorial (2015). Capítol 10, pàgina 96

Rauxa quan més falta fa el seny

Un discurs incongruent

“Els catalans no tenim rei” ha dit el MHP* Torra, reproduint un dels eslògans de moda en l’àmbit independentista. Unes paraules que van lligades a la petició o exigència de l’abdicació del rei Felip VI i la convocatòria express del Parlament per debatre sobre la monarquia. Però, si com diu el MHP Torra “els catalans no tenim rei” ¿quin sentit té demanar l’abdicació d’un rei que es considera inexistent, ni debatre sobre una institució que no es reconeix com a tal?

El MHP cau en el vici polític d’apropiar-se -sense que li assisteixi cap dret- de la voluntat de tots i cadascun dels nascuts i residents a Catalunya, un gest que no lliga gaire amb el tarannà democràtic tan profusament vantat; suposo que té prou clar que som ciutadans i no súbdits. D’altra banda, es un fet que el DNI i el passaport l’identifiquen com a membre d’un estat que s’anomena Reino de España, una condició que atorga drets i obligacions polítiques i socials, que en el seu cas li han donat la possibilitat de presidir la Generalitat. És una qüestió administrativa i legal que no diu res dels sentiments que cadascú tingui. Com passa a d’altres estats d’Europa i arreu, els regnes tenen un rei o una reina, agradi més o menys als seus ciutadans.

Més que la forma d’estat, de regnes i repúbliques hi ha de molts tipus, el que afecta més a la vida dels ciutadans, especialment en una situació tan complicada com la actual, és la forma en què es governa. “Els catalans no tenim rei” pot ser una manera de parlar per mostrar el desacord amb l’actuació del cap d’estat, però denota una fixació desmesurada en un assumpte que pot restar moltes energies per atendre les necessitats peremptòries d’aquests 7,5 milions de futurs als que fa referència la propaganda institucional.

Respecto el seu desig de contagiar els seus anhels republicans a tota la població, però preferiria que ho fes seguint el principi ‘ser més fent millor el que ens pertoca’ que no pas ‘fer molt soroll per semblar que som més'.

*MHP: Molt Honorable President

Tertúlia de gavines

No m’hi vaig poder estar

No m’hi vaig poder estar

quan us vaig veure

surant prop de les roques

a tocar del Passeig de Mar.

Estàveu agrupades

i aparentment tranquil·les;

potser comentant la jugada

o bé fent una mesurada barrila.

Per a mi era un fet sorprenent,

acostumat només a veure-us

Volant d’aquí cap a allà;

per als vilatans, segurament,

Una imatge habitual.

No m’hi vaig poder estar

de fer mans i mànigues

per deixar l’escena impresa

en el meu aparell cel·lular

Però tinc un mòbil capriciós

-¿obsolescència programada?-,

només de cara cap a mi pot fer fotos;

enfocar em resulta una dura batalla,

tan maldestre com soc.

Us feia la foto apropant-me a la balconada

i tot seguit, sota una ombra la mirava;

el que veien els meus ulls

és que havíeu desaparegut.

Com pot ser, em preguntava,

si no s’han pas mogut?

Potser és la perspectiva,

sospirava dolgut.

La repetició no ho millorava;

només el reflex d’uns puntets,

de la vostra presència

en podia donar fe

Quan de temps va passar

fins que m’hi vaig plantar?

A més, qui era jo, em vaig excusar

per la vostra intimitat violentar?

M’he alegrat, però, de veure-us

en reproduir les fotos a l’ordinador.

Ni ho sabíeu, ni us ho proposàveu,

però em deixareu el regust

de la placidesa, la senzillesa i la serenor.

Veure el vostre cos dansant

amb el suau frec de les ones

gaudint de la bona companyia

m’evocava el goig experimentat

en tantes sobretaules, aplecs

i reunions informals.

Em vau brindar una oportunitat

que no havia de deixar passar:

de plasmar aquest record

no m’hi vaig poder estar.

Una passejada inesperada

Qui ens ho havia de dir

Qui m’ho havia de dir

que m’arrossegaria

la teva inquietud

de conèixer,

de experimentar.

Qui m’ho havia de dir

quan t’hi vas fixar

iniciant la ruta

i formulares el desig;

pensàvem que era

Un més per afegir

a una llarga llista.

Qui m’ho havia de dir

que no seria un anhel passatger,

que insistiries de tornada

per fer-ho realitat ja.

Però era hora tardana,

llarg el recorregut

i una estona calia esperar.

Qui m’ho havia de dir

que no volguessis tornar de vacances

sense haver-ho provat

i que una fraterna negativa

et neguitegés tant.

Qui m’ho havia de dir

que el teu disgust

ens donés l’oportunitat

de canviar els nostres plans:

tu per la companyia,

jo per la funció que em pertocava.

Qui m’ho havia de dir,

que hauríem de tractar

amb l’aristocràcia equina:

a tu et portava Duque

a mi em suportava Reina

Qui m’ho havia de dir

que passaríem per desnivells,

llocs angostos,

travessaríem carreteres i rierols

i assajaríem un trot fins i tot

Qui m’ho havia de dir

que un cop més, Anna,

tibessis de mi

per viure una experiència

que no em passava pel magí

Tornàrem contents:

havia valgut la pena!!

Hi ha desitjos que es compleixen

de la més inesperada manera.

Qui ens ho havia de dir!!!