Foscor sensible

En la salut i en la malaltia (II)

Setanta anys casats!!! Una fita a l’abast de molt pocs tan sols per raons de supervivència vital. Una parella de Rellinars li ho deien a Quim Masferrer en una emissió del programa televisiu El foraster. (1) Més d’un deuria pensar que li agradaria ser capaç d’imitar-los veient en les imatges com ho portaven de bé. D’haver sobreviscut els meus pares, que eren gairebé coetanis, els haurien igualat la vigília de Nadal; ¡tant de bo ho hagin celebrat gaudint de la benaurança eterna!

Els protagonistes d’El quadern de Noah (2) encara hi són lluny, tot just en fan quaranta nou al final de la novel·la. Viuen en una residència i estan atrotinats: ella amb alzheimer, motiu que els impulsa a asilar-se al poc temps després de ser diagnosticada; i ell amb problemes osteoarticulars agreujats per un accident vascular. Un panorama inquietant pels que ho pateixen i que, a més, acostuma a venir associat amb un distanciament més o menys acusat en l’entorn de relació més proper: costa molt mantenir el nivell de tracte amb qui va perdent la capacitat d’interactuar.

Noah, però, no es deixa abatre per la situació en que es troba la seva esposa Allie i, una i altra vegada li llegeix el quadern on figura el relat de la seva història prèvia al casament: com es van conèixer i superar contra pronòstic els seriosos entrebancs que dificultaven la seva relació. La malaltia d’Allie l’impedeix adonar-se’n que ella n’és protagonista i els comentaris que fa són propis de qui ho contempla des de fora fen comentaris sobre la bellesa de la història o intuint per on continuarà. Tot i així, de vegades amb dubtes, Noah no deixa de repetir-li un dia i altre de bell nou el mateix relat, sabent que ella no la recorda pas, sempre és una novetat: «És la possibilitat el que em fa tirar endavant, no pas la garantia, una mena de juguesca amb mi mateix.»

Nicholas Sparks

Noah està convençut que no està tot escrit sobre com respon el cos a la malaltia: «la ciència no és pas la resposta absoluta; això ho sé del cert, això ho he après en el decurs de la meva vida. I això em deixa amb la creença que els miracles, per inexplicables i increïbles que siguin, són reals i poden ocórrer a despit de l’ordre natural de les coses.» De fet, durant la narració es descriuen episodis en que el comportament d’Allie és inversemblant per a la ciència mèdica: seguiment una conversa durant una bona estona, especular sobre el desenllaç de la història, respondre a una mostra d’afecte de Noah... Ell n’és conscient que són espurnes de lucidesa i no pas un punt d’inflexió en l’evolució de la malaltia, però no el descoratja.

Si la grandesa de l’amor es mesura pel nivell de gratuïtat amb que es manifesta, de no esperar treure’n res a canvi, penso que excel·leix quan l’estimat està impossibilitat per poder oferir cap mena de correspondència. Ho he viscut a casa, veient el delicat tracte de la meva mare al meu pare durant els gairebé cinc anys que arrossegà els efectes de dues embòlies que el deixaren impedit mentalment i físic: estimar de tot cor enmig d’una foscor sensible.

(1) El foraster a Rellinars: Programa sencer a https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/el-foraster/rellinars/video/6071891/

(2) Nicholas Sparks: El quadern de Noah. Títol original: The Notebook (1996) – Editor: Edicions 62 – Col·lecció: la butxaca – 1ª edició (2007). Traductor: Jordi Arbonès i Montull. 221 pàgines. Citacions de les pàgines 10 i 11.

Amor en el silenci

En la salut i en la malaltia (I)

Erling Kagge va viure voluntàriament una experiència d’aïllament que esgarrifa només de pensar-hi: «Durant l’expedició a l’Antàrtida... Vaig estar-me callat. No tenia contacte per ràdio i no vaig veure ni una ànima durant cinquanta dies. L’únic que feia cada dia era anar esquiant cap al sud... Quan feia un descans, si no bufava el vent, experimentava un silenci ensordidor. Quan no bufa el vent, fins i tot la neu sembla silenciosa. Vaig anar parant cada cop més atenció al món de què formava part. Ni m’ensopia, ni patia interrupcions. Estava sol, amb la única companyia de les meves idees i els meus pensaments. El futur ja no tenia importància i el passat m’havia deixat d’interessar. Tot d’una, era present a la meva pròpia vida. El silenci se’m va ficar a dintre. Sense cap contacte amb el món exterior, aïllat i sol, em vaig veure obligat a seguir rumiant els pensaments que ja tenia. I el que encara és pitjor: els meus sentiments.» (1)

Molts cops enyorem moments d’aïllament silenciós, una mena de parèntesi per relaxar-nos momentàniament, però, alhora, ens adonem que no estem preparats per suportar-ho gaire estona, envaint-nos una sensació d’esterilitat, d’estar-nos perdent alguna cosa. Jon Fosse li troba una explicació: «Potser és perquè el silenci va unit a l’estranyesa, però també té una espècie de majestuositat, com si fos un oceà o un paratge nevat sense fi. Qui no se sorprèn davant d’aquesta majestuositat, li té por. Potser per això hi ha tanta gent que tem el silenci (i per això hi ha música pertot, arreu, pertot)» (2). Kagge interpreta aquest paràgraf com «la por d’arribar a conèixer-nos millor» (1).

El silenci experimentat per Kagge l'estimulà a assolir un altre nivell on no es tracta tant de fugir ‘del mundanal ruido’ (3) com d’endinsar-se en la pròpia intimitat: «El silenci que ens envolta pot tenir molt de contingut, però el silenci més interessant és el que tenim a dins nostre. És un silenci que cadascun de nosaltres ha de crear. Per tant, ja no provo de cercar el silenci absolut al meu voltant. El silenci que persegueixo és una experiència personal» (1).

Un silenci que suposa anar-se desprenent de tot el que destorba –material, física, psíquica, emocional-, dificultant la tasca de conèixer-nos tal com som. Per alguns serà un mitjà per la cerca de l'autodomini, per a d'altres una manera d'integrar-se en la natura. Pels qui han optat per la vida consagrada un buidament interior que deixa espai a l'acció de l’esperit diví –‘Ell ha de créixer, i jo he de minvar’; ‘Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi’- (4). No és, però, quelcom reservat a uns quants; tots, qualsevulla que siguin les circumstàncies particulars, hi som invitats a experimentar-ho d’alguna manera. I no tan sols com experiència individual, sinó també compartida entre els que han encetat un camí per convertir una dualitat en una unitat enriquidora, com apunta el relat de Noah: «Callem i contemplem el món que ens envolta. Hem trigat tota una vida a aprendre-ho. Sembla que només els vells poden estar-se asseguts l’un al costat de l’altre sense dir res i, tanmateix, sentir-se satisfets. Els joves, fogosos i impacients, sempre han d’estar rompent el silenci. És una llàstima, perquè el silenci és pur. El silenci és sagrat. Uneix la gent, perquè només aquells qui se senten a gust poden estar sense parlar. Aquesta és la gran paradoxa.» (5)

Erling Kagge

(1) Erling Kagge: El silenci en temps de soroll. L’aventura d’aïllar-se del món. Títol original: Stillhet i støyens tid (2016). Editorial: Edicions 62 – Col·lecció: Llibres a l’Abast - 1ª edició (2017). Traductora: Laura Segarra Vidal. 143 pàgines. Capítols: II, 1 i II, 2

(2) Jon Fosse: Hivern, citat per Kagge

(3) Referència al poema de Fray Luis de León: Oda a la vida retirada

(4) Evangeli segons sant Joan, capítol 3, versicle 30; Carta de sant Pau als Gàlates, capítol 2, versicle 20. Referència Biblia catalana: https://www.bci.cat/ 

(5) Nicholas Sparks: El quadern de Noah. Títol original: The Notebook (1996) – Editor: Edicions 62 – Col·lecció: la butxaca – 1ª edició (2007). Traductor: Jordi Arbonès i Montull. 221 pàgines. Capítol: Un hivern per a dos.

La estrategia del cuco

Un apetito insaciable

Fue una solución de emergencia, o quizá no tanto si se tiene en cuenta la rapidez con que se concretó. El hecho es que le permitió tener un puesto en el ejecutivo, relevante además. Ávido, intrépido y ambicioso no se conforma con ser uno más en el equipo, debe visibilizarse con profusión: en los medios o urdiendo cambalaches. No le preocupa demasiado la gestión de su departamento, pero es hiperactivo en generar polémicas y proferir amenazas. Se siente cómodo provocando a propios y extraños. El sigilo que está obligado a mantener en las deliberaciones del gabinete se convierte en una opción. El respeto a las competencias de sus compañeros, una posibilidad que no evita sentirse con derecho a entrometerse y afearles públicamente alguna de sus decisiones. Compromete la acción del gobierno con sus manifestaciones y enredos, condicionando una y otra vez el rumbo político. Estigmatiza a todo aquel que le molesta, asignándole un lugar en el averno social: políticos, jueces, agentes sociales, medios de comunicación, instituciones… No admite oposición, ni discrepancia y con machacona insistencia consigue en su entorno –o lo parece- salirse siempre con la suya. Está que se sale, dando la impresión de tener tomada la medida al presidente -y su consejero áulico- obteniendo la mayor parte de lo que se propone.

La conveniencia coyuntural puede motivar que algunos no duden en nutrirle porque piensan que les favorece en sus pretensiones o ensoñaciones. Sin embargo, deberían tener en cuenta la insaciabilidad de su apetito por dominar todo el escenario donde se asienta: un ansia de poder que se engrandece empequeñeciendo lo que le rodea y permanece al acecho para encumbrarse tan pronto tenga una oportunidad para ello. He pensado en el comportamiento del cuco en nido ajeno a su especie y en tristes ejemplos del turbulento siglo XX para recelar de las consecuencias que conlleva incubar a quien una vez situado en el nido busca denodadamente cómo apoderarse de él.