Amor en el silenci

En la salut i en la malaltia (I)

Erling Kagge va viure voluntàriament una experiència d’aïllament que esgarrifa només de pensar-hi: «Durant l’expedició a l’Antàrtida... Vaig estar-me callat. No tenia contacte per ràdio i no vaig veure ni una ànima durant cinquanta dies. L’únic que feia cada dia era anar esquiant cap al sud... Quan feia un descans, si no bufava el vent, experimentava un silenci ensordidor. Quan no bufa el vent, fins i tot la neu sembla silenciosa. Vaig anar parant cada cop més atenció al món de què formava part. Ni m’ensopia, ni patia interrupcions. Estava sol, amb la única companyia de les meves idees i els meus pensaments. El futur ja no tenia importància i el passat m’havia deixat d’interessar. Tot d’una, era present a la meva pròpia vida. El silenci se’m va ficar a dintre. Sense cap contacte amb el món exterior, aïllat i sol, em vaig veure obligat a seguir rumiant els pensaments que ja tenia. I el que encara és pitjor: els meus sentiments.» (1)

Molts cops enyorem moments d’aïllament silenciós, una mena de parèntesi per relaxar-nos momentàniament, però, alhora, ens adonem que no estem preparats per suportar-ho gaire estona, envaint-nos una sensació d’esterilitat, d’estar-nos perdent alguna cosa. Jon Fosse li troba una explicació: «Potser és perquè el silenci va unit a l’estranyesa, però també té una espècie de majestuositat, com si fos un oceà o un paratge nevat sense fi. Qui no se sorprèn davant d’aquesta majestuositat, li té por. Potser per això hi ha tanta gent que tem el silenci (i per això hi ha música pertot, arreu, pertot)» (2). Kagge interpreta aquest paràgraf com «la por d’arribar a conèixer-nos millor» (1).

El silenci experimentat per Kagge l'estimulà a assolir un altre nivell on no es tracta tant de fugir ‘del mundanal ruido’ (3) com d’endinsar-se en la pròpia intimitat: «El silenci que ens envolta pot tenir molt de contingut, però el silenci més interessant és el que tenim a dins nostre. És un silenci que cadascun de nosaltres ha de crear. Per tant, ja no provo de cercar el silenci absolut al meu voltant. El silenci que persegueixo és una experiència personal» (1).

Un silenci que suposa anar-se desprenent de tot el que destorba –material, física, psíquica, emocional-, dificultant la tasca de conèixer-nos tal com som. Per alguns serà un mitjà per la cerca de l'autodomini, per a d'altres una manera d'integrar-se en la natura. Pels qui han optat per la vida consagrada un buidament interior que deixa espai a l'acció de l’esperit diví –‘Ell ha de créixer, i jo he de minvar’; ‘Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi’- (4). No és, però, quelcom reservat a uns quants; tots, qualsevulla que siguin les circumstàncies particulars, hi som invitats a experimentar-ho d’alguna manera. I no tan sols com experiència individual, sinó també compartida entre els que han encetat un camí per convertir una dualitat en una unitat enriquidora, com apunta el relat de Noah: «Callem i contemplem el món que ens envolta. Hem trigat tota una vida a aprendre-ho. Sembla que només els vells poden estar-se asseguts l’un al costat de l’altre sense dir res i, tanmateix, sentir-se satisfets. Els joves, fogosos i impacients, sempre han d’estar rompent el silenci. És una llàstima, perquè el silenci és pur. El silenci és sagrat. Uneix la gent, perquè només aquells qui se senten a gust poden estar sense parlar. Aquesta és la gran paradoxa.» (5)

Erling Kagge

(1) Erling Kagge: El silenci en temps de soroll. L’aventura d’aïllar-se del món. Títol original: Stillhet i støyens tid (2016). Editorial: Edicions 62 – Col·lecció: Llibres a l’Abast - 1ª edició (2017). Traductora: Laura Segarra Vidal. 143 pàgines. Capítols: II, 1 i II, 2

(2) Jon Fosse: Hivern, citat per Kagge

(3) Referència al poema de Fray Luis de León: Oda a la vida retirada

(4) Evangeli segons sant Joan, capítol 3, versicle 30; Carta de sant Pau als Gàlates, capítol 2, versicle 20. Referència Biblia catalana: https://www.bci.cat/ 

(5) Nicholas Sparks: El quadern de Noah. Títol original: The Notebook (1996) – Editor: Edicions 62 – Col·lecció: la butxaca – 1ª edició (2007). Traductor: Jordi Arbonès i Montull. 221 pàgines. Capítol: Un hivern per a dos.