Foscor sensible

En la salut i en la malaltia (II)

Setanta anys casats!!! Una fita a l’abast de molt pocs tan sols per raons de supervivència vital. Una parella de Rellinars li ho deien a Quim Masferrer en una emissió del programa televisiu El foraster. (1) Més d’un deuria pensar que li agradaria ser capaç d’imitar-los veient en les imatges com ho portaven de bé. D’haver sobreviscut els meus pares, que eren gairebé coetanis, els haurien igualat la vigília de Nadal; ¡tant de bo ho hagin celebrat gaudint de la benaurança eterna!

Els protagonistes d’El quadern de Noah (2) encara hi són lluny, tot just en fan quaranta nou al final de la novel·la. Viuen en una residència i estan atrotinats: ella amb alzheimer, motiu que els impulsa a asilar-se al poc temps després de ser diagnosticada; i ell amb problemes osteoarticulars agreujats per un accident vascular. Un panorama inquietant pels que ho pateixen i que, a més, acostuma a venir associat amb un distanciament més o menys acusat en l’entorn de relació més proper: costa molt mantenir el nivell de tracte amb qui va perdent la capacitat d’interactuar.

Noah, però, no es deixa abatre per la situació en que es troba la seva esposa Allie i, una i altra vegada li llegeix el quadern on figura el relat de la seva història prèvia al casament: com es van conèixer i superar contra pronòstic els seriosos entrebancs que dificultaven la seva relació. La malaltia d’Allie l’impedeix adonar-se’n que ella n’és protagonista i els comentaris que fa són propis de qui ho contempla des de fora fen comentaris sobre la bellesa de la història o intuint per on continuarà. Tot i així, de vegades amb dubtes, Noah no deixa de repetir-li un dia i altre de bell nou el mateix relat, sabent que ella no la recorda pas, sempre és una novetat: «És la possibilitat el que em fa tirar endavant, no pas la garantia, una mena de juguesca amb mi mateix.»

Nicholas Sparks

Noah està convençut que no està tot escrit sobre com respon el cos a la malaltia: «la ciència no és pas la resposta absoluta; això ho sé del cert, això ho he après en el decurs de la meva vida. I això em deixa amb la creença que els miracles, per inexplicables i increïbles que siguin, són reals i poden ocórrer a despit de l’ordre natural de les coses.» De fet, durant la narració es descriuen episodis en que el comportament d’Allie és inversemblant per a la ciència mèdica: seguiment una conversa durant una bona estona, especular sobre el desenllaç de la història, respondre a una mostra d’afecte de Noah... Ell n’és conscient que són espurnes de lucidesa i no pas un punt d’inflexió en l’evolució de la malaltia, però no el descoratja.

Si la grandesa de l’amor es mesura pel nivell de gratuïtat amb que es manifesta, de no esperar treure’n res a canvi, penso que excel·leix quan l’estimat està impossibilitat per poder oferir cap mena de correspondència. Ho he viscut a casa, veient el delicat tracte de la meva mare al meu pare durant els gairebé cinc anys que arrossegà els efectes de dues embòlies que el deixaren impedit mentalment i físic: estimar de tot cor enmig d’una foscor sensible.

(1) El foraster a Rellinars: Programa sencer a https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/el-foraster/rellinars/video/6071891/

(2) Nicholas Sparks: El quadern de Noah. Títol original: The Notebook (1996) – Editor: Edicions 62 – Col·lecció: la butxaca – 1ª edició (2007). Traductor: Jordi Arbonès i Montull. 221 pàgines. Citacions de les pàgines 10 i 11.