Trobar i seguir el Camí

Que ressoni la veu de l’Esperit

Fa unes setmanes vaig referir-me al capítol 15 dels Fets dels Apòstols (1) que es llegia a les Misses durant el temps de Pasqua que em portava a reflexionar sobre el Sínode de la Sinodalitat convocat pel Sant Pare. ‘Sinodalitat’, una paraula estranya que les autoritats eclesiàstiques insisteixen en aclarir que el que vol dir és ‘caminar junts’.

Aquest Sínode és una convocatòria universal a tots els fidels de l’Església per a que expressin el que, segons entenen, l’Església necessita hores d’ara per complir la seva missió. Això suposa no només que es tingui en compte la seva veu, sinó també que cada batejat s’adoni que ha de ser un membre actiu de l’Església des del lloc que li correspongui ocupar.

En les sessions parroquials en que vaig participar se seguien les instruccions del bisbat invocant inicialment l’ajut de l’Esperit Sant amb una pregària, llegint tot seguit un text evangèlic per centrar el tema a tractar, que obria pas a la exposició dels que hi participaven, -se’ns insistí que no es tractava de debatre- i, finalment, es contestava a un qüestionari. Les diferents aportacions es van recollir en un text que es va enviar al bisbat, de d’on es va continuar el procés fins arribar als responsables vaticans encarregats d’elaborar un document de treball, Instrumentum laboris (2), que els membres del Sínode hauran d’estudiar i treure’n conclusions.

En aquest document de treball hi ha qüestions que han generat polèmica, com també ho era la qüestió que va sorgir a Antioquia de la que ens parla el capítol 15 dels Fets del Apòstols, en aquell cas si les prescripcions jueves havien d’afectar als cristians procedents del paganisme. Diu el text: «Com que això va provocar un conflicte i una discussió no pas petita... es va decidir que Pau i Bernabé, amb alguns més, pugessin a Jerusalem per tractar d’aquesta qüestió amb els apòstols i els qui presidien la comunitat» -venien a ser com els membres del ‘Sínode’- que «es van reunir per estudiar la qüestió». Hi va haver controvèrsia fins el punt que «quan la discussió s’havia fet molt viva, Pere es va aixecar i els digué...». També el Sant Pare n’ha parlat en diverses ocasions del Sínode, però em sembla especialment significatiu aquest fragment de l’homilia pronunciada el dia que se celebrava la Pentecosta: «el Sínodo que se está realizando es —y debe ser— un camino según el Espíritu; no un parlamento para reclamar derechos y necesidades de acuerdo a la agenda del mundo, no la ocasión para ir donde nos lleva el viento, sino la oportunidad para ser dóciles al soplo del Espíritu» (3).

No es tracta doncs de negociar, ni d’ordir estratègies, ni de polemitzar. D’esvalotadors que vulguin sortir-se’n amb la seva n’hi hauran força: dins i fora de l’Església; abans, durant i després del Sínode. Del que es tracta, però, és que uns i altres cooperin per a que ressoni la veu de l’Esperit per seguir les petjades d’aquell que pels cristians és el Camí; perquè aquest ‘caminar junts’ ha de portar a aquell que és el Camí, la Veritat i la Vida.

Cal pregar tots plegats per a que el Sínode esdevingui una nova Pentecosta on el missatge que es transmeti sigui assequible per a tothom, qualsevol que sigui la seva llengua, cultura, carisma o circumstàncies personals.

(1) Fets dels Apòstols, capítol 15, versets 1-35

Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1223

Llavors alguns van baixar de Judea a Antioquia i adoctrinaven així els germans:

—Si no us feu circumcidar d’acord amb la Llei de Moisès,  no us podeu salvar.

Com que això va provocar un conflicte i una discussió no pas petita de Pau i Bernabé amb aquells, es va decidir que Pau i Bernabé, amb alguns més, pugessin a Jerusalem per tractar d’aquesta qüestió amb els apòstols i els qui presidien la comunitat.

La comunitat, doncs, els va proveir del que necessitaven per al viatge. Mentre travessaven Fenícia i Samaria, parlaven de la conversió dels pagans i donaven una gran alegria a tots els germans. Quan arribaren a Jerusalem, van ser acollits per la comunitat, els apòstols i els responsables que la presidien, i contaren tot el que Déu havia fet per mitjà d’ells. Però alguns del grup dels fariseus que s’havien convertit a la fe van intervenir dient que calia circumcidar els pagans i manar-los que observessin la Llei de Moisès.

Llavors els apòstols i els qui presidien la comunitat es van reunir per estudiar la qüestió. Quan la discussió s’havia fet molt viva, Pere es va aixecar i els digué:

—Germans, vosaltres sabeu que des dels primers dies Déu em va escollir d’entre vosaltres perquè els pagans escoltessin dels meus llavis la paraula de l’evangeli i creguessin. Déu, que coneix el fons dels cors,  ha testimoniat a favor d’ells donant-los l’Esperit Sant igual que a nosaltres, sense fer cap diferència entre nosaltres i ells, un cop ha purificat els seus cors per la fe. Ara, doncs, per què poseu a prova Déu, volent imposar als deixebles un jou que ni els nostres pares ni nosaltres no hem tingut la força de suportar? Ben al contrari, creiem que tant nosaltres com ells som salvats només per la gràcia de Jesús, el Senyor.

Tota l’assemblea va callar i sentien explicar a Pau i Bernabé els senyals i prodigis que Déu havia fet per mitjà d’ells entre els pagans.

Quan hagueren acabat de parlar, Jaume prengué la paraula i va dir:

—Germans, escolteu-me: Simeó ha exposat com, des del començament, Déu mirà d’escollir-se d’entre les nacions paganes un poble que portés el seu nom. Això concorda amb les paraules dels profetes que hi ha en l’Escriptura:

«Després d’això tornaré

per reconstruir la cabana de David que havia caigut.

En reconstruiré les ruïnes i la redreçaré,

perquè em cerquin a mi, el Senyor, la resta d’homes

i totes les nacions que porten el meu nom.

Ho diu el Senyor, que fa conèixer aquestes coses des de sempre.»

Per tant, soc del parer que no hem de posar obstacles a aquells pagans que es converteixen a Déu; n’hi ha prou d’escriure’ls que s’abstinguin de la carn oferta als ídols, de relacions sexuals il·legítimes,  de menjar animals ofegats i de menjar sang. De fet, des de temps antic els llibres de Moisès són predicats en totes i cada una de les ciutats, ja que es llegeixen a les sinagogues cada dissabte.

Llavors els apòstols i els qui presidien la comunitat van decidir, amb tota la comunitat, d’elegir-ne alguns d’ells i enviar-los a Antioquia, juntament amb Pau i Bernabé. Els elegits foren Judes, l’anomenat Barsabàs, i Siles, que eren dirigents en la comunitat dels germans. Els donaren aquesta carta:

«Els apòstols i els qui presideixen la comunitat de Jerusalem,  germans vostres, saluden els germans no jueus d’Antioquia, Síria i Cilícia. Hem sabut que alguns de nosaltres han vingut, sense cap encàrrec nostre, a pertorbar-vos amb les seves opinions i a trasbalsar els vostres esperits. Per això hem decidit unànimement d’elegir uns representants nostres per enviar-vos-els juntament amb els nostres estimats Bernabé i Pau, que han dedicat la seva vida a la causa del nom de nostre Senyor Jesucrist. Us enviem, doncs, Judes i Siles, que us exposaran de paraula això mateix que us diem per escrit. L’Esperit Sant i nosaltres hem decidit de no imposar-vos cap més càrrega que aquestes indispensables: absteniu-vos de la carn sacrificada als ídols, de menjar sang, de menjar animals ofegats i de les relacions sexuals il·legítimes. Fareu bé de guardar-vos de tot això. Us desitgem que estigueu bé.»

Ells, un cop acomiadats, baixaren a Antioquia i van reunir l’assemblea per donar-los la carta. La seva lectura els va alegrar  i encoratjar. Judes i Siles, que també eren profetes,  van exhortar llargament els germans i els van enfortir. Al cap d’un quant temps, els germans els acomiadaren tot desitjant-los la pau, i ells tornaren cap als qui els havien enviat. Pel que fa a Pau i Bernabé, es van quedar a Antioquia, on, juntament amb molts d’altres, ensenyaven i anunciaven la bona nova de la paraula del Senyor.

(2) Es pot consultar a https://www.conferenciaepiscopal.es/wp-content/uploads/2023/06/SPA_INSTRUMENTUM-LABORIS.pdf

(3) Extret de https://www.vatican.va/content/francesco/es/homilies/2023/documents/20230528-omelia-pentecoste.html

Experiències d’una ruta improvisada

Set hores per omplir

Les meves filles havien ‘quedat’ amb unes amigues que van fer a les colònies on van anar l’any passat al terme municipal de Besalú. Una viu a Sitges, una altra a Orís, una altra a Vinyoles, una altra a Celrà i les meves filles a Sabadell. Van decidir trobar-se a Sant Feliu de Guíxols, que van considerar un lloc de platja equidistant (?). Tot i que la meva filla gran s’ha tret el carnet de conduir fa un mes i escaig vam considerar que era millor que les acompanyés, perquè també viatjava amb elles la noia de Sitges.

No havia d’interferir en la trobada, elles havien de gaudir del retrobament sense tenir cap adult al voltant (tenen entre 16 i 18 anys). Aleshores havia de plantejar-me què faria durant tota l’estona que estiguessin plegades. No ho tenia clar abans de de sortir de casa, tan sols havia abandonat l’opció de tornar a Sabadell per viatjar de nou a la tarda -hagués suposat uns 200 quilòmetres extres-. Havia de decidir com ompliria el temps després de deixar les passatgeres al Passeig de Mar, on s’havien de trobar amb les altres tres. Vaig trobar aparcament públic gratuït al port i allí vaig inspeccionar les rodalies dirigint-me a la bocana. Divisava la badia de Sant Feliu i vaig parar atenció en l’edifici que coronava un turonet que semblava una ermita, un possible objectiu per estirar les cames.

De tornada a l'aparcament vaig veure que d’allí sortia un camí per anar a la Cala Jonques. Vaig alleugerir el pes de la bossa en bandolera que portava –anava d’urbanita- i vaig agafar l’ampolla de mig litre d’aigua. El camí portava a unes escales que anaven d’amunt a avall de la cala. Vaig pujar fins arribar al capdamunt del talòs que flanquejava el port. Allí em vaig trobar amb un cartell que anunciava la Ruta dels Miradors pel ‘camí de ronda’. A banda del mapa indicant el trajecte i els diferents miradors, informava de la distancia a recórrer, el temps aproximat que calia invertir i, ara me n’he adonat, els desnivells. Vaig pensar que era bona opció per invertir el temps que disposava.

El ‘camí de ronda’ voreja les diferents cales alternant-se pujades i baixades per un camí farcit d’arrels de les pinedes que l’envolten. És un paisatge agraït de veure; els miradors inviten a aturar-se i contemplar-lo, però a l’anada només vaig fer alguna paradeta per fer fotos. En arribar a la platja de Sant Pol les existències d’aigua havien minvat un xic més de la meitat. Després de una breu ullada a l’entorn, m’intrigava un edifici que destaca de la resta però, un cop allà, dóna la impressió d’estar abandonat. Com no anava preparat per banyar-me, només vaig aprofitar un clot entre roques per remullar-me les cames fins els genolls.

La tornada fou més feixuga, el cansament que anava acumulant i els constants desnivells –pujades i baixades- que calia anar salvant anaven minvant les forces. Si l’anada fou un espectacle visual de la natura, la tornada fou més rica en experiències. Veig una nena asseguda negant-se a continuar caminant. “Està cansada, oi?”, els dic als pares. “Sembla que hem agafat el camí més difícil”, diu la mare. Els suggereixo que pugin a la carretera que està a prop i fa baixada cap a la platja. Més endavant un gos s’arrecerava sota un arbust tremolant i, lligat a la corretja, no volia seguir les indicacions en francès del seu amo per moure’s. ¿Tenia set, por...? Vaig mirar l’ampolla d’aigua a la que li quedava un culet i vaig continuar caminant. En una de les pujades em sorprèn el crit d’un noi que baixava adreçant-se a mi: “un burreal, un burreal!!!!”. “Què és un burreal?”, li pregunto. “Un mussol real”, entenc que em diu. I m’indica on és. Em costa de veure’l, perquè està quiet en una mena de cova, tot i que sembla resplendir en un entorn ombrívol. El noi continua excitadíssim dient-me que n’hi ha un altre en unes branques. “Si l’enxampes volant serà fabulós.” Aquest no vaig arribar a veure’l. Vaig pensar que el noi estava tan entusiasmat amb la troballa que necessitava comunicar-ho a algú, ja que qui l’acompanyava no li feia cas. En veure el meu interès estava content. Un cop localitzat seguint les seves indicacions vaig fer unes fotos al mussol, tot i ser conscient de les limitacions de la càmera del mòbil i la distància que ens separava. Quan el xicot marxava, una parella que baixava estava intrigada pel que estava fotografiant. "Allà hi ha un mussol", els vaig dir. Davant la cara de perplexitat els dic: “Un muchuelo”. “¿Dónde?” “Desde mi posición lo verás.” En aquell moment l’au va girar el cap, i el van fotografiar, satisfets per la descoberta.

Continuo el camí i en una de les pujades m’assec per descansar una mica, les cames pesen i començo a panteixar. Baixen aleshores uns quants caminants i els sento parlar en francès. “Bonjour”, els dic. Un d’ells s’atura i em diu: “français, español, catalan?”. “Català”, dic. Aleshores intercanviem una breu conversa en català, ell amb accent francès. Quan vaig arribar al Mirador de les Triadores, després d’una pujada que déu-n’hi-do, eren dos quarts de tres i vaig decidir deixar el camí de ronda –no quedava gaire-, i continuar per la carretera per buscar un lloc on dinar al nucli de Sant Feliu, anava xop de suor. Buscava una terrassa i un preu assequible. El vaig trobar a La Rambla quan estaven a punt de tancar la cuina -passaven de les tres-. Passava un airet agradable, però la suor de la samarreta no acabava d’eixugar-se. Vaig demanar una reconfortant clara per apaivagar la set i acompanyar l’àpat –ja feia estona que havia esgotat l’aigua que portava-.

En acabar el dinar encara quedava un parell d’hores per retrobar-me amb les meves filles a l’estació on les osonenques agafarien l’autobús de línia que les portava a Girona on després agafaven un altre fins a Vic. Vaig donar un tomb pel centre de la població on destaca el Monestir de la Porta Ferrada. Després de proveir-me d’aigua vaig anar a buscar el cotxe al port per portar-lo al costat de l’estació d’autobusos. S’agraïa el vent que feia a l’exterior. Estava cansat, però bastant satisfet de com s’havia resolt la incertesa amb que a mig matí afrontava les gairebé set hores que havia d’omplir des de que vaig deixar les meves filles al Passeig de Mar de Sant Feliu de Guíxols.

Llamarada viva y contagiosa

“Resplandecer, escuchar, no tener miedo”*

¿Lo tenían previsto los organizadores de la Jornada Mundial de la Juventud (JMJ) al decidir las fechas de su celebración? ¿Ha sido una casualidad que la clausura de estas jornadas coincidiera con la conmemoración del pasaje de la Transfiguración de Jesús? El hecho es que de lo narrado en el Evangelio (1) y lo vivido por los participantes presentes físicamente –especialmente- y los seguidores virtuales, se pueden extraer analogías.

Como los tres apóstoles -Pedro, Santiago y Juan-, los centenares de miles de participantes han respondido a una llamada en la que se une la confianza en quien los convoca y la incertidumbre sobre lo que se van a encontrar. Muchos de ellos han quedado deslumbrados por la experiencia y, no es extraño que, como Pedro, algunos de ellos expresaran interior o exteriormente el deseo entusiasta de que no acabase. Lo que han oído y experimentado se puede resumir en las palabras evangélicas de Dios Padre: «Éste es mi Hijo amado, en quien me complazco; escuchadle». Escuchar es prestar atención a lo que se oye y se siente, es esforzarse por atender a lo que nos ha removido –una palabra, una experiencia, una anécdota, una moción interior…-, buscando el sentido, pidiendo luces que alumbren el camino a seguir y fortaleza para superar las dificultades que se van a presentar.

Conscientes de su (nuestra) pequeñez la misión recibida les (nos) puede abrumar, como a los apóstoles: les (nos) puede parecer insalvable el contraste entre lo que han escuchado y experimentado y lo que se (nos) van (vamos) a encontrar en el entorno habitual en el que transcurren sus (nuestras) vidas. Entonces Jesús nos dice: «Levantaos, no tengáis miedo». Ese 'no tener miedo' al que se refirió el Santo Padre en la homilía (2).

Ayer también se conmemoraba una luctuosa efeméride: el lanzamiento de la bomba atómica sobre Hiroshima, el 6 de agosto de 1945. Un resplandor de muerte, que es una muestra de la barbarie a la que se encamina el ser humano, alejado de Dios, en su afán de dominio, que lleva aparejado el miedo hacia el otro –entendido como rival, enemigo-, al que se quiere someter; y que de forma quizá menos espectacular se sigue produciendo en la actualidad de forma cruenta a través de las múltiples guerras activas, e incruenta a través de la imposición de ideologías antihumanas promovidas por élites político-económicas.

Esta realidad descorazonadora, que puede dar al traste con todos nuestros anhelos, no ha de paralizar, ni mermar la esperanza: «sé de quién me he fiado», nos dice el apóstol Pablo (3). Resuenan también las palabras del profeta Isaías: «La mano del Señor no es tan débil que no pueda salvar, ni su oído tan duro que no pueda oír» (4). Y las de Jesús: «En el mundo tendréis luchas; pero tened valor: Yo he vencido al mundo» (5).

*De la homilía del papa Francisco

(1) Texto del Evangelio (Mt 17,1-9): En aquel tiempo, Jesús toma consigo a Pedro, a Santiago y a su hermano Juan, y los lleva aparte, a un monte alto. Y se transfiguró delante de ellos: su rostro se puso brillante como el sol y sus vestidos se volvieron blancos como la luz. En esto, se les aparecieron Moisés y Elías que conversaban con Él. Tomando Pedro la palabra, dijo a Jesús: «Señor, bueno es estarnos aquí. Si quieres, haré aquí tres tiendas, una para ti, otra para Moisés y otra para Elías».

Todavía estaba hablando, cuando una nube luminosa los cubrió con su sombra y de la nube salía una voz que decía: «Éste es mi Hijo amado, en quien me complazco; escuchadle». Al oír esto los discípulos cayeron rostro en tierra llenos de miedo. Mas Jesús, acercándose a ellos, los tocó y dijo: «Levantaos, no tengáis miedo». Ellos alzaron sus ojos y ya no vieron a nadie más que a Jesús solo. Y cuando bajaban del monte, Jesús les ordenó: «No contéis a nadie la visión hasta que el Hijo del hombre haya resucitado de entre los muertos».

(2) En este enlace se puede leer y escuchar la homilía del papa Francisco: https://www.aciprensa.com/noticias/homilia-del-papa-francisco-en-la-misa-de-clausura-de-la-jmj-lisboa-2023-80392

(3) 2ª Carta a Timoteo, capítulo 1, versículo 12

(4) Libro del profeta Isaías, capítulo 59, versículo 1

(5) Evangelio según san Juan, capítulo 16, versículo 33

Crónica de una locura

Arriesgada cabezonería

Punto de partida

Iba a ser una más de las caminatas por los alrededores del lugar de vacaciones en el que me encontraba. Estaba alojado con mi familia en una casa de la Urbanización El Mas Pere de Calonge. El itinerario escogido para ese día era ir hacia lo alto de la urbanización Rio de Oro, que está enfrente, por el lado oriental. Cuando llegué al punto más alto el camino dejaba de estar asfaltado y se dirigía hacia un cruce de caminos con un poste que indicaba que el sendero que seguía recto se dirigía a Calonge y el camino de la derecha al Puig d’Arques adornado con unos iconos que auguraban un lugar interesante para visitar. No indicaba distancia y dudé en tomar ese camino pues no estaba preparado para una larga caminata, no llevaba agua y el día era extremadamente caluroso.

La curiosidad y el buen camino me animaron a emprender la marcha hacia ese lugar misterioso, pensando que no estaría muy alejado. Cada vez que el sendero parecía llegar a lo alto de una montaña pensaba que ya estaba cerca, pero en el macizo de Les Gavarres por el que transitaba unas cimas se suceden a otras y no observaba ningún atisbo de algo que justificase los iconos que había visto. Seguía andando en solitario, no me crucé con ningún ser humano mientras transité por ese camino, sólo algunas moscas me fueron haciendo compañía. En varias ocasiones pensé en desistir o llamar a mis familiares para que vinieran a rescatarme, pero pudo más el orgullo que la prudencia para seguir andando, enviando algunas fotos por whatsapp para dar señales de vida, por si acaso. El último tramo resultó bastante penoso, el cansancio, la sed y la incertidumbre pesaban enormemente, hasta que observé una edificación que podía ser el lugar misterioso que buscaba, como así fue; faltaban sin embargo unos centenares de metros por recorrer.

Llegué a un aparcamiento cercano a la cima con un cartel anunciador de la zona donde me encontraba. Faltaba un pequeño esfuerzo más para llegar a la cima del Puig d’Arques donde se ubica un radar meteorológico y una plataforma de madera, con una escalera muy empinada -la bajé de espaldas-, que se es un excelente mirador a expensas de la nitidez del día. En otras circunstancias hubiera disfrutado más de contemplar el espectáculo natural que se me ofrecía pero el cansancio, la sed y el pensamiento sobre la inquietud que podían tener mis familiares no permitieron que me explayase. Me encontré allí con cuatro excursionistas que habían llegado y se fueron por otra ruta, apenas hablamos y no osé pedirles agua. Tomé unas fotos y emprendí el regreso, pensé ya de vuelta que me podía haber hecho algún selfie, pero no estaba dispuesto a dar marcha atrás.

Confiaba en que el regreso sería más liviano. Ahora sabía dónde iba y el camino era casi todo de bajada, pero el cansancio y la sed se iban agudizando y hacían más pesado el camino; andaba como un autómata y las referencias que había memorizado mientras subía parecía que se habían escondido, no acababan de llegar. Cuando ya estaba cerca de lo alto de la urbanización Rio de Oro, me llamaron mis familiares alarmados, les dije que estaba llegando y pedí que me prepararan agua con azúcar. Salieron a buscarme y me encontraron en la parte baja de esa urbanización. Estaba tembloroso y fui tomando el agua con azúcar mientras llegaba a la casa. Estaba exhausto y pedí disculpas, pero apenas me sostenía y tenía fuerzas para hablar. Merecía reproches por mi conducta pero lo que obtuve fue un sinfín de atenciones y cuidados velando por mi recuperación. Costó un buen rato recuperar el resuello.

Vista de Calonge y Sant Antoni de Calonge
desde el sendero

Esta vez la caminata rutinaria se convirtió en una aventura que duró cuatro horas y en las que recorrí aproximadamente veinte quilómetros salvando un desnivel de unos 500 metros. Una buena ruta de senderismo si la haces en condiciones y no a lo loco como yo la hice. Me dejé llevar por la curiosidad, puse en riesgo mi integridad física y tuve en vilo a la familia. Recordé varias veces durante la odisea los consejos que había recibido y dado para ir por la montaña haciendo senderismo, pero a veces el orgullo, aunque no los borra de tu mente, hace que no los tengas en cuenta. Afortunadamente, descubrí una vez lo agradecido que debo estar por tener esta familia.