Experiències d’una ruta improvisada

Set hores per omplir

Les meves filles havien ‘quedat’ amb unes amigues que van fer a les colònies on van anar l’any passat al terme municipal de Besalú. Una viu a Sitges, una altra a Orís, una altra a Vinyoles, una altra a Celrà i les meves filles a Sabadell. Van decidir trobar-se a Sant Feliu de Guíxols, que van considerar un lloc de platja equidistant (?). Tot i que la meva filla gran s’ha tret el carnet de conduir fa un mes i escaig vam considerar que era millor que les acompanyés, perquè també viatjava amb elles la noia de Sitges.

No havia d’interferir en la trobada, elles havien de gaudir del retrobament sense tenir cap adult al voltant (tenen entre 16 i 18 anys). Aleshores havia de plantejar-me què faria durant tota l’estona que estiguessin plegades. No ho tenia clar abans de de sortir de casa, tan sols havia abandonat l’opció de tornar a Sabadell per viatjar de nou a la tarda -hagués suposat uns 200 quilòmetres extres-. Havia de decidir com ompliria el temps després de deixar les passatgeres al Passeig de Mar, on s’havien de trobar amb les altres tres. Vaig trobar aparcament públic gratuït al port i allí vaig inspeccionar les rodalies dirigint-me a la bocana. Divisava la badia de Sant Feliu i vaig parar atenció en l’edifici que coronava un turonet que semblava una ermita, un possible objectiu per estirar les cames.

De tornada a l'aparcament vaig veure que d’allí sortia un camí per anar a la Cala Jonques. Vaig alleugerir el pes de la bossa en bandolera que portava –anava d’urbanita- i vaig agafar l’ampolla de mig litre d’aigua. El camí portava a unes escales que anaven d’amunt a avall de la cala. Vaig pujar fins arribar al capdamunt del talòs que flanquejava el port. Allí em vaig trobar amb un cartell que anunciava la Ruta dels Miradors pel ‘camí de ronda’. A banda del mapa indicant el trajecte i els diferents miradors, informava de la distancia a recórrer, el temps aproximat que calia invertir i, ara me n’he adonat, els desnivells. Vaig pensar que era bona opció per invertir el temps que disposava.

El ‘camí de ronda’ voreja les diferents cales alternant-se pujades i baixades per un camí farcit d’arrels de les pinedes que l’envolten. És un paisatge agraït de veure; els miradors inviten a aturar-se i contemplar-lo, però a l’anada només vaig fer alguna paradeta per fer fotos. En arribar a la platja de Sant Pol les existències d’aigua havien minvat un xic més de la meitat. Després de una breu ullada a l’entorn, m’intrigava un edifici que destaca de la resta però, un cop allà, dóna la impressió d’estar abandonat. Com no anava preparat per banyar-me, només vaig aprofitar un clot entre roques per remullar-me les cames fins els genolls.

La tornada fou més feixuga, el cansament que anava acumulant i els constants desnivells –pujades i baixades- que calia anar salvant anaven minvant les forces. Si l’anada fou un espectacle visual de la natura, la tornada fou més rica en experiències. Veig una nena asseguda negant-se a continuar caminant. “Està cansada, oi?”, els dic als pares. “Sembla que hem agafat el camí més difícil”, diu la mare. Els suggereixo que pugin a la carretera que està a prop i fa baixada cap a la platja. Més endavant un gos s’arrecerava sota un arbust tremolant i, lligat a la corretja, no volia seguir les indicacions en francès del seu amo per moure’s. ¿Tenia set, por...? Vaig mirar l’ampolla d’aigua a la que li quedava un culet i vaig continuar caminant. En una de les pujades em sorprèn el crit d’un noi que baixava adreçant-se a mi: “un burreal, un burreal!!!!”. “Què és un burreal?”, li pregunto. “Un mussol real”, entenc que em diu. I m’indica on és. Em costa de veure’l, perquè està quiet en una mena de cova, tot i que sembla resplendir en un entorn ombrívol. El noi continua excitadíssim dient-me que n’hi ha un altre en unes branques. “Si l’enxampes volant serà fabulós.” Aquest no vaig arribar a veure’l. Vaig pensar que el noi estava tan entusiasmat amb la troballa que necessitava comunicar-ho a algú, ja que qui l’acompanyava no li feia cas. En veure el meu interès estava content. Un cop localitzat seguint les seves indicacions vaig fer unes fotos al mussol, tot i ser conscient de les limitacions de la càmera del mòbil i la distància que ens separava. Quan el xicot marxava, una parella que baixava estava intrigada pel que estava fotografiant. "Allà hi ha un mussol", els vaig dir. Davant la cara de perplexitat els dic: “Un muchuelo”. “¿Dónde?” “Desde mi posición lo verás.” En aquell moment l’au va girar el cap, i el van fotografiar, satisfets per la descoberta.

Continuo el camí i en una de les pujades m’assec per descansar una mica, les cames pesen i començo a panteixar. Baixen aleshores uns quants caminants i els sento parlar en francès. “Bonjour”, els dic. Un d’ells s’atura i em diu: “français, español, catalan?”. “Català”, dic. Aleshores intercanviem una breu conversa en català, ell amb accent francès. Quan vaig arribar al Mirador de les Triadores, després d’una pujada que déu-n’hi-do, eren dos quarts de tres i vaig decidir deixar el camí de ronda –no quedava gaire-, i continuar per la carretera per buscar un lloc on dinar al nucli de Sant Feliu, anava xop de suor. Buscava una terrassa i un preu assequible. El vaig trobar a La Rambla quan estaven a punt de tancar la cuina -passaven de les tres-. Passava un airet agradable, però la suor de la samarreta no acabava d’eixugar-se. Vaig demanar una reconfortant clara per apaivagar la set i acompanyar l’àpat –ja feia estona que havia esgotat l’aigua que portava-.

En acabar el dinar encara quedava un parell d’hores per retrobar-me amb les meves filles a l’estació on les osonenques agafarien l’autobús de línia que les portava a Girona on després agafaven un altre fins a Vic. Vaig donar un tomb pel centre de la població on destaca el Monestir de la Porta Ferrada. Després de proveir-me d’aigua vaig anar a buscar el cotxe al port per portar-lo al costat de l’estació d’autobusos. S’agraïa el vent que feia a l’exterior. Estava cansat, però bastant satisfet de com s’havia resolt la incertesa amb que a mig matí afrontava les gairebé set hores que havia d’omplir des de que vaig deixar les meves filles al Passeig de Mar de Sant Feliu de Guíxols.