Oberts als afanys de la missió
El grill Pep Consciències és el personatge
del conte Les aventures de Pinotxo
encarregat de guiar el protagonista pel bon camí. L’entremaliat Pinotxo no li
farà cas en un bon nombre d’ocasions, fins i tot s’enfada amb ell. Per anar bé,
progressar adequadament, tots necessitem un Pep Consciències en la nostra vida
que ens orienti, ens aconselli i ens alerti d’allò que no fem bé. No és algú
que ha de pretendre invadir la nostra intimitat o portar-nos pel seu camí, sinó qui ens
ajuda a créixer, a desenvolupar la nostra tasca de la millor manera possible.
Especialment el necessiten els que tenen càrrecs i responsabilitats de govern
–com més s’enlaira un, menys percep el que passa als seus peus-. Malauradament
a l’entorn dels poderosos proliferen els aduladors, els servils i els timorats que
temen o obvien dir-li al que mana res que no li plagui; estan més pendents de
protegir-se o promocionar-se que d'ajudar a qui asisteixen a realitzar bé la seva tasca. |
| * |
Una mena de Pep Consciències del poble escollit
per Déu, aquell amb qui va fer una aliança, foren els profetes; uns personatges
cridats a salvaguardar el pacte establert, alertant sobre les desviacions que
s’anaven produint en el poble i els seus governants, i fent prediccions
d’esdeveniments futurs. Un d’aquests profetes fou Elies, sorgit en un moment en
que la majoria del poble, seguint els passos dels seus monarques, havien
abandonat el culte al Déu d’Israel i adoraven els deus cananeus, els baals.
Elies, quin nom en hebreu significa “Jahvè
es Déu”, fou l’encarregat de comunicar al rei Acab que es produiria una gran
sequera. Tot seguit va marxar, seguint les indicacions que havia rebut de Déu (1).
La resposta a aquest anunci va venir de la mà de la reina Jezabel, que va fer
«exterminar els profetes del Senyor» (2).En la novena catequesi sobre la pregària el
Sant Pare Francesc ens diu que «l'Escriptura presenta Elies com un home de fe
cristal·lina: en el seu mateix nom... trobem amagat del secret de la seva
missió. Serà així durant tota la vida: home recte, incapaç d'arribar a acords
mesquins. El seu símbol és el foc, imatge del poder purificador de Déu. Primer
serà sotmès a una prova dura, i no deixarà de ser fidel. És l'exemple de totes
les persones de fe que coneixen temptacions i sofriments, però no fallen a
l'ideal pel qual va néixer» (3).
Quan Elies torna tres anys més tard per
anunciar que s’acaba la sequera, el rei li retreu: «¿Ets tu, el qui porta la
desgràcia a Israel?» I Elies li contesta «Jo no porto la desgràcia a Israel,
sinó tu i la família del teu pare, que heu abandonat els manaments del Senyor per
anar darrere els Baals». Aleshores, per demostrar davant del poble qui és el
veritable Déu, Elies proposa un repte on s’enfrontarà tot sol als quatre cents
cinquanta profetes dels baals promocionats per la reina Jezabel (4).
Guanyarà el repte, però no es lliurarà de
ser perseguit tot seguit a instàncies de la reina. Elies tocarà el dos per
protegir-se i es refugia en una cova pregant Déu desanimat: «Ja n’hi ha prou,
Senyor! Pren-me la vida, que no soc pas millor que els meus pares». Elies se
sent fracassat, de poc ha servit –segons el seu criteri- la seva gosadia
triomfadora. Quan el Senyor li diu què fa a la cova, Elies li contesta: «Estic
encès de zel per tu, Senyor, Déu de l’univers: els d’Israel han abandonat la
teva aliança, han derrocat els teus altars i han mort els teus profetes. Només
he quedat jo, i encara em busquen per matar-me». El Senyor li diu que es
prepari perquè aviat se li manifestarà. Es produeixen aleshores un seguit de
fenòmens espectaculars que només deixen bocabadat, perquè la manifestació del
Senyor vindrà seguida d’un ventijol suau. Li assegura aleshores que no
abandonarà el seu poble: «deixaré a Israel una resta de set mil homes: tots els
genolls que no s’han doblegat davant de Baal i tots els llavis que no l’han
besat», indicant-li també algunes missions que ha de dur a terme, entre elles
ungir el seu successor, Eliseu (5).
El relat d’aquets atzars serveixen al Sant
Pare per a dir-nos: «A l’ànima que prega, el sentit de la pròpia feblesa li és
més valuós que els moments d’exaltació, quan sembla que la vida és una
cavalcada de victòries i èxits. En la pregària sempre passa això: moments de
pregària en què sentim que ens animen, també d'entusiasme, i moments de
pregària de dolor, d'aridesa, de proves. La pregària és així: deixar-se aportar
per Déu i també deixar-se colpejar per situacions dolentes i temptacions.» A
Camí es recomana no deixar-se portar per les sensacions: «Quan vagis a pregar,
que un propòsit ferm sigui aquest: ni més temps per consolació, ni menys per
aridesa» (6).
La pregària no és una mena de bàlsam
reconfortant que allunya de les preocupacions quotidianes i ens allibera de la
feina que ens pertoca fer, qui ho pretengui es decebrà. No s’és millor pel sol fet
de pregar. La pregària comporta una exigència que es trasllada al dia a dia de
qui prega. Diu Francesc: «La pregària no consisteix en tancar-se amb el Senyor
per maquillar-se l'ànima: no, això no és pregària, això és pregària fingida. La
pregària és un encontre amb Déu i un deixar-se enviar per servir els germans.
La prova de la pregària és l'amor concret per l'altra. I viceversa: els
creients actuen en el món després d'estar primer en silenci i haver pregat;
altrament, la seva acció és impulsiva, li falta discerniment, és una carrera
frenètica sense meta. Els creients es comporten així, fan moltes injustícies perquè
no han anat a trobar-se abans amb el Senyor i pregar, a discernir què han de
fer.»
Hi ha moltes vicissituds en la vida d’Elies
a les que no s’ha fet esment. El que cal remarcar, però, és que «la pregària és
la saba que alimenta constantment la seva existència». Una pregària que abasta tots
els seus ets i uts, que cerca el Senyor en tot allò que fa, tant si bufa un
vent favorable o com si és desfavorable; que no s’arronsa davant les
dificultats o amenaces, vinguin d’on vinguin, a l’hora de servir el Senyor, perquè
sap que la seva fortalesa no ve d’ell mateix, sinó d’Aquell amb qui confia per
damunt de tot.
Un cant de Missa s’hi adiu amb aquesta
actitud:
El Senyor és la meva força / el Senyor el
meu cant. / Ell m'ha estat la salvació. / En Ell confio i no tinc por. / En Ell
confio i no tinc por (7).
*Power Point Elías, el profeta que se alzó como un fuego. Capítol 4: La geografia de Elías. Extret de
https://recursos.march.es/culturales/documentos/conferencias/pp100926.pdf
(1) Veure 1r llibre dels Reis, capítol 17,
versets 1 a 5. Referencia https://www.bci.cat/biblia/capitol/313
(2) 1r llibre dels Reis, capítol 18, verset
4. Referència https://www.bci.cat/biblia/capitol/314
(3) Centre de Pastoral Litúrgica: L’oració. Catequesis del papa Francesc.
1ª edició (2024). Capítol 9: La pregària
d’Elies. Catequesi del papa Francesc pronunciada el 7 d’octubre de 2020. Es
pot trobar en espanyol en el següent enllaç: https://www.vatican.va/content/francesco/es/audiences/2020/documents/papa-francesco_20201007_udienza-generale.html
(4) Veure l’episodi a 1r Llibre dels Reis, capítol 18, versets 17 a 40. Referència https://www.bci.cat/biblia/capitol/314
(5) Veure 1r Llibre dels Reis, capítol 19. Referència https://www.bci.cat/biblia/capitol/315
(6) Josepmaria Escrivà de Balaguer: Camí, punt número 99. Referència https://escriva.org/ca/camino/99/
(7) Centre de Pastoral Litúrgica: Cantoral de Missa dominical, número 320.
El podeu escoltar a https://www.youtube.com/watch?v=DecHxjVYSQI
