Any de la pregària (9)

Oberts als afanys de la missió

El grill Pep Consciències és el personatge del conte Les aventures de Pinotxo encarregat de guiar el protagonista pel bon camí. L’entremaliat Pinotxo no li farà cas en un bon nombre d’ocasions, fins i tot s’enfada amb ell. Per anar bé, progressar adequadament, tots necessitem un Pep Consciències en la nostra vida que ens orienti, ens aconselli i ens alerti d’allò que no fem bé. No és algú que ha de pretendre invadir la nostra intimitat o portar-nos pel seu camí, sinó qui ens ajuda a créixer, a desenvolupar la nostra tasca de la millor manera possible. Especialment el necessiten els que tenen càrrecs i responsabilitats de govern –com més s’enlaira un, menys percep el que passa als seus peus-. Malauradament a l’entorn dels poderosos proliferen els aduladors, els servils i els timorats que temen o obvien dir-li al que mana res que no li plagui; estan més pendents de protegir-se o promocionar-se que d'ajudar a qui asisteixen a realitzar bé la seva tasca.

*

Una mena de Pep Consciències del poble escollit per Déu, aquell amb qui va fer una aliança, foren els profetes; uns personatges cridats a salvaguardar el pacte establert, alertant sobre les desviacions que s’anaven produint en el poble i els seus governants, i fent prediccions d’esdeveniments futurs. Un d’aquests profetes fou Elies, sorgit en un moment en que la majoria del poble, seguint els passos dels seus monarques, havien abandonat el culte al Déu d’Israel i adoraven els deus cananeus, els baals.

Elies, quin nom en hebreu significa “Jahvè es Déu”, fou l’encarregat de comunicar al rei Acab que es produiria una gran sequera. Tot seguit va marxar, seguint les indicacions que havia rebut de Déu (1). La resposta a aquest anunci va venir de la mà de la reina Jezabel, que va fer «exterminar els profetes del Senyor» (2).

En la novena catequesi sobre la pregària el Sant Pare Francesc ens diu que «l'Escriptura presenta Elies com un home de fe cristal·lina: en el seu mateix nom... trobem amagat del secret de la seva missió. Serà així durant tota la vida: home recte, incapaç d'arribar a acords mesquins. El seu símbol és el foc, imatge del poder purificador de Déu. Primer serà sotmès a una prova dura, i no deixarà de ser fidel. És l'exemple de totes les persones de fe que coneixen temptacions i sofriments, però no fallen a l'ideal pel qual va néixer» (3).

Quan Elies torna tres anys més tard per anunciar que s’acaba la sequera, el rei li retreu: «¿Ets tu, el qui porta la desgràcia a Israel?» I Elies li contesta «Jo no porto la desgràcia a Israel, sinó tu i la família del teu pare, que heu abandonat els manaments del Senyor per anar darrere els Baals». Aleshores, per demostrar davant del poble qui és el veritable Déu, Elies proposa un repte on s’enfrontarà tot sol als quatre cents cinquanta profetes dels baals promocionats per la reina Jezabel (4).

Guanyarà el repte, però no es lliurarà de ser perseguit tot seguit a instàncies de la reina. Elies tocarà el dos per protegir-se i es refugia en una cova pregant Déu desanimat: «Ja n’hi ha prou, Senyor! Pren-me la vida, que no soc pas millor que els meus pares». Elies se sent fracassat, de poc ha servit –segons el seu criteri- la seva gosadia triomfadora. Quan el Senyor li diu què fa a la cova, Elies li contesta: «Estic encès de zel per tu, Senyor, Déu de l’univers: els d’Israel han abandonat la teva aliança, han derrocat els teus altars i han mort els teus profetes. Només he quedat jo, i encara em busquen per matar-me». El Senyor li diu que es prepari perquè aviat se li manifestarà. Es produeixen aleshores un seguit de fenòmens espectaculars que només deixen bocabadat, perquè la manifestació del Senyor vindrà seguida d’un ventijol suau. Li assegura aleshores que no abandonarà el seu poble: «deixaré a Israel una resta de set mil homes: tots els genolls que no s’han doblegat davant de Baal i tots els llavis que no l’han besat», indicant-li també algunes missions que ha de dur a terme, entre elles ungir el seu successor, Eliseu (5).

El relat d’aquets atzars serveixen al Sant Pare per a dir-nos: «A l’ànima que prega, el sentit de la pròpia feblesa li és més valuós que els moments d’exaltació, quan sembla que la vida és una cavalcada de victòries i èxits. En la pregària sempre passa això: moments de pregària en què sentim que ens animen, també d'entusiasme, i moments de pregària de dolor, d'aridesa, de proves. La pregària és així: deixar-se aportar per Déu i també deixar-se colpejar per situacions dolentes i temptacions.» A Camí es recomana no deixar-se portar per les sensacions: «Quan vagis a pregar, que un propòsit ferm sigui aquest: ni més temps per consolació, ni menys per aridesa» (6).

La pregària no és una mena de bàlsam reconfortant que allunya de les preocupacions quotidianes i ens allibera de la feina que ens pertoca fer, qui ho pretengui es decebrà. No s’és millor pel sol fet de pregar. La pregària comporta una exigència que es trasllada al dia a dia de qui prega. Diu Francesc: «La pregària no consisteix en tancar-se amb el Senyor per maquillar-se l'ànima: no, això no és pregària, això és pregària fingida. La pregària és un encontre amb Déu i un deixar-se enviar per servir els germans. La prova de la pregària és l'amor concret per l'altra. I viceversa: els creients actuen en el món després d'estar primer en silenci i haver pregat; altrament, la seva acció és impulsiva, li falta discerniment, és una carrera frenètica sense meta. Els creients es comporten així, fan moltes injustícies perquè no han anat a trobar-se abans amb el Senyor i pregar, a discernir què han de fer.»

Hi ha moltes vicissituds en la vida d’Elies a les que no s’ha fet esment. El que cal remarcar, però, és que «la pregària és la saba que alimenta constantment la seva existència». Una pregària que abasta tots els seus ets i uts, que cerca el Senyor en tot allò que fa, tant si bufa un vent favorable o com si és desfavorable; que no s’arronsa davant les dificultats o amenaces, vinguin d’on vinguin, a l’hora de servir el Senyor, perquè sap que la seva fortalesa no ve d’ell mateix, sinó d’Aquell amb qui confia per damunt de tot.

Un cant de Missa s’hi adiu amb aquesta actitud:

El Senyor és la meva força / el Senyor el meu cant. / Ell m'ha estat la salvació. / En Ell confio i no tinc por. / En Ell confio i no tinc por (7).

*Power Point Elías, el profeta que se alzó como un fuego. Capítol 4: La geografia de Elías. Extret de https://recursos.march.es/culturales/documentos/conferencias/pp100926.pdf

(1) Veure 1r llibre dels Reis, capítol 17, versets 1 a 5. Referencia https://www.bci.cat/biblia/capitol/313

(2) 1r llibre dels Reis, capítol 18, verset 4. Referència https://www.bci.cat/biblia/capitol/314

(3) Centre de Pastoral Litúrgica: L’oració. Catequesis del papa Francesc. 1ª edició (2024). Capítol 9: La pregària d’Elies. Catequesi del papa Francesc pronunciada el 7 d’octubre de 2020. Es pot trobar en espanyol en el següent enllaç: https://www.vatican.va/content/francesco/es/audiences/2020/documents/papa-francesco_20201007_udienza-generale.html

(4) Veure l’episodi a 1r Llibre dels Reis, capítol 18, versets 17 a 40. Referència https://www.bci.cat/biblia/capitol/314

(5) Veure 1r Llibre dels Reis, capítol 19. Referència https://www.bci.cat/biblia/capitol/315

(6) Josepmaria Escrivà de Balaguer: Camí, punt número 99. Referència https://escriva.org/ca/camino/99/

(7) Centre de Pastoral Litúrgica: Cantoral de Missa dominical, número 320. El podeu escoltar a https://www.youtube.com/watch?v=DecHxjVYSQI