El rànquing és el que menys importa
Fins no fa gaire les meves filles, que ara tenen 12 i 10
anys, em preguntaven sovint: saps qui es la meva
millor amiga? Li anava dient noms fins encertar, però el títol per la
mencionada acostumava a ser efímer, perquè el següent cop que es formulava la
pregunta ja havia canviat. I tenir un millor amic és el que ha de demostrar
François en la pel·lícula El meu millor
amic (1), per aconseguir en propietat un valuós objecte d’art. Catherine,
la seva sòcia, li ha posat el dit a la nafra, però François no vol reconèixer
la seva mancança i accepta el repte de presentar en un màxim de deu dies el seu
millor amic.
Durant la recerca coneixerà Bruno, un peculiar taxista que l’ajuda
en la tasca de trobar aquella persona que li ha de fer guanyar l’aposta. Caldrà aclarir a qui es pot considerar el millor amic: és aquell
que pots trucar a les tres de la matinada?; ¿el que està disposat a fer el que
calgui per tu, delinquir fins i tot?... Mesurar l’amistat i fer un rànquing sembla
un repte prou complicat, perquè la amistat no es pot plasmar amb una
presentació en societat on s’exposen els mèrits del candidat i un seguit
d’esdeveniments que l’avalen, sinó que forma part d’una vivència compartida: “De
repente, dos personas se ven, se eligen, constituyen alguna clase de intimidad;
pueden caminar lado a lado y crecer juntas incluso recorriendo caminos
diferentes, incluso estando… a… kilómetros de distancia”, diu Susanna Tamaro.
(2)
El plantejament de la pel·lícula encaixa amb el que escriu Rafael
Santandreu a L’art de no amargar-se la
vida (3), on fa esment d’una
entrevista que li van fer a l’actriu valenciana María Luisa Merlo: “deia que
ella tenia els millors amics que es poden tenir... i ho explicava així: ‘El
secret per tenir els millors amics és el següent: demanar a cada amic només el
que pugui donar. Mai el que no pugui donar.’ I afegia: ‘A l’amic que es recorda
del teu aniversari cada any, no li demanis que vingui a consolar-te a les tres
de la matinada perquè t’ha deixat el xicot. Aquest no vindrà perquè és una
persona metòdica que acostuma a anar a dormir aviat. I, per contra, a la
persona disposada a consolar-te a qualsevol hora de la nit, no li demanis que
es recordi del teu aniversari! Aquest no es recorda ni del seu!’”.
François i Bruno són dos casos d’isolament afectiu, l’un
perquè va a la seva bola instrumentalitzant el tracte amb els altres, l’altre
perquè arrossega una ferida pregona que encara no ha cicatritzat, malgrat mostrar-se
amable, atent i considerat amb la gent; dos caràcters ben diferents que
pateixen la mateixa carència en les relacions personals.
 |
| María Luisa Merlo |
 |
| Patrice Leconte |
Com a en François, de vegades cal que ens burxin per adonar-nos
de quina és la nostra realitat. Si ens ho prenem bé, sent capaços de fer una
bona reflexió, el resultat pot ser molt profitós.
(1) El meu millor amic
(Mon
meilleur ami) Any: 2006. Durada: 94 min. País: França. Director: Patrice
Leconte
(2) Susanna Tamaro: Querida
Mathilda, no veo el momento en que el hombre eche a andar (1997).Seix
Barral (1998) 188 páginas
(3) Rafael Santandreu: L’art de
no amargar-se la vida (2011) – Cossetània edicions – Col·lecció Prisma
número 29 – 222 pàgines
