Donar sortida a l’angoixa
Durant molts anys vam tenir a casa del meus pares un rellotge de
cucut que anunciava els quarts i les hores amb el cadenciós i repetitiu cucú.
Un adorn simpàtic que no s’adiu gaire amb el comportament de l’ocell del mateix
nom (1), un okupa de mena, paràsit d’altres ocells que, enganyats, s’han de
ocupar de covar i alimentar les seves cries, mentre perden la seva pròpia niada.
També hi ha relacions humanes parasitàries i una de les seves
víctimes fou Oscar Wilde. Sent a la presó, arruïnat, deshonrat i havent perdut
la custòdia dels seus fills, li escriu una carta escrita a raig al seu amant on
bolca tot el sentiment que li angoixa. Alfred Douglas fou el seu paràsit: “Admiraves
l’obra quan l’havia acabada, fruïes amb el gran èxit de les estrenes, amb els
banquets esplèndids de després; estaves orgullós... de ser l’amic íntim d’un
artista tan distingit, però no entenies les condicions imprescindibles per
crear l’obra d’art. Quan recordo que en tot el temps que vam passar junts no
vaig escriure ni una sola ratlla, no em serveixo pas d’una retòrica exagerada,
sinó que parlo amb una fidelitat als fets absoluta...”.
En aquesta carta, que posteriorment es va publicar amb el títol De profundis (2), Wilde exposa com es troba
quan la redacta: “Fa gairebé dos anys que sóc a la presó. De mi n’ha sortit un
desesper desenfrenat, un abandó al dolor que fins i tot era llastimós de veure,
una ràbia impotent i terrible, amargor i menyspreu, una angoixa que plorava
fort, una infelicitat que no trobava veu, una aflicció muda. He passat per tots
els possibles estats d’esperit del sofriment.”
En un pregon exercici d’introspecció intenta esbrinar per què li
ha passat: “Els déus m’ho havien donat gairebé tot. Tenia talent, un nom
distingit, una elevada posició social, agudesa, gosadia intel·lectual”... però “em
vaig deixar temptar per llargs períodes d’un benestar sensual, insensat... Cansat
de ser dalt de tot, vaig baixar expressament a les profunditats per trobar
noves sensacions... Em vaig tornar indiferent a les vides dels altres... Vaig
deixar de ser amo de mi mateix... Vaig deixar que em dominessis i que el teu
pare m’espantés. Vaig acabar horriblement deshonrat...”
Potser la vanitat i l’altivesa van trair Wilde; però no sempre
passa el mateix. He estat testimoni d’un cas similar que va afectar uns
familiars llunyans que no compartien aquests trets. En ambdós casos però la
relació va començar per fer un favor als seus futurs botxins morals.
Com es va quedar Wilde en acabar la carta? Vés a saber. Penso,
però, que sempre és millor que l’angoixa brolli, encara que no es trobi consol
en el receptor. En la situació en que estava l'escriptor, què podia perdre més?
La intimitat de l’autor queda reflectida en un text dens, amb
paràgrafs llargs, que aporta la riquesa d’un home cultivat en les arts
literàries. En una entrevista recent el polifacètic Albert Espinosa deia que el
rellegia cada any i sempre en treia coses noves.
(2) Llibre llegit: Oscar Wilde: De profundis. Epistola: In carcere et vinculis (1897) Rupert
Hart-Davies va publicar la versió definitiva a The Letters of Oscar Wilde el 1962. Quaderns crema. Biblioteca
mínima, número 46. 1ª reimpressió 2002. Traducció Jordi Larios. 174 pàgines.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada