dimecres, 19 d’abril del 2017

Relacions parasitàries

Donar sortida a l’angoixa

Durant molts anys vam tenir a casa del meus pares un rellotge de cucut que anunciava els quarts i les hores amb el cadenciós i repetitiu cucú. Un adorn simpàtic que no s’adiu gaire amb el comportament de l’ocell del mateix nom (1), un okupa de mena, paràsit d’altres ocells que, enganyats, s’han de ocupar de covar i alimentar les seves cries, mentre perden la seva pròpia niada.

També hi ha relacions humanes parasitàries i una de les seves víctimes fou Oscar Wilde. Sent a la presó, arruïnat, deshonrat i havent perdut la custòdia dels seus fills, li escriu una carta escrita a raig al seu amant on bolca tot el sentiment que li angoixa. Alfred Douglas fou el seu paràsit: “Admiraves l’obra quan l’havia acabada, fruïes amb el gran èxit de les estrenes, amb els banquets esplèndids de després; estaves orgullós... de ser l’amic íntim d’un artista tan distingit, però no entenies les condicions imprescindibles per crear l’obra d’art. Quan recordo que en tot el temps que vam passar junts no vaig escriure ni una sola ratlla, no em serveixo pas d’una retòrica exagerada, sinó que parlo amb una fidelitat als fets absoluta...”.

En aquesta carta, que posteriorment es va publicar amb el títol De profundis (2), Wilde exposa com es troba quan la redacta: “Fa gairebé dos anys que sóc a la presó. De mi n’ha sortit un desesper desenfrenat, un abandó al dolor que fins i tot era llastimós de veure, una ràbia impotent i terrible, amargor i menyspreu, una angoixa que plorava fort, una infelicitat que no trobava veu, una aflicció muda. He passat per tots els possibles estats d’esperit del sofriment.

En un pregon exercici d’introspecció intenta esbrinar per què li ha passat: “Els déus m’ho havien donat gairebé tot. Tenia talent, un nom distingit, una elevada posició social, agudesa, gosadia intel·lectual”... però “em vaig deixar temptar per llargs períodes d’un benestar sensual, insensat... Cansat de ser dalt de tot, vaig baixar expressament a les profunditats per trobar noves sensacions... Em vaig tornar indiferent a les vides dels altres... Vaig deixar de ser amo de mi mateix... Vaig deixar que em dominessis i que el teu pare m’espantés. Vaig acabar horriblement deshonrat...

Potser la vanitat i l’altivesa van trair Wilde; però no sempre passa el mateix. He estat testimoni d’un cas similar que va afectar uns familiars llunyans que no compartien aquests trets. En ambdós casos però la relació va començar per fer un favor als seus futurs botxins morals.

Com es va quedar Wilde en acabar la carta? Vés a saber. Penso, però, que sempre és millor que l’angoixa brolli, encara que no es trobi consol en el receptor. En la situació en que estava l'escriptor, què podia perdre més?

La intimitat de l’autor queda reflectida en un text dens, amb paràgrafs llargs, que aporta la riquesa d’un home cultivat en les arts literàries. En una entrevista recent el polifacètic Albert Espinosa deia que el rellegia cada any i sempre en treia coses noves.


(2) Llibre llegit: Oscar Wilde: De profundis. Epistola: In carcere et vinculis (1897) Rupert Hart-Davies va publicar la versió definitiva a The Letters of Oscar Wilde el 1962. Quaderns crema. Biblioteca mínima, número 46. 1ª reimpressió 2002. Traducció Jordi Larios. 174 pàgines.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada