El llistó de l’amistat

El rànquing és el que menys importa

Fins no fa gaire les meves filles, que ara tenen 12 i 10 anys, em preguntaven sovint: saps qui es la meva millor amiga? Li anava dient noms fins encertar, però el títol per la mencionada acostumava a ser efímer, perquè el següent cop que es formulava la pregunta ja havia canviat. I tenir un millor amic és el que ha de demostrar François en la pel·lícula El meu millor amic (1), per aconseguir en propietat un valuós objecte d’art. Catherine, la seva sòcia, li ha posat el dit a la nafra, però François no vol reconèixer la seva mancança i accepta el repte de presentar en un màxim de deu dies el seu millor amic.

Durant la recerca coneixerà Bruno, un peculiar taxista que l’ajuda en la tasca de trobar aquella persona que li ha de fer guanyar l’aposta. Caldrà aclarir a qui es pot considerar el millor amic: és aquell que pots trucar a les tres de la matinada?; ¿el que està disposat a fer el que calgui per tu, delinquir fins i tot?... Mesurar l’amistat i fer un rànquing sembla un repte prou complicat, perquè la amistat no es pot plasmar amb una presentació en societat on s’exposen els mèrits del candidat i un seguit d’esdeveniments que l’avalen, sinó que forma part d’una vivència compartida: “De repente, dos personas se ven, se eligen, constituyen alguna clase de intimidad; pueden caminar lado a lado y crecer juntas incluso recorriendo caminos diferentes, incluso estando… a… kilómetros de distancia”, diu Susanna Tamaro. (2)

El plantejament de la pel·lícula encaixa amb el que escriu Rafael Santandreu a L’art de no amargar-se la vida (3), on fa esment d’una entrevista que li van fer a l’actriu valenciana María Luisa Merlo: “deia que ella tenia els millors amics que es poden tenir... i ho explicava així: ‘El secret per tenir els millors amics és el següent: demanar a cada amic només el que pugui donar. Mai el que no pugui donar.’ I afegia: ‘A l’amic que es recorda del teu aniversari cada any, no li demanis que vingui a consolar-te a les tres de la matinada perquè t’ha deixat el xicot. Aquest no vindrà perquè és una persona metòdica que acostuma a anar a dormir aviat. I, per contra, a la persona disposada a consolar-te a qualsevol hora de la nit, no li demanis que es recordi del teu aniversari! Aquest no es recorda ni del seu!’”.

François i Bruno són dos casos d’isolament afectiu, l’un perquè va a la seva bola instrumentalitzant el tracte amb els altres, l’altre perquè arrossega una ferida pregona que encara no ha cicatritzat, malgrat mostrar-se amable, atent i considerat amb la gent; dos caràcters ben diferents que pateixen la mateixa carència en les relacions personals.

María Luisa Merlo

L’amistat no depèn d’un mateix però requereix d’unes bones disposicions. Diu Santandreu que les paraules de María Luisa el “van fer pensar que, en les relacions humanes, s’ha d’acceptar més l’altre i compondre el que en dic el collage de l’amistat, és a dir, plantejar-se les relacions com un gran mural on cada persona t’aporta una cosa diferent. D’aquesta manera, entre unes quantes persones, una per aquí, l’altra per allà, aconseguirem tenir ‘els millors amics’.”

Patrice Leconte

Com a en François, de vegades cal que ens burxin per adonar-nos de quina és la nostra realitat. Si ens ho prenem bé, sent capaços de fer una bona reflexió, el resultat pot ser molt profitós.

(1) El meu millor amic (Mon meilleur ami) Any: 2006. Durada: 94 min. País: França. Director: Patrice Leconte

(2) Susanna Tamaro: Querida Mathilda, no veo el momento en que el hombre eche a andar (1997).Seix Barral (1998) 188 páginas

(3) Rafael Santandreu: L’art de no amargar-se la vida (2011) – Cossetània edicions – Col·lecció Prisma número 29 – 222 pàgines