Al voltant del Sínode (23/3)

Com va tot?

“Què he fet bé? Què he fet malament? Què podria haver fet millor? I un propòsit per l'endemà.” Aquesta senzilla fórmula, que em van recomanar fa molts anys per fer l’examen de consciència diari, no deixa de ser un exercici d’avaluació per fer una ullada a com ha anat el dia per tal de disposar-se millor per al següent. Aquest examen també es pot fer de manera més pregona en recessos periòdics, on s’aborda una perspectiva més amplia de la nostra vida per tal d’estimular-la a una major perfecció.

En un altre àmbit, escriu James Clear en Hàbits atòmics: «La reflexió i la revisió habiliten la millora a llarg termini de tots els hàbits perquè et fan conscient dels teus errors i t'ajuden a considerar diversos camins per assolir una millora. Sense reflexionar, podem inventar excuses, crear racionalitzacions i mentir-nos a nosaltres mateixos. No tenim un procés per determinar si ens estem exercint millor o pitjor en comparació del dia anterior.»

Més endavant ens fa veure la importància d’incorporar tant la proximitat com el distanciament en la reflexió: «Els hàbits diaris són poderosos..., però preocupar-se massa per les eleccions que fem en el dia a dia és com mirar-te al mirall a una distància d'una polzada. Podràs veure cada imperfecció, però perdràs de vista la imatge completa...  I, al contrari, si mai revises els teus hàbits, és com si mai et veiessis al mirall. No us adonareu d'alguns defectes fàcils d'arreglar... La reflexió periòdica és com veure't al mirall a una distància mitjana, com si estiguessis conversant amb algú davant teu. Podeu veure els canvis importants que heu de fer sense perdre de vista la imatge completa» (1).

Parlant de la rendició de comptes ens diu el Document final del Sínode (2): «Si al llarg dels segles s'ha conservat la pràctica de donar compte als superiors, cal recuperar la dimensió de la rendició de comptes que l'autoritat està cridada a donar a la comunitat.»

I en el punt següent: «Igualment apareixen necessàries estructures i formes d'avaluació regular de la manera com s'exerceixen les responsabilitats ministerials de tota mena. L'avaluació no constitueix un judici sobre les persones: més aviat permet posar en evidència els aspectes positius i les àrees de possible millora en l'actuació dels qui tenen responsabilitats ministerials, i ajuda l'Església a aprendre de l'experiència, a tornar a calibrar els plans d'acció i a estar atenta a la veu de l'Esperit Sant, focalitzant l'atenció en els resultats de les decisions en relació a la missió.»

Tot i tenir clar vers on s’ha d’anar, no s’ha d'actuar sense solta ni volta; tant quan estimem que no va gaire bé -on acostumem a estar més sensibles a trobar un perquè-, com si va prou bé -on acostumem a adormir-nos sobre els llorers-. Avaluar és necessari per adonar-se dels punts forts i els punts febles, per considerar si els objectius son prou assenyats i adients, per trobar el camins que han de fer que tot rutlli de la millor manera possible.

Pertoca aplicar-ho a tots els estaments eclesials tenint en compte que «en aquest treball, cal privilegiar les metodologies d'avaluació participativa, valorar les competències d’aquells, en particular laics, més familiaritzats amb els processos de rendició de comptes i avaluació, i fer un discerniment de les bones pràctiques ja presents en la societat civil local, adaptant-les als contextos eclesials.»

Després d’esmentar una sèrie d’aspectes que s’han de garantir en aquest procés, el Document ens indica: «Cal adonar-nos que no es tracta d'un compromís com a fi en si mateix, sinó d'un esforç comunicatiu que es revela com un mitjà educatiu potent davant del canvi de la cultura, a més de permetre'ns donar una major visibilitat a moltes iniciatives valuoses que pertanyen a l'Església i a les seves institucions, que massa sovint romanen amagades.»

És qüestió de posar fil a l’agulla; tot sabent que ‘no es fa una truita només amb bona voluntat ’.

(1) Traduït de James Clear: Hábitos atómicos. Títol original: Atomic Habits (2018). Editorial: Diana – 32ª edición (2024). Traductora: Gabriela Moya. 333 pàgines. Capítol 20, pàgines 275 i 277-278.

(2) Francesc, XVI Assemblea ordinària del Sínode dels bisbes: Per una Església sinodal: comunió, participació, missió. Títol original: Per una Chiesa sinodale: comunione, participazione, missione. Documento finale. Editorial Claret – Col·lecció: Documents del Magisteri, número 79 – 1ª edició (2024). Traductor: Gabinet d’Informació de l’Església de Catalunya. 148 pàgines. Documento finale, Tercera part: “Tireu la xarxa”. Punts tractats 99 a 102. Enllaç oficial: https://www.synod.va/content/dam/synod/news/2024-10-26_final-document/ESP---Documento-finale.pdf

Al voltant del Sínode (23/2)

Transparència institucional

Quan els vaixells entren al dic sec per fer-los el manteniment queden despullats, tot el que s’amaga sota l’aigua quan estan fondejats o navegant queda al descobert i es veu tot ell tal com està externament, així es pot netejar i reparar també el que no es veu habitualment.

Transparència és mostrar-se tal com un és. I, pel que fa referència a l’Església, hauria d’haver estat una pràctica habitual en tot els àmbits, com expressa sant Pau en una carta: «Per això, sabent que la misericòrdia de Déu ens ha confiat aquest servei,  no ens acovardim. Més aviat evitem d’obrar d’amagat, com qui se n’avergonyeix; ens comportem sense astúcies i no adulterem la paraula de Déu. Ben al contrari, sentint-nos en presència de Déu, procurem de guanyar-nos la confiança de tothom dient obertament la veritat» (1).

El Document final del Sínode (2) fa referència a aquest fragment per dir-nos que «ens referim a una actitud de fons, arrelada en l’Escriptura, més que en una sèrie de procediments o requisits de tipus administratiu o de gestió.»

La transparència de la institució ha de ser curosa alhora amb les persones: «La transparència, en el seu correcte sentit, no compromet el respecte a la discreció i a la confidencialitat, la protecció de les persones, de la seva dignitat i dels seus drets també davant pretensions indegudes de les autoritats civils.» Donar compte del que es fa i com es fa, i de tot allò que passa, no ha de propiciar difamacions, escarnis i linxaments públics, com acostuma a passar en aquells membres de la societat desitjosos de ferir assenyalant els altres en converses amb familiars, col·legues o veïns, o en les xarxes socials.

Juan Manuel Cotelo en el llibre El mayor regalo, que complementa la pel·lícula que va dirigir, esmenta el que li va comentar «un pres penedit pels seus crims, que eren molts». Comença amb una pregunta: «Vostè sap quina és l’arma de destrucció massiva més poderosa que existeix?» Continua: «La pitjor arma de totes... és la boqueta». Diu Cotelo: «Em va contar com ell va aprendre a matar... per culpa de magnífics professors que van introduir verí en la seva ment y en el seu cor a través de paraules senzilles.»

Gairebé al final del capítol Cotelo escriu: «El mateix pres que em va invitar a reflexionar sobre el poder de la boqueta em va alliçonar sobre la manera més subtil i pèrfida de tots els seus usos: una manera perjudicial d’utilitzar el verb “ser”. Així m’ho va explicar:

“Ningú ÉS un assassí, tot i que hagi assassinat. Ningú ÉS un mentider, tot i que hagi mentit. Ningú ÉS un lladre, tot i que hagi robat. La nostra essència no ve definida pels nostres pecats. Si Déu ÉS amor... ¿qui som cadascú de nosaltres? Els estimats. Així és la nostra essència. El dia que comencem a veure’ns a nosaltres mateixos i als demés com fills de l’amor, tot canvia. L’esperança de canvi neix de saber que el nostre origen i el nostre destí és l’amor. Només l’amor ens defineix”» (3).

Aquest respecte per les persones no ha d’impedir que surtin a la llum pràctiques que desdiuen del que ha de ser l’acció i missió de l’Església: «Tot això, però, mai no podrà justificar pràctiques contraries a l’Evangeli o esdevenir un pretext per eludir o tapar accions de lluita contra el mal.» Molts silencis culpables s’han emparat en una malentesa protecció del bon nom de la institució i dels seus responsables que, com s’ha vist recentment, a més d’impedir posar el remei que pertocava, han provocat un descrèdit immens, com esmenta el Document tot seguit.

 «L'actitud de transparència, en el sentit que acabem d'indicar, constitueix una salvaguarda d'aquella confiança i credibilitat de la qual una Església sinodal, atenta a les relacions, no en pot prescindir. Quan es vulnera la confiança, les persones més febles i vulnerables són les que en pateixen les conseqüències. Allà on l'Església gaudeix de confiança, pràctiques de transparència, rendició de comptes i avaluació contribueixen a consolidar-la, i són un element encara més crític on s’ha de reconstruir la credibilitat de l'Església. Això és especialment important en la cura i la protecció dels menors i de les persones vulnerables (safeguarding).»

Abans d’aquest darrer paràgraf es fa esment al secret de confessió. Hi ha algunes legislacions que pretenen que es vulneri en determinats casos, sancionant els mossens que no col·laborin. Alfred Hitchcock va dedicar una de les seves pel·lícules a la tensió que viu un mossèn coneixedor a través de la confessió d’un crim. El Document reprodueix unes paraules del papa Francesc sobre aquesta qüestió: «El secret sacramental és indispensable i cap poder humà té jurisdicció, ni pot reclamar-lo» (4). Entenem com alguns professionals civils: advocats, psiquiatres, psicòlegs... no poden esbombar el que saben dels seus clients o pacients en l’exercici de la seva professió. En el cas de la confessió, a més, el mossèn actua com mediador entre el penitent i Déu.

(1) 2ª Carta de sant Pau als Corintis, capítol 4, versets 1 i 2. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1275

(2) Francesc, XVI Assemblea ordinària del Sínode dels bisbes: Per una Església sinodal: comunió, participació, missió. Títol original: Per una Chiesa sinodale: comunione, participazione, missione. Documento finale. Editorial Claret – Col·lecció: Documents del Magisteri, número 79 – 1ª edició (2024). Traductor: Gabinet d’Informació de l’Església de Catalunya. 148 pàgines. Documento finale, Tercera part: “Tireu la xarxa”. Punts tractats 96 i 97. Enllaç oficial: https://www.synod.va/content/dam/synod/news/2024-10-26_final-document/ESP---Documento-finale.pdf

(3) traduït de Juan Manuel Cotelo: El mayor regalo. Editor: NPQ editores - Infinito más uno – 1ª edició (2019). 131 pàgines. Capítol 5: “La boquita”, pàgines 64 i 72

(4) Francesc: Discurs als participants en el XXX Curs sobre el Fòrum Intern organizat per la Penitenciaria Apostòlica, 29 de març de 2019. Veure discurs complet en espanyol a https://www.vatican.va/content/francesco/es/speeches/2019/march/documents/papa-francesco_20190329_penitenzieria-apostolica.html

Al voltant del Sínode (23/1)

Rendició de comptes

Fins ara, la versió catalana i castellana eren gairebé un calc en un o altre idioma. Ara serà una mica diferent, perquè avançaran a un ritme diferent i el contingut variarà tenint en compte el que hem tractat a les reunions que setmanalment fem a la parròquia. Podria dir-se que la versió castellana és fruit d’una reflexió personal i la catalana d’una reflexió compartida del Document final del Sínode.

En la darrera reunió vam tractar quatre punts de l’epígraf Transparència, rendició de comptes i avaluació (1). El primer que se’ns diu és que: «La presa de decisions no conclou el procés decisional. Aquest està acompanyat i seguit de pràctiques de rendició de comptes i avaluació, en un esperit de transparència inspirat en criteris evangèlics.» Cada decisió és un punt i seguit o potser un punt i apart, mai un punt i final.

El Document posa com exemple de rendició de comptes un passatge dels Fets dels Apòstols on sant Pere, cap de l’Església designat directament per Jesucrist, qüestionat per haver batejat Corneli, un pagà, «dona raó del motius de la seva acció». Vam llegir tot aquest passatge (2), del que es poden extraure diversos ensenyaments.

Un d’ells és que, si qui està al capdamunt de la jerarquia dona explicacions de la seva actuació, els que el succeeixen i els que tenen un rang inferior estan cridats a fer-ho també. Recordem de nou les paraules de Jesús: «Si algú vol ser el primer, que es faci el darrer de tots i el servidor de tots» (3). Sant Pere ho va entendre, la seva primacia no era ni omnímoda ni incontestable.

Un altre és que probablement en els plans de Pere no estava previst acollir pagans per batejar-los; fou una revelació divina la que li ho va fer entendre. Això deixa palesa la acció de l’Esperit Sant en el camí que ha de seguir l’Església. Pere no imposa el seu criteri per sobre de tot, es deixa portar per l’Esperit, tal com expressa la tornada del que hem cantat a Sant Vicenç de Jonqueres a l’inici de la Missa de celebració del dia de la parròquia: «L'Esperit del Senyor vindrà a vosaltres. No tingueu por d'obrir de bat a bat el vostre cor al seu amor» (4).

Aquest episodi m’ha recordat unes paraules de sant Josepmaria, que ens poden donar una pista de la manera en que el Senyor es manifesta en cada un dels cristians per a que desenvolupin la missió que té pensada per a ells: «Si el 1928 hagués sabut el que m'esperava, hagués mort: però Déu Nostre Senyor em va tractar com un nen: no em va presentar d'una vegada tot el pes, i em va anar tirant endavant a poc a poc...» (5).

El tercer ensenyament que en trec és que de vegades les explicacions de la jerarquia sobre les decisions que es prenen no son ben acollides per alguns, no acaben de resoldre la qüestió. Pere deixa clar perquè ha batejat Corneli, però més tard, a Antioquia, Pau i Bernabé es troben amb el mateix problema: ¿Cal regir-se per la llei de Moisès per poder ser batejats? (6). La qüestió es va haver de dirimir en el primer concili, el de Jerusalem, quina resolució incloïa aquestes paraules:  «L’Esperit Sant  i nosaltres hem decidit». Si quan eren pocs ja havien discrepàncies, ¿ens ha d’estranyar que hores d’ara, amb l’Església estesa per tot el món, també n’hi hagin? Només l’acció de l’Esperit és capaç d’unir-nos en la diversitat.

Diu el punt 99 del Document: «Si l’Església sinodal vol ser acollidora, la rendició de comptes ha d’esdevenir una pràctica habitual a tots els nivells.» Referint-se a la ‘transparència, la rendició de comptes i l’avaluació’ el punt anterior indica: «Aquestes pràctiques contribueixen a assegurar la fidelitat de l´Església a la seva missió. La seva absència és una de les conseqüències del clericalisme i, al mateix temps, l’alimenta.»

De ben segur que n’hem sentit parlar molt de clericalisme, però ¿de què es tracta? Ens diu el Document: «Aquest es basa en el supòsit implícit que els qui tenen autoritat a l'Església no han de donar compte de les seves accions i de les seves decisions, com si estiguessin aïllats o per damunt de la resta del Poble de Déu.» Com he dit abans, els que tenen autoritat estan al servei de Déu i del Poble de Déu. Els clergues no han de pretendre controlar-ho tot si volen que la Paraula de Déu s’estengui. I els laics no han de tenir un actitud servil respecte els clergues, que faci que la vida de la comunitat quedi sotmesa al criteri indiscutible del mossèn que en sigui responsable.

A continuació el Document detalla on s’ha de fer palesa aquesta actitud: «No s’hauria d’apel·lar a la transparència i la rendició de comptes només quan es tracta d'abusos sexuals, financers i d’un altre tipus. També es refereixen a l'estil de vida dels pastors, els plans pastorals, els mètodes d'evangelització i les modalitats amb què l'Església respecta la dignitat de la persona humana, per exemple, pel que fa a les condicions de treball dins de les seves institucions.»

Dedicaré el pròxim escrit al contingut dels punts 96 i 97, centrats en la transparència.

(1) Francesc, XVI Assemblea ordinària del Sínode dels bisbes: Per una Església sinodal: comunió, participació, missió. Títol original: Per una Chiesa sinodale: comunione, participazione, missione. Documento finale. Editorial Claret – Col·lecció: Documents del Magisteri, número 79 – 1ª edició (2024). Traductor: Gabinet d’Informació de l’Església de Catalunya. 148 pàgines. Documento finale, Tercera part: “Tireu la xarxa”. Punts tractats 95, 98 i inici del 99. Enllaç oficial en espanyol: https://www.synod.va/content/dam/synod/news/2024-10-26_final-document/ESP---Documento-finale.pdf

(2) Veure Fets dels Apòstols, capítol 11, versets 1 a 28. Enllaç https://www.bci.cat/biblia/capitol/1219

(3) Evangeli de sant Marc, capítol 9, verset 35. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1153

(4) L’Esperit del Senyor, lletra a http://ultreya.ramon.nom.es/musica/45-L_Esperit_del_Senyor.html; cantada a https://www.youtube.com/watch?v=I5r36_gqftY

(5) "Si -en 1928- hubiera sabido lo que me esperaba –comentaba muchos años más tarde-, hubiera muerto: pero Dios Nuestro Señor me trató como a un niño: no me presentó de una vez todo el peso, y me fue llevando adelante poco a poco..." Extret de https://opusdei.org/es-co/article/14-de-febrero-de-1930-y-1943-nuevas-luces-en-la-fundacion-del-opus-dei/

(6) Fets dels Apòstols, capítol 15, verset 28. Tot el episodi en els versets 1 a 33. Enllaç https://www.bci.cat/biblia/capitol/1223

Al voltant del Sínode (22)

No es camina sol

You'll never walk alone canta l'afició del Liverpool Football Club, un espectacle impressionant capaç d'emocionar tothom qui ho presenciï (1). Els jugadors, els tècnics, tot l'equip ha de sentir-se empès per l'alè dels seguidors a donar el millor de si mateixos.

També convé als dirigents de qualsevol organització no governar sols. La 'soledat del cap' (2), sigui quina sigui la seva causa, és una situació anòmala per al bon desenvolupament de qualsevol tasca col·lectiva. 'Si camines sol aniràs més ràpid; si camines acompanyat arribaràs més lluny', diu un proverbi.

Tot i la seva estructura jeràrquica, els dirigents de l'Església no han d'actuar com si fossin propietaris de la parcel·la que tenen encomanada. El rector de la parròquia que sovintejo diu que ell és un masover, algú que té cura d'aquesta porció del Poble de Déu a qui ha de servir; no hi és per fer el que li vingui de gust. Jesucrist ho deixar clar als apòstols: «Ja sabeu que els qui figuren com a governants de les nacions les dominen com si en fossin amos, i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor,  i qui vulgui ser el primer, que es faci l’esclau de tots;  com el Fill de l’home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida en rescat per tothom.» (3).

El Document final del Sínode fa esment a una tradició eclesial (4): «Els Pares de l'Església ja reflexionen sobre la naturalesa comunional de la missió del Poble de Déu a través d'un triple “res sense” (nihil sine): “res sense el bisbe”, “res sense el consell dels preveres, res sense el consens del poble.” Allà on es trenca aquesta lògica del nihil sine, la identitat de l'Església s'enfosqueix i se n'inhibeix la missió (5).»

La màxima autoritat pastoral en un territori l’ostenta el bisbe, sempre que estigui en comunió amb el col·legi episcopal unit al Sant Pare. Com ha de governar?: «Com en tota comunitat que viu segons la justícia, a l'Església l'exercici de l'autoritat no consisteix en la imposició d'una voluntat arbitrària. En les diverses maneres en què s'exerceix, sempre està al servei de la comunió i de l'acolliment de la veritat de Crist, en la qual i cap a la qual l'Esperit Sant ens guia en els diferents temps i contextos (6)».

Encara que la competència del bisbe en la presa de decisions sigui inalienable, «no és incondicionada: no es pot ignorar una orientació que emergeix en el procés consultiu com a resultat d'un discerniment correcte, sobretot si és realitzat pels organismes de participació. És doncs inadequada una contraposició entre consulta i deliberació: a l'Església la deliberació es fa amb l'ajuda de tots mai sense l'autoritat pastoral, que decideix en virtut del seu ofici.»

Abans de pronunciar-se, l'autoritat pastoral haurà d'atendre l'exposició dels òrgans consultius i valorar-ne els arguments. Un cop presa la decisió, tots els que han participat en el procés han de respectar-la, sense que això els impedeixi participar en la fase d'avaluació, així com la possibilitat d'apel·lar a una instància superior.

El Document final fa una crida al final d'aquest epígraf: «Una correcta i decidida posada en pràctica de processos de decisió autènticament sinodals contribuirà al progrés del Poble de Déu en una perspectiva participativa… Sense canvis concrets a curt termini, la visió d'una Església sinodal no serà creïble i això allunyarà aquells membres del Poble de Déu que han tret força i esperança del camí sinodal. Correspon a les Esglésies locals trobar procediments apropiats per implementar aquests canvis.»

Concerneix implicar-se a tots: participants, organitzadors i decisors. I aquells que van ronsejant, convé que es posin les piles.

(1) Himne del Liverpool cantat y subtitulat en espanyol:  https://www.youtube.com/watch?v=bzVQjupkWvk

(2) Traduït de la consulta a Google: “La ‘soledat del cap’ descriu l’aïllament emocional y la càrrega de responsabilitat que senten els líders en estar al capdamunt d’una organització, on no sempre poden compartir les seves preocupacions ni rebre el recolzament necessari.”

(3) Evangeli segons sant Marc, capítol 10, versets 42-45. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1154

(4) Francesc, XVI Assemblea ordinària del Sínode dels bisbes: Per una Església sinodal: comunió, participació, missió. Títol original: Per una Chiesa sinodale: comunione, participazione, missione. Documento finale. Editorial Claret – Col·lecció: Documents del Magisteri, número 79 – 1ª edició (2024). Traductor: Gabinet d’Informació de l’Església de Catalunya. 148 pàgines. Documento finale, Tercera part: “Tireu la xarxa”. Punts tractats 88 i 91-94. Enllaç oficial: https://www.synod.va/content/dam/synod/news/2024-10-26_final-document/ESP---Documento-finale.pdf

(5) Referències a San Ignasi de Antioquia, Carta als Tral·lians, 2,2; San Cebrià de Cartago, Carta a los germans preveres i diaques 14,4

(6) Evangeli segons sant Joan capítol 14, verset 16: «I jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor  perquè es quedi amb vosaltres per sempre». Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1200

Al voltant del Sínode (21)

Sense mirar de reüll

Escriuen Scott i Kimberly Hahn a Roma dulce hogar: «Quan els protestants evangèlics es converteixen al catolicisme, sovint entren en una mena de “trauma cultural religiós”. Han deixat enrere congregacions en què es canta a ple pulmó, amb una predicació pràctica basada en la Bíblia, un to conservador; amb diverses reunions de pregària, companyonia i estudi bíblic entre les que poden escollir cada setmana. En contrast, la parròquia catòlica mitjana generalment va més aviat parca en aquests aspectes. Tot i que els nous conversos normalment senten que ells “han tornat a casa” en fer-se catòlics, no sempre se “senten a casa” en les seves noves famílies parroquials. Kimberly i jo ho vam poder experimentar» (1).

La nostra relació amb l'Església pot ser merament instrumental utilitzant els serveis que ens presta: Missa, catequesi, oficis litúrgics, accés al temple per resar i refermar devocions, acció social i cultural… sense considerar-nos membres d'una comunitat, encara que mantinguem relació amb alguns feligresos. D'aquesta desafecció, que és força generalitzada se'n ressent la vida eclesial i és un obstacle per a què es pugui desenvolupar aquest caminar junts que ens proposa la sinodalitat.

El punt 87 del Document final del Sínode (2) pot sonar a música celestial si manca esperit comunitari entre els feligresos: «En l'Església sinodal “tota la comunitat, en la lliure i rica diversitat dels seus membres, és convocada per a pregar, escoltar, analitzar, dialogar, discernir i aconsellar en la presa de decisions” (3) per a la missió.» La sinodalitat ens convoca a tots per a dur a terme la missió de l'Església en el món des del lloc on som i en les circumstàncies en què ens trobem.

Perquè això sigui possible, els responsables eclesials estan cridats a «afavorir la participació més àmplia possible de tot el Poble de Déu en els processos de presa de decisions, (que) és la via més eficaç per promoure una Església sinodal. Si és veritat, en efecte, que la sinodalitat defineix la manera de viure i actuar que qualifica l'Església, indica al mateix temps una pràctica essencial en el compliment de la seva missió: discernir, arribar al consens, decidir a través de l'exercici de les diferents estructures i institucions de sinodalitat.»

Com qualsevol obra humana que es preui, cal una organització que adquireixi «el compromís de promoure la participació sobre la base de la corresponsabilitat diferenciada. Cada membre de la comunitat és respectat, valorant-ne les capacitats i els dons en vista a la decisió compartida.»

La responsabilitat de cada partícipant va en funció del grau d’autoritat que ostenti. El procés de presa de decisions passa per «una fase d'elaboració o instrucció “a través d’un treball comú de discerniment, consulta i cooperació” (4), que informa i dona suport a la presa de decisió successiva, que correspon a l’autoritat competent». Es pretén que «les decisions preses siguin fruit de l'obediència de tots a allò que Déu vol per a la seva Església» i s'encoratja a «promoure procediments que facin efectiva la reciprocitat entre l'assemblea i qui la presideix, en un clima d'obertura a l'Esperit i de confiança mútua, a la recerca d'un consens possiblement unànime».

Un cop s'ha pres la decisió el procés no s'atura, sinó que «també ha de preveure la fase d'aplicació de la decisió i la de la seva avaluació», és a dir, com s'està duent a terme i valorar-ne els efectes que es van produint. Així, el Sínode de la sinodalitat es troba ara en la tercera fase que correspon a la implementació i d'aquí a tres anys es realitzarà una nova assemblea on es valorarà l'experiència a nivell global (5).

He iniciat l'escrit referint-me al llibre del matrimoni Hahn on expliquen la seva experiència de conversió a la fe catòlica. Acabo amb un altre fragment que és un al·legat a favor de la formació: «Als nostres germans i germanes catòlics volem animar-los i motivar-los a conèixer millor la fe catòlica, que ha estat confiada a nosaltres com un patrimoni sagrat. Pel vostre propi bé -i el dels altres- estudieu-la, per saber què creieu i per què ho creieu. Llegiu la Sagrada Escriptura diàriament. És la inspirada i infal·lible Paraula de Déu escrita per a vosaltres, com l'Església catòlica ha ensenyat sistemàticament al llarg d'aquest segle, especialment al Concili Vaticà II. Creieu-hi. Useu-la per fer oració. Memoritzeu-la. Submergiu-vos-hi, com en una tina d'aigua temperada! Apreneu-la bé, perquè pugueu viure-la més plenament, i compartir-la amb més goig. Aquest és el camí per fer la fe “contagiosa”. Necessitem més catòlics contagiosos!» (6).

(1) Traduït de Scott y Kimberly Hahn: Roma dulce hogar (Rome Sweet Home) 1993 – Ediciones Rialp 20ª edició (2014). Traducció de Miguel Martín. Capítol 9: La vida de una família catòlica. Pàgines 181-182

(2) Francesc, XVI Assemblea ordinària del Sínode dels bisbes: Per una Església sinodal: comunió, participació, missió. Títol original: Per una Chiesa sinodale: comunione, participazione, missione. Documento finale. Editorial Claret – Col·lecció: Documents del Magisteri, número 79 – 1ª edició (2024). Traductor: Gabinet d’Informació de l’Església de Catalunya. 148 pàgines. Documento finale, Tercera part: “Tireu la xarxa”. Punts tractats 87 a 90. Enllaç oficial: https://www.synod.va/content/dam/synod/news/2024-10-26_final-document/ESP---Documento-finale.pdf

(3) Comissió teològica Internacional: La sinodalitat en la vida y en la missió de l’Església, número 68

(4) Comissión teològica Internacional: Comissió teològica Internacional: La sinodalitat en la vida y en la missió de l’Església, número 69

(5) Veure Comunicat de la Secretaria General del Sínode, 15.03.2025 en https://press.vatican.va/content/salastampa/es/bollettino/pubblico/2025/03/15/150325b.html

(6) Traduït de Scott y Kimberly Hahn, obra citada. Conclusió, pàgina 193