Al voltant del Sínode (21)

Sense mirar de reüll

Escriuen Scott i Kimberly Hahn a Roma dulce hogar: «Quan els protestants evangèlics es converteixen al catolicisme, sovint entren en una mena de “trauma cultural religiós”. Han deixat enrere congregacions en què es canta a ple pulmó, amb una predicació pràctica basada en la Bíblia, un to conservador; amb diverses reunions de pregària, companyonia i estudi bíblic entre les que poden escollir cada setmana. En contrast, la parròquia catòlica mitjana generalment va més aviat parca en aquests aspectes. Tot i que els nous conversos normalment senten que ells “han tornat a casa” en fer-se catòlics, no sempre se “senten a casa” en les seves noves famílies parroquials. Kimberly i jo ho vam poder experimentar» (1).

La nostra relació amb l'Església pot ser merament instrumental utilitzant els serveis que ens presta: Missa, catequesi, oficis litúrgics, accés al temple per resar i refermar devocions, acció social i cultural… sense considerar-nos membres d'una comunitat, encara que mantinguem relació amb alguns feligresos. D'aquesta desafecció, que és força generalitzada se'n ressent la vida eclesial i és un obstacle per a què es pugui desenvolupar aquest caminar junts que ens proposa la sinodalitat.

El punt 87 del Document final del Sínode (2) pot sonar a música celestial si manca esperit comunitari entre els feligresos: «En l'Església sinodal “tota la comunitat, en la lliure i rica diversitat dels seus membres, és convocada per a pregar, escoltar, analitzar, dialogar, discernir i aconsellar en la presa de decisions” (3) per a la missió.» La sinodalitat ens convoca a tots per a dur a terme la missió de l'Església en el món des del lloc on som i en les circumstàncies en què ens trobem.

Perquè això sigui possible, els responsables eclesials estan cridats a «afavorir la participació més àmplia possible de tot el Poble de Déu en els processos de presa de decisions, (que) és la via més eficaç per promoure una Església sinodal. Si és veritat, en efecte, que la sinodalitat defineix la manera de viure i actuar que qualifica l'Església, indica al mateix temps una pràctica essencial en el compliment de la seva missió: discernir, arribar al consens, decidir a través de l'exercici de les diferents estructures i institucions de sinodalitat.»

Com qualsevol obra humana que es preui, cal una organització que adquireixi «el compromís de promoure la participació sobre la base de la corresponsabilitat diferenciada. Cada membre de la comunitat és respectat, valorant-ne les capacitats i els dons en vista a la decisió compartida.»

La responsabilitat de cada partícipant va en funció del grau d’autoritat que ostenti. El procés de presa de decisions passa per «una fase d'elaboració o instrucció “a través d’un treball comú de discerniment, consulta i cooperació” (4), que informa i dona suport a la presa de decisió successiva, que correspon a l’autoritat competent». Es pretén que «les decisions preses siguin fruit de l'obediència de tots a allò que Déu vol per a la seva Església» i s'encoratja a «promoure procediments que facin efectiva la reciprocitat entre l'assemblea i qui la presideix, en un clima d'obertura a l'Esperit i de confiança mútua, a la recerca d'un consens possiblement unànime».

Un cop s'ha pres la decisió el procés no s'atura, sinó que «també ha de preveure la fase d'aplicació de la decisió i la de la seva avaluació», és a dir, com s'està duent a terme i valorar-ne els efectes que es van produint. Així, el Sínode de la sinodalitat es troba ara en la tercera fase que correspon a la implementació i d'aquí a tres anys es realitzarà una nova assemblea on es valorarà l'experiència a nivell global (5).

He iniciat l'escrit referint-me al llibre del matrimoni Hahn on expliquen la seva experiència de conversió a la fe catòlica. Acabo amb un altre fragment que és un al·legat a favor de la formació: «Als nostres germans i germanes catòlics volem animar-los i motivar-los a conèixer millor la fe catòlica, que ha estat confiada a nosaltres com un patrimoni sagrat. Pel vostre propi bé -i el dels altres- estudieu-la, per saber què creieu i per què ho creieu. Llegiu la Sagrada Escriptura diàriament. És la inspirada i infal·lible Paraula de Déu escrita per a vosaltres, com l'Església catòlica ha ensenyat sistemàticament al llarg d'aquest segle, especialment al Concili Vaticà II. Creieu-hi. Useu-la per fer oració. Memoritzeu-la. Submergiu-vos-hi, com en una tina d'aigua temperada! Apreneu-la bé, perquè pugueu viure-la més plenament, i compartir-la amb més goig. Aquest és el camí per fer la fe “contagiosa”. Necessitem més catòlics contagiosos!» (6).

(1) Traduït de Scott y Kimberly Hahn: Roma dulce hogar (Rome Sweet Home) 1993 – Ediciones Rialp 20ª edició (2014). Traducció de Miguel Martín. Capítol 9: La vida de una família catòlica. Pàgines 181-182

(2) Francesc, XVI Assemblea ordinària del Sínode dels bisbes: Per una Església sinodal: comunió, participació, missió. Títol original: Per una Chiesa sinodale: comunione, participazione, missione. Documento finale. Editorial Claret – Col·lecció: Documents del Magisteri, número 79 – 1ª edició (2024). Traductor: Gabinet d’Informació de l’Església de Catalunya. 148 pàgines. Documento finale, Tercera part: “Tireu la xarxa”. Punts tractats 87 a 90. Enllaç oficial: https://www.synod.va/content/dam/synod/news/2024-10-26_final-document/ESP---Documento-finale.pdf

(3) Comissió teològica Internacional: La sinodalitat en la vida y en la missió de l’Església, número 68

(4) Comissión teològica Internacional: Comissió teològica Internacional: La sinodalitat en la vida y en la missió de l’Església, número 69

(5) Veure Comunicat de la Secretaria General del Sínode, 15.03.2025 en https://press.vatican.va/content/salastampa/es/bollettino/pubblico/2025/03/15/150325b.html

(6) Traduït de Scott y Kimberly Hahn, obra citada. Conclusió, pàgina 193