Al voltant del Sínode (23/2)

Transparència institucional

Quan els vaixells entren al dic sec per fer-los el manteniment queden despullats, tot el que s’amaga sota l’aigua quan estan fondejats o navegant queda al descobert i es veu tot ell tal com està externament, així es pot netejar i reparar també el que no es veu habitualment.

Transparència és mostrar-se tal com un és. I, pel que fa referència a l’Església, hauria d’haver estat una pràctica habitual en tot els àmbits, com expressa sant Pau en una carta: «Per això, sabent que la misericòrdia de Déu ens ha confiat aquest servei,  no ens acovardim. Més aviat evitem d’obrar d’amagat, com qui se n’avergonyeix; ens comportem sense astúcies i no adulterem la paraula de Déu. Ben al contrari, sentint-nos en presència de Déu, procurem de guanyar-nos la confiança de tothom dient obertament la veritat» (1).

El Document final del Sínode (2) fa referència a aquest fragment per dir-nos que «ens referim a una actitud de fons, arrelada en l’Escriptura, més que en una sèrie de procediments o requisits de tipus administratiu o de gestió.»

La transparència de la institució ha de ser curosa alhora amb les persones: «La transparència, en el seu correcte sentit, no compromet el respecte a la discreció i a la confidencialitat, la protecció de les persones, de la seva dignitat i dels seus drets també davant pretensions indegudes de les autoritats civils.» Donar compte del que es fa i com es fa, i de tot allò que passa, no ha de propiciar difamacions, escarnis i linxaments públics, com acostuma a passar en aquells membres de la societat desitjosos de ferir assenyalant els altres en converses amb familiars, col·legues o veïns, o en les xarxes socials.

Juan Manuel Cotelo en el llibre El mayor regalo, que complementa la pel·lícula que va dirigir, esmenta el que li va comentar «un pres penedit pels seus crims, que eren molts». Comença amb una pregunta: «Vostè sap quina és l’arma de destrucció massiva més poderosa que existeix?» Continua: «La pitjor arma de totes... és la boqueta». Diu Cotelo: «Em va contar com ell va aprendre a matar... per culpa de magnífics professors que van introduir verí en la seva ment y en el seu cor a través de paraules senzilles.»

Gairebé al final del capítol Cotelo escriu: «El mateix pres que em va invitar a reflexionar sobre el poder de la boqueta em va alliçonar sobre la manera més subtil i pèrfida de tots els seus usos: una manera perjudicial d’utilitzar el verb “ser”. Així m’ho va explicar:

“Ningú ÉS un assassí, tot i que hagi assassinat. Ningú ÉS un mentider, tot i que hagi mentit. Ningú ÉS un lladre, tot i que hagi robat. La nostra essència no ve definida pels nostres pecats. Si Déu ÉS amor... ¿qui som cadascú de nosaltres? Els estimats. Així és la nostra essència. El dia que comencem a veure’ns a nosaltres mateixos i als demés com fills de l’amor, tot canvia. L’esperança de canvi neix de saber que el nostre origen i el nostre destí és l’amor. Només l’amor ens defineix”» (3).

Aquest respecte per les persones no ha d’impedir que surtin a la llum pràctiques que desdiuen del que ha de ser l’acció i missió de l’Església: «Tot això, però, mai no podrà justificar pràctiques contraries a l’Evangeli o esdevenir un pretext per eludir o tapar accions de lluita contra el mal.» Molts silencis culpables s’han emparat en una malentesa protecció del bon nom de la institució i dels seus responsables que, com s’ha vist recentment, a més d’impedir posar el remei que pertocava, han provocat un descrèdit immens, com esmenta el Document tot seguit.

 «L'actitud de transparència, en el sentit que acabem d'indicar, constitueix una salvaguarda d'aquella confiança i credibilitat de la qual una Església sinodal, atenta a les relacions, no en pot prescindir. Quan es vulnera la confiança, les persones més febles i vulnerables són les que en pateixen les conseqüències. Allà on l'Església gaudeix de confiança, pràctiques de transparència, rendició de comptes i avaluació contribueixen a consolidar-la, i són un element encara més crític on s’ha de reconstruir la credibilitat de l'Església. Això és especialment important en la cura i la protecció dels menors i de les persones vulnerables (safeguarding).»

Abans d’aquest darrer paràgraf es fa esment al secret de confessió. Hi ha algunes legislacions que pretenen que es vulneri en determinats casos, sancionant els mossens que no col·laborin. Alfred Hitchcock va dedicar una de les seves pel·lícules a la tensió que viu un mossèn coneixedor a través de la confessió d’un crim. El Document reprodueix unes paraules del papa Francesc sobre aquesta qüestió: «El secret sacramental és indispensable i cap poder humà té jurisdicció, ni pot reclamar-lo» (4). Entenem com alguns professionals civils: advocats, psiquiatres, psicòlegs... no poden esbombar el que saben dels seus clients o pacients en l’exercici de la seva professió. En el cas de la confessió, a més, el mossèn actua com mediador entre el penitent i Déu.

(1) 2ª Carta de sant Pau als Corintis, capítol 4, versets 1 i 2. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1275

(2) Francesc, XVI Assemblea ordinària del Sínode dels bisbes: Per una Església sinodal: comunió, participació, missió. Títol original: Per una Chiesa sinodale: comunione, participazione, missione. Documento finale. Editorial Claret – Col·lecció: Documents del Magisteri, número 79 – 1ª edició (2024). Traductor: Gabinet d’Informació de l’Església de Catalunya. 148 pàgines. Documento finale, Tercera part: “Tireu la xarxa”. Punts tractats 96 i 97. Enllaç oficial: https://www.synod.va/content/dam/synod/news/2024-10-26_final-document/ESP---Documento-finale.pdf

(3) traduït de Juan Manuel Cotelo: El mayor regalo. Editor: NPQ editores - Infinito más uno – 1ª edició (2019). 131 pàgines. Capítol 5: “La boquita”, pàgines 64 i 72

(4) Francesc: Discurs als participants en el XXX Curs sobre el Fòrum Intern organizat per la Penitenciaria Apostòlica, 29 de març de 2019. Veure discurs complet en espanyol a https://www.vatican.va/content/francesco/es/speeches/2019/march/documents/papa-francesco_20190329_penitenzieria-apostolica.html