Any de la pregària (20)

Apreciar el do de la vida

Gracias la vida que me ha dado tanto, canta Violeta Parra  (1) i molts altres més que n’han fet una versió d’aquesta cançó. En la vintena catequesi sobre l’oració el Sant Pare Francesc ens diu: «Els cristians, com tots els creients, beneeixen Déu pel do de la vida. Viure és haver rebut la vida. Tots naixem perquè algú ens ha desitjat la vida. I això és només la primera d'una llarga sèrie de deutes que contraiem tot vivint. Deutes de reconeixement. En la nostra existència, més d'una persona ens ha mirat amb ulls purs, gratuïtament... I han fet sorgir en nosaltres la gratitud. També l'amistat és un do pel qual n’hem estar sempre agraïts» (2).

La catequesi que té com a tema La pregària d’acció de gràcies s’inicia fent referència al passatge dels deu leprosos curats per Jesús (3). Des de la distància, ja que no podien acostar-se a qui no patia la seva malaltia, li havien demanat: «Jesús, mestre, tingues pietat de nosaltres!». Jesús els diu: «Aneu a presentar-vos als sacerdots», que eren els encarregats de certificar que estaven curats. Pel camí queden guarits de la lepra i en adonar-se un d’ells «va tornar enrere glorificant Déu amb grans crits, es prosternà als peus de Jesús amb el front a terra i li donava gràcies. Aquell home era un samarità.» Jesús se sorprèn: «¿No eren deu, els qui han quedat purs? ¿On són els altres nou? ¿No n’hi ha hagut cap que tornés per donar glòria a Déu fora d’aquest estranger?» D’una banda els deu se’n refien de Jesús: es posen a caminar abans de ser guarits, d’altra banda sembla que per nou d’ells pesa més el desig de deixar de ser marginats civils que mostrar l’agraïment a qui els ha curat. Pel samarità, quin poble no s’avenia amb el jueu, això no era tan important, però es podia haver fet l’orni en veure’s curat, ja havia aconseguit el que demanava. No va ser així, i el Sant Pare ens diu: «Aquest passatge divideix el món en dos: els qui no donen gràcies i els qui sí que ho fan; els qui ho agafen tot com si algú els ho degués, i els qui ho acullen tot com do, com a gràcia.»

Ens recorda després una frase del Catecisme: «Igual que en la pregària de petició, tot esdeveniment i tota necessitat es poden convertir en ofrena d'acció de gràcies» (4). I continua: «L'oració d'acció de gràcies comença sempre des d'aquí: de reconèixer-se precedits per la gràcia. Hem estat pensats abans que aprenguéssim a pensar; hem estat estimats abans que aprenguéssim a estimar; hem estat desitjats abans que al nostre cor sorgís un desig. Si mirem la vida així, aleshores el “gràcies” es converteix en el motiu conductor de les nostres jornades. Moltes vegades oblidem també dir “gràcies”.»

Per l’Església la pregària d’acció de gràcies té un significat especial perquè «ha donat nom al sagrament més essencial que hi ha: l’Eucaristia». El Catecisme ens diu: «L'acció de gràcies caracteritza l'oració de l'Església que, en celebrar l'Eucaristia, manifesta i esdevé cada cop més allò que ella és. En efecte, en l'obra de salvació, Crist allibera la creació del pecat i de la mort per tornar-la a consagrar i tornar-la al Pare, per a la seva glòria. L'acció de gràcies dels membres del Cos participa de la del seu Cap.»

Aquest esperit d’agraïment també té efectes en el nostre entorn: «Quan donem gràcies, expressem la certesa de ser estimats. I aquest és un gran pas: tenir la certesa de ser estimat. És el descobriment de l'amor com a força que governa el món... No deixem d'agrair: si som portadors de gratitud, també el món es torna millor, potser només una mica, però suficient per transmetre-li un bri d'esperança. El món necessita esperança i, amb la gratitud, amb aquesta actitud de dir gràcies, transmetem una mica d'esperança. Tot està unit, tot està connectat i cadascú pot fer la seva part allà on es troba.» Escriu sant Pau: «Viviu sempre contents,  pregueu contínuament,  doneu gràcies en tota ocasió.  Això és el que Déu vol de vosaltres en Jesucrist. No sufoqueu l’Esperit» (5). l el Sant Pare acaba: «No sufocar l'Esperit, bon programa de vida! No sufocar l'Esperit que tenim a dins nostre i que ens condueix a la gratitud.»

Hi ha un cant litúrgic molt suggeridor per al tema que hem tractat: Gràcies!, té 6 estrofes, us reprodueixo les dues primeres i la resta les trobareu a l’enllaç que indico en (6):

Gràcies d'aquesta aurora encesa,

gràcies d'aquest nou dia clar,

gràcies perquè els neguits, en Vós, els

puc abandonar.

 

Gràcies pels bons amics que em volten,

gràcies per tots els meus germans,

gràcies perquè als meus enemics puc

allargar les mans.

(1) Violeta Parra: Gracias a la vida. Lletra a:  https://www.letras.com/parra-violeta/30183/. Cantada a: https://www.youtube.com/watch?v=-27we1Z8l-A

Gracias a la vida que me ha dado tanto

Me dio dos luceros...

Me ha dado el oído...

Me ha dado el sonido y el abecedario...

Me ha dado la marcha de mis pies cansados...

Me dio el corazón...

Me ha dado la risa y me ha dado el llanto...

(2) Centre de Pastoral Litúrgica: L’oració. Catequesis del papa Francesc. 1ª edició (2024). Capítol 20: La pregària d’acció de gràcies. Catequesi del papa Francesc pronunciada el 30 de desembre de 2020. Es pot trobar en espanyol en el següent enllaç: https://www.vatican.va/content/francesco/es/audiences/2020/documents/papa-francesco_20201230_udienza-generale.html

(3) Veure Evangeli segons sant Lluc, capítol 17, versets 13 a 19. Extret de: https://www.bci.cat/biblia/capitol/1178

(4) Catecisme de l’Església Catòlica, números 2638 i 2637. Extret de https://www.vatican.va/archive/catechism_sp/p4s1c1a3_sp.html#IV%20La%20oraci%C3%B3n%20de%20acci%C3%B3n%20de%20gracias

(5) 1ª Carta de sant Pau als Tessalonicencs, capítol 5, versets 16 a 19. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1314

(6) Martin Schnelder: Danke für diesen guten Morgen. Traduïda al català per Assumpta Corrons: Gràcies!  a https://www.himnescristians.com/185.html#cat

Cantada en alemany a https://www.youtube.com/watch?v=_PzjcZxq7Kw

Any de la pregària (19)

Intersecció de la intercessió

El full parroquial anunciava el tema de la pròxima reunió per reflexionar sobre la pregària seguint les catequesis del Sant Pare Francesc. Potser va ser un lapsus, o una entremaliadura del corrector del Word, el que va propiciar que quedés escrit ‘pregària d’intersecció’. Vaig anar a la reunió decidit a fer la gracieta dient a l’inici: ‘estic encuriosit per saber de què va la pregària d’intersecció’.

Vet aquí, però, que el Sant Pare comença la dinovena catequesi sobre la pregària d’intercessió amb aquest paràgraf: «Qui prega no deixa mai el món enrere. Si la pregària no recull les alegries i els dolors, les esperances i les angoixes de la humanitat, es converteix en una activitat “decorativa”, una actitud superficial, de teatre, una actitud intimista. Tots necessitem interioritat: retirar-nos a un espai i un temps dedicat a la nostra relació amb Déu. Però això no significa evadir-se de la realitat. En la pregària, Déu “ens pren, ens beneeix, i després ens parteix i ens dona”, per a la fam de tots. Tot cristià està cridat a convertir-se, en mans de Déu, en pa partit i compartit. És a dir, una pregària concreta, que no sigui una evasió» (1).

En la pregària d’intercessió hi són presents Déu, els altres i un mateix, es produeix una intersecció de tots tres. «Així, els homes i les dones de pregària busquen la soledat i el silenci, no perquè ningú els amoïni, sinó per escoltar millor la veu de Déu... Tenen oberta la porta del seu cor... Qualsevol pot trucar a la porta d'un orant i trobar-hi un cor compassiu, que prega sense excloure’n ningú. La pregària és el nostre cor i la nostra veu, i es fa cor i veu de tanta gent que no sap pregar o no prega, o no vol pregar o no pot pregar: nosaltres som el cor i la veu d'aquesta gent que s’eleva fins a Jesús, fins al Pare, com a intercessors. En la soledat, el qui prega se separa de tot i de tots per trobar tot i tots en Déu... Prega per tots i per cadascú: és com si fos una “antena” de Déu en aquest món. En cada pobre que truca a la porta, en cada persona que ha perdut el sentit de les coses, qui prega veu el rostre de Crist», ens diu Francesc.

En la mesura que creix en estimació un se n’adona que tot el bé que desitja proporcionar a aquells qui estima és una tasca inabastable, excedeix el que ell dona de sí. A banda de fer el que es pugui, en pregar per als altres demanem a Déu que els proporcioni el millor, allò que realment necessiten, que pot o no coincidir amb el que nosaltres demanem o pensem, o amb el que ells desitgen. Diu el Catecisme: «La intercessió és una pregària de petició que ens conforma molt de prop amb la pregària de Jesús. Ell és l'únic intercessor davant del Pare a favor de tots els homes, dels pecadors en particular... Intercedir, demanar a favor d'un altre és allò propi d'un cor d'acord amb la misericòrdia de Déu... És l’expressió de la comunió dels sants. A la intercessió, el qui prega busca “no el seu propi interès sinó [...] el dels altres”, fins a pregar pels qui li fan mal... La intercessió dels cristians no coneix fronteres» (2).

Pregar pels altres ens canvia el cor: «A la pregària li importa l'home. Simplement l’home. Qui no estima el germà no prega seriosament... La pregària  només es dona en esperit d'amor. Qui no estima fingeix que prega, o es pensa que prega, però no prega, perquè falta precisament l'esperit que és l'amor... Per això hi ha una experiència de l'humà en cada pregària, perquè les persones, encara que puguin cometre errors, no han de ser mai rebutjades o descartades», diu el Sant Pare.

Pregar per als altres, però també demanar als altres que preguin per nosaltres, és una necessitat que hem de sentir. Precisem d’aquest acompanyament espiritual per recórrer el camí que ens pertoca fer de la millor manera. És fàcil perdre’s si es vol caminar tot sol. Si no ho percebem és perquè l’orgull ens ofusca o perquè hem ha tirat la tovallola i ens conformem amb ‘anar tirant’. És una bogeria llençar la pròpia vida a les escombraries del no-res. Tot i que, malgrat les nostres rebequeries, ens sosté la pregària i el sacrifici de molts -alguns coneguts, altres no- que ens proporcionen oxigen per a que no defalleixi el nostre alè i puguem transitar la vida amb esperança.

Fa molt de temps vaig aprendre una invocació per acabar la pregària personal: ‘Mare meva immaculada, sant Josep, pare i senyor meu, àngel de la meva guarda intercediu per mi’. Comptem amb ells i altres intercessors als que ens podem encomanar: els nostres germans en la fe vius i difunts, tant els que gaudeixen de la benaurança eterna com els que estan a la sala d’espera, i la resta del cor angèlic. Uns i altres aplanen el nostre camí, ¡aprofitem’ho!

(1) Centre de Pastoral Litúrgica: L’oració. Catequesis del papa Francesc. 1ª edició (2024). Capítol 19: La pregària d’intercessió. Catequesi del papa Francesc pronunciada el 16 de desembre de 2020. Es pot trobar en espanyol en el següent enllaç: https://www.vatican.va/content/francesco/es/audiences/2020/documents/papa-francesco_20201216_udienza-generale.html

(2) Catecisme de l’Església Catòlica, punts 2634 a 2636. Referència: https://www.vatican.va/archive/catechism_sp/p4s1c1a3_sp.html#III%20La%20oraci%C3%B3n%20de%20intercesi%C3%B3n 

Any de la pregària (17)

La petjada de Déu

«No es cansin mai de beneir, perquè beneir és dir bé. I a aquesta societat li fa falta beneir sempre, sempre», va dir Fray Marcos en acomiadar-se de MasterChef 11 un cop eliminat del concurs (1). Unes paraules que s’adiuen amb el que el Sant Pare Francesc ens comunica gairebé al final de la dissetena catequesi sobre la pregària, dedicada a la benedicció: «Aquest món necessita benedicció i nosaltres podem donar i rebre la benedicció» (2).

Si volem pau, si volem bona convivència, si volem gaudir del que ens envolta... el primer pas consisteix a esmerçar-se en parlar bé; tot cercant la petjada misericordiosa de Déu que hi ha en tot plegat: en la creació material, en els éssers vius, però sobretot en l’ésser humà, creat a la seva imatge i semblança (3).

En iniciar el papa Francesc la seva reflexió diu: «Les primeres pàgines de la Bíblia són una repetició contínua de benediccions. Déu beneeix, però també els homes beneeixen, i aviat es descobreix que la benedicció té una força especial, que acompanya per tota la vida qui la rep, i disposa el cor de l'home a deixar-se canviar per Déu». Si ens n’adonem que algú ens vol bé de debò la relació pren un altre aire.

Hem de preguntar-nos si volem deixar-nos canviar per Déu, o posem restriccions, o més aviat li diem explícitament o implícita ‘no et fiquis en els meus assumptes’. La benedicció és una manifestació d’amor. Aplicada a l’ésser humà un amor que partint de Déu interactua en el proïsme, si no és així es queda coixa, com suggereix la primera carta de sant Joan: «Ja que Déu ens ha estimat primer, estimem també nosaltres. Si algú afirmava: “Jo estimo Déu”, però detestava el seu germà, seria un mentider, perquè el qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu.  Aquest és el manament que hem rebut de Jesús: qui estima Déu, també ha d’estimar el seu germà» (4).

L’amor de Déu vers l’ésser humà té el seu zenit en Jesucrist com proclama sant Pau: «Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist... Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist segons la seva benèvola decisió...» (7) Francesc indica: «La gran benedicció de Déu és Jesucrist, és el gran do de Déu, el seu Fill. És una benedicció per a tota la humanitat, és una benedicció que ens ha salvat tots». D’aquí que: «No hi ha pecat que pugui cancel·lar completament la imatge de Crist present a cadascun de nosaltres. Cap pecat no pot cancel·lar aquesta imatge que Déu ens ha donat. La imatge de Crist. Pot desfigurar-la, però no pot treure-la de la misericòrdia de Déu. Un pecador pot romandre en els seus errors durant molt de temps, però Déu és pacient fins al darrer instant, esperant que al final aquest cor s'obri i canviï. Déu és com un bon pare i com una bona mare, també Ell és una bona mare: mai no deixen d'estimar el seu fill, per més que s'equivoqui, sempre... Nosaltres som més importants per a Déu que tots els pecats que hàgim pogut fer, perquè Ell és pare, és mare, és amor pur, Ell ens ha beneït per sempre. I no deixarà mai de beneir-nos.»

Aquesta benedicció i totes les que rebem i donem durant tota la vida són manifestacions esperançades. «Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai; aquesta és l'esperança que posem en vós», diu el salm 32 (5). Una esperança que no forma part d’una presumpció, sinó de la confiança en Algú que sabem que ens estima i no vol de cap manera que ens estimbem, sense que això suposi malmetre la nostra llibertat. Cal, però, la nostra col·laboració, com diu sant Agustí: «Déu et va fer a tu sense tu. Cap consentiment li vas atorgar perquè et fes. Com podies donar el consentiment si no existies? Per tant, qui et va fer sense tu, no et justifica sense tu. Així doncs, va crear sense que ho sabés l'interessat, però no justifica sense que ho vulgui ell» (6).

Nota: Com ja he esmentat altres cops, en aquest escrit trobareu un tast de la reflexió del Sant Pare Francesc, que val la pena llegir completa. A la nota (2) teniu l’adreça on podeu trobar-la sencera en castellà, també hi és en altres idiomes.

(1) Eliminació de Fray Marcos a MasterChef 11, el fragment esmentat es troba a partir del minut 1:35 del següent vídeo: https://www.youtube.com/watch?v=LbByWD_cchQ

(2) Centre de Pastoral Litúrgica: L’oració. Catequesis del papa Francesc. 1ª edició (2024). Capítol 17: La benedicció. Catequesi del papa Francesc pronunciada el 2 de desembre de 2020. Es pot trobar en espanyol en el següent enllaç: https://www.vatican.va/content/francesco/es/audiences/2020/documents/papa-francesco_20201202_udienza-generale.html

(3) Veure Llibre del Gènesi, capítol 1, verset 26. Referència: https://www.bci.cat/biblia/capitol/2

(4) 1ª carta de sant Joan, capítol 4, versets 19 a 21. Referència: https://www.bci.cat/biblia/capitol/1370

(5) Parròquia de Palau Sacosta, Salm 32 cantat. El podeu escoltar a https://www.youtube.com/watch?v=RFyFhuJ8akI

(6) Traduït de Sant Agustí: Sermó 169, número 13, de la pàgina web  https://www.augustinus.it/spagnolo/discorsi/discorso_220_testo.htm

(7) Veure Carta de sant Pau als Efesis, capítol 1, versets 3 a 6. Referència: https://www.bci.cat/biblia/capitol/1293

Any de la pregària (18)

Sempre disposat a escoltar

En reprendre la reflexió sobre la pregària seguint les catequesis del Sant Pare Francesc el nostre grup s’ha saltat l’ordre per un desajust puntual. Ens hem centrat en la divuitena catequesi, dedicada a ‘la pregària de súplica’ (1), on ens diu «quan Jesús va ensenyar als seus deixebles a resar, ho va fer amb el “Parenostre”, perquè ens posem en la relació de confiança filial amb Déu i li adrecem totes les nostres necessitats». Una pregària on hi ha un ordre de prioritats, com indica el Catecisme: «Hi ha una jerarquia a les peticions: primer el Regne, a continuació el que és necessari per acollir-lo i per cooperar a la seva vinguda» (2).

Sol ser comú entre els pidolaires, però, que se segueixi un ordre diferent: anteposar en la pregària de súplica «els dons més senzills, els dons més quotidians» als «dons més sublims». Tot i així, mai hem d’estar-nos de pregar, qualsevol que sigui la situació en què ens trobem. «Si hom se sent malament perquè ha fet coses dolentes —és un pecador— quan resa el Parenostre ja s'està acostant al Senyor». I aquesta pregària pot arribar a tenir efectes sorprenents, com en el cas que exposa Garrigou-Lagrange: «Un jove israelita, fill d'un banquer de Viena, que hem conegut, va tenir ocasió, un dia, de venjar-se del major enemic de la seva família; en el moment precís en què anava a realitzar la seva venjança, va recordar aquestes paraules de l'Evangeli que algunes vegades llegia: “Perdona les nostres ofenses, com nosaltres perdonem als que ens han fet algun mal.” Llavors en lloc de venjar-se, va perdonar de cor, i immediatament va rebre la gràcia de la fe, va creure en l'Evangeli, i poc temps després ingressava a l'Església catòlica, fent-se sacerdot i religiós. El precepte de la caritat fraterna l'havia salvat» (3).

Preguntaven a un polític en campanya electoral sobre la seva relació amb Déu, i venia a dir: ‘el tinc present quan tinc alguna dificultat, no tant per donar-li gràcies quan les coses van bé’. Adonar-nos de la nostra indigència sol ser un revulsiu. Tot i que la recança pel nostre comportament ens pot retraure’ns de dirigir-nos a Ell. «No ens hem d'escandalitzar si sentim la necessitat de resar, no tenir vergonya. I sobretot quan tenim necessitat, hem de demanar», ens diu Francesc. Indica el Catecisme: «Per la pregària de petició traduïm la consciència de la nostra relació amb Déu: pel fet de ser criatures, no som ni el nostre origen, ni amos de les adversitats, ni el nostre fi últim; però també, pel fet de ser pecadors, sabem, com a cristians, que ens apartem del nostre Pare. La petició ja és un retorn cap a Ell».

Insisteix el Sant Pare: «Molts de nosaltres tenim aquest sentiment: ens fa vergonya demanar... i també ens fa vergonya de demanar a Déu. No ens hem d’avergonyir de pregar i de dir: “Senyor, necessito això”, “Senyor, em trobo en aquesta dificultat”, “Ajuda'm!”. És el crit del cor cap a Déu que és Pare. I hem d'aprendre a fer-ho també en els moments feliços; donar gràcies a Déu per cada cosa que ens dona, i no donar res per descomptat o com si ens ho deguessin: tot és gràcia. El Senyor sempre ens dona, sempre, i tot és gràcia, tot. La gràcia de Déu. Amb tot, no hem de reprimir la súplica que sorgeix espontània en nosaltres. Van alhora, l'oració de petició i l'acceptació del nostre límit i de la nostra condició de creatures.»

Fins i tot Déu permet que siguem agosarats en la nostra petició, com expressa la pregària de Vespres d’avui: «Déu omnipotent i etern, la vostra pietat és tan gran que sobrepassa els mèrits i els desigs dels qui us supliquen; per la vostra misericòrdia, perdoneu-nos les culpes que tem la nostra consciència i concediu-nos allò que la nostra pregària no gosaria demanar» (4). I hem d’estar convençuts que no serà debades: «Déu respon sempre: avui, demà, però sempre respon, d'una manera o altra. Sempre respon. La Bíblia ho repeteix una infinitat de vegades: Déu escolta el crit de qui l’invoca. També les nostres peticions balbucejades, les que queden al fons del cor, que també ens fa vergonya d'expressar, el Pare les escolta i vol donar-nos l'Esperit Sant, que anima tota pregària i tot ho transforma. És qüestió de paciència, sempre, de suportar l’espera», ens diu Francesc.

(1) Centre de Pastoral Litúrgica: L’oració. Catequesis del papa Francesc. 1ª edició (2024). Capítol 18: La pregària de súplica. Catequesi del papa Francesc pronunciada el 9 de desembre de 2020. Es pot trobar en espanyol en el següent enllaç: https://www.vatican.va/content/francesco/es/audiences/2020/documents/papa-francesco_20201209_udienza-generale.html

(2) Catecisme de l'Església Catòlica. La pregària de petició, punts 2632 i 2629. Referència https://www.vatican.va/archive/catechism_sp/p4s1c1a3_sp.html#II%20La%20oraci%C3%B3n%20de%20petici%C3%B3n

(3) Traduït de Réginald Garrigou-Lagrange: Las tres edades de la vida interior (1938). Editorial: Desclée de Brouwer – 3ª edició (1950). Tercera part, capítol 20, pàgina 764

(4) Litúrgia de les hores del 6 d'octubre de 2024, pregària de Vespres. Referència https://www.liturgiadeleshores.cat/vespres.php