Any de la pregària (18)

Sempre disposat a escoltar

En reprendre la reflexió sobre la pregària seguint les catequesis del Sant Pare Francesc el nostre grup s’ha saltat l’ordre per un desajust puntual. Ens hem centrat en la divuitena catequesi, dedicada a ‘la pregària de súplica’ (1), on ens diu «quan Jesús va ensenyar als seus deixebles a resar, ho va fer amb el “Parenostre”, perquè ens posem en la relació de confiança filial amb Déu i li adrecem totes les nostres necessitats». Una pregària on hi ha un ordre de prioritats, com indica el Catecisme: «Hi ha una jerarquia a les peticions: primer el Regne, a continuació el que és necessari per acollir-lo i per cooperar a la seva vinguda» (2).

Sol ser comú entre els pidolaires, però, que se segueixi un ordre diferent: anteposar en la pregària de súplica «els dons més senzills, els dons més quotidians» als «dons més sublims». Tot i així, mai hem d’estar-nos de pregar, qualsevol que sigui la situació en què ens trobem. «Si hom se sent malament perquè ha fet coses dolentes —és un pecador— quan resa el Parenostre ja s'està acostant al Senyor». I aquesta pregària pot arribar a tenir efectes sorprenents, com en el cas que exposa Garrigou-Lagrange: «Un jove israelita, fill d'un banquer de Viena, que hem conegut, va tenir ocasió, un dia, de venjar-se del major enemic de la seva família; en el moment precís en què anava a realitzar la seva venjança, va recordar aquestes paraules de l'Evangeli que algunes vegades llegia: “Perdona les nostres ofenses, com nosaltres perdonem als que ens han fet algun mal.” Llavors en lloc de venjar-se, va perdonar de cor, i immediatament va rebre la gràcia de la fe, va creure en l'Evangeli, i poc temps després ingressava a l'Església catòlica, fent-se sacerdot i religiós. El precepte de la caritat fraterna l'havia salvat» (3).

Preguntaven a un polític en campanya electoral sobre la seva relació amb Déu, i venia a dir: ‘el tinc present quan tinc alguna dificultat, no tant per donar-li gràcies quan les coses van bé’. Adonar-nos de la nostra indigència sol ser un revulsiu. Tot i que la recança pel nostre comportament ens pot retraure’ns de dirigir-nos a Ell. «No ens hem d'escandalitzar si sentim la necessitat de resar, no tenir vergonya. I sobretot quan tenim necessitat, hem de demanar», ens diu Francesc. Indica el Catecisme: «Per la pregària de petició traduïm la consciència de la nostra relació amb Déu: pel fet de ser criatures, no som ni el nostre origen, ni amos de les adversitats, ni el nostre fi últim; però també, pel fet de ser pecadors, sabem, com a cristians, que ens apartem del nostre Pare. La petició ja és un retorn cap a Ell».

Insisteix el Sant Pare: «Molts de nosaltres tenim aquest sentiment: ens fa vergonya demanar... i també ens fa vergonya de demanar a Déu. No ens hem d’avergonyir de pregar i de dir: “Senyor, necessito això”, “Senyor, em trobo en aquesta dificultat”, “Ajuda'm!”. És el crit del cor cap a Déu que és Pare. I hem d'aprendre a fer-ho també en els moments feliços; donar gràcies a Déu per cada cosa que ens dona, i no donar res per descomptat o com si ens ho deguessin: tot és gràcia. El Senyor sempre ens dona, sempre, i tot és gràcia, tot. La gràcia de Déu. Amb tot, no hem de reprimir la súplica que sorgeix espontània en nosaltres. Van alhora, l'oració de petició i l'acceptació del nostre límit i de la nostra condició de creatures.»

Fins i tot Déu permet que siguem agosarats en la nostra petició, com expressa la pregària de Vespres d’avui: «Déu omnipotent i etern, la vostra pietat és tan gran que sobrepassa els mèrits i els desigs dels qui us supliquen; per la vostra misericòrdia, perdoneu-nos les culpes que tem la nostra consciència i concediu-nos allò que la nostra pregària no gosaria demanar» (4). I hem d’estar convençuts que no serà debades: «Déu respon sempre: avui, demà, però sempre respon, d'una manera o altra. Sempre respon. La Bíblia ho repeteix una infinitat de vegades: Déu escolta el crit de qui l’invoca. També les nostres peticions balbucejades, les que queden al fons del cor, que també ens fa vergonya d'expressar, el Pare les escolta i vol donar-nos l'Esperit Sant, que anima tota pregària i tot ho transforma. És qüestió de paciència, sempre, de suportar l’espera», ens diu Francesc.

(1) Centre de Pastoral Litúrgica: L’oració. Catequesis del papa Francesc. 1ª edició (2024). Capítol 18: La pregària de súplica. Catequesi del papa Francesc pronunciada el 9 de desembre de 2020. Es pot trobar en espanyol en el següent enllaç: https://www.vatican.va/content/francesco/es/audiences/2020/documents/papa-francesco_20201209_udienza-generale.html

(2) Catecisme de l'Església Catòlica. La pregària de petició, punts 2632 i 2629. Referència https://www.vatican.va/archive/catechism_sp/p4s1c1a3_sp.html#II%20La%20oraci%C3%B3n%20de%20petici%C3%B3n

(3) Traduït de Réginald Garrigou-Lagrange: Las tres edades de la vida interior (1938). Editorial: Desclée de Brouwer – 3ª edició (1950). Tercera part, capítol 20, pàgina 764

(4) Litúrgia de les hores del 6 d'octubre de 2024, pregària de Vespres. Referència https://www.liturgiadeleshores.cat/vespres.php