Any de la pregària (19)

Intersecció de la intercessió

El full parroquial anunciava el tema de la pròxima reunió per reflexionar sobre la pregària seguint les catequesis del Sant Pare Francesc. Potser va ser un lapsus, o una entremaliadura del corrector del Word, el que va propiciar que quedés escrit ‘pregària d’intersecció’. Vaig anar a la reunió decidit a fer la gracieta dient a l’inici: ‘estic encuriosit per saber de què va la pregària d’intersecció’.

Vet aquí, però, que el Sant Pare comença la dinovena catequesi sobre la pregària d’intercessió amb aquest paràgraf: «Qui prega no deixa mai el món enrere. Si la pregària no recull les alegries i els dolors, les esperances i les angoixes de la humanitat, es converteix en una activitat “decorativa”, una actitud superficial, de teatre, una actitud intimista. Tots necessitem interioritat: retirar-nos a un espai i un temps dedicat a la nostra relació amb Déu. Però això no significa evadir-se de la realitat. En la pregària, Déu “ens pren, ens beneeix, i després ens parteix i ens dona”, per a la fam de tots. Tot cristià està cridat a convertir-se, en mans de Déu, en pa partit i compartit. És a dir, una pregària concreta, que no sigui una evasió» (1).

En la pregària d’intercessió hi són presents Déu, els altres i un mateix, es produeix una intersecció de tots tres. «Així, els homes i les dones de pregària busquen la soledat i el silenci, no perquè ningú els amoïni, sinó per escoltar millor la veu de Déu... Tenen oberta la porta del seu cor... Qualsevol pot trucar a la porta d'un orant i trobar-hi un cor compassiu, que prega sense excloure’n ningú. La pregària és el nostre cor i la nostra veu, i es fa cor i veu de tanta gent que no sap pregar o no prega, o no vol pregar o no pot pregar: nosaltres som el cor i la veu d'aquesta gent que s’eleva fins a Jesús, fins al Pare, com a intercessors. En la soledat, el qui prega se separa de tot i de tots per trobar tot i tots en Déu... Prega per tots i per cadascú: és com si fos una “antena” de Déu en aquest món. En cada pobre que truca a la porta, en cada persona que ha perdut el sentit de les coses, qui prega veu el rostre de Crist», ens diu Francesc.

En la mesura que creix en estimació un se n’adona que tot el bé que desitja proporcionar a aquells qui estima és una tasca inabastable, excedeix el que ell dona de sí. A banda de fer el que es pugui, en pregar per als altres demanem a Déu que els proporcioni el millor, allò que realment necessiten, que pot o no coincidir amb el que nosaltres demanem o pensem, o amb el que ells desitgen. Diu el Catecisme: «La intercessió és una pregària de petició que ens conforma molt de prop amb la pregària de Jesús. Ell és l'únic intercessor davant del Pare a favor de tots els homes, dels pecadors en particular... Intercedir, demanar a favor d'un altre és allò propi d'un cor d'acord amb la misericòrdia de Déu... És l’expressió de la comunió dels sants. A la intercessió, el qui prega busca “no el seu propi interès sinó [...] el dels altres”, fins a pregar pels qui li fan mal... La intercessió dels cristians no coneix fronteres» (2).

Pregar pels altres ens canvia el cor: «A la pregària li importa l'home. Simplement l’home. Qui no estima el germà no prega seriosament... La pregària  només es dona en esperit d'amor. Qui no estima fingeix que prega, o es pensa que prega, però no prega, perquè falta precisament l'esperit que és l'amor... Per això hi ha una experiència de l'humà en cada pregària, perquè les persones, encara que puguin cometre errors, no han de ser mai rebutjades o descartades», diu el Sant Pare.

Pregar per als altres, però també demanar als altres que preguin per nosaltres, és una necessitat que hem de sentir. Precisem d’aquest acompanyament espiritual per recórrer el camí que ens pertoca fer de la millor manera. És fàcil perdre’s si es vol caminar tot sol. Si no ho percebem és perquè l’orgull ens ofusca o perquè hem ha tirat la tovallola i ens conformem amb ‘anar tirant’. És una bogeria llençar la pròpia vida a les escombraries del no-res. Tot i que, malgrat les nostres rebequeries, ens sosté la pregària i el sacrifici de molts -alguns coneguts, altres no- que ens proporcionen oxigen per a que no defalleixi el nostre alè i puguem transitar la vida amb esperança.

Fa molt de temps vaig aprendre una invocació per acabar la pregària personal: ‘Mare meva immaculada, sant Josep, pare i senyor meu, àngel de la meva guarda intercediu per mi’. Comptem amb ells i altres intercessors als que ens podem encomanar: els nostres germans en la fe vius i difunts, tant els que gaudeixen de la benaurança eterna com els que estan a la sala d’espera, i la resta del cor angèlic. Uns i altres aplanen el nostre camí, ¡aprofitem’ho!

(1) Centre de Pastoral Litúrgica: L’oració. Catequesis del papa Francesc. 1ª edició (2024). Capítol 19: La pregària d’intercessió. Catequesi del papa Francesc pronunciada el 16 de desembre de 2020. Es pot trobar en espanyol en el següent enllaç: https://www.vatican.va/content/francesco/es/audiences/2020/documents/papa-francesco_20201216_udienza-generale.html

(2) Catecisme de l’Església Catòlica, punts 2634 a 2636. Referència: https://www.vatican.va/archive/catechism_sp/p4s1c1a3_sp.html#III%20La%20oraci%C3%B3n%20de%20intercesi%C3%B3n