Al voltant del Sínode (26)

Respondre als canvis

Podem tenir la sensació de tenir molts fronts oberts i adonar-nos que ens resulta impossible escometre'ls tots alhora. Què fem? Quins són més importants? Quines prioritats cal establir? La impaciència ens porta molts cops a la desolació o a prendre una drecera precipitada mitjançant arranjaments que ens treuen del pas momentàniament, evitant però una resolució com caldria.

Victor Küppers, inspirat en Stephen Covey, ha popularitzat en les nostres contrades la frase: "Allò més important a la vida és que el més important sigui el més important". Hem d'acostumar-nos a prioritzar i per prioritzar hem de saber on volem anar a parar, identificant allò què és més important.

L'Església, estesa per tot el món, té múltiples fronts oberts i de caire diferent, perquè uns són de caràcter global i d’altres de caràcter local. Al Sínode de la sinodalitat han sorgit moltíssimes qüestions que cal tractar i procurar resoldre; en algunes de les quals ja hi ha equips designats que les estan estudiant.

Una de les qüestions té a veure amb l'estructura territorial: «L'experiència de l'arrelament ha de fer front a profunds canvis socioculturals que estan modificant la percepció dels llocs. El concepte de lloc ja no es pot entendre en termes purament geogràfics i espacials, sinó que en el nostre temps evoca la pertinença a una xarxa de relacions i a una cultura les arrels territorials de la qual són més dinàmiques i flexibles que mai abans d’ara» (1).

El Document final descriu tot seguit tres situacions:

«La urbanització és un dels factors principals d'aquest canvi: avui, per primera vegada en la història de la humanitat, la majoria de la població mundial viu en contextos urbans. Les grans ciutats sovint són aglomeracions humanes sense història ni identitat, en què les persones viuen com illes. Els lligams territorials tradicionals canvien de significat, fent els límits de les parròquies i diòcesis menys definits.» «El nostre temps també es caracteritza per l’augment de la mobilitat humana, motivada per raons diverses. Refugiats i migrants sovint formen comunitats dinàmiques, també en les seves pràctiques religioses, fent que el lloc on s'estableixen sigui multicultural.» «La difusió de la cultura digital, especialment evident entre els joves, està canviant profundament la percepció de l’espai i del temps, influint en les activitats quotidianes, les comunicacions i les relacions interpersonals, inclosa la fe. Les possibilitats que ofereix la xarxa reconfiguren les relacions, lligams i fronteres. Encara que avui estem més connectats que mai, sovint s’experimenta soledat i marginació.»

Les estructures territorials de l'Església, com són les diòcesis i les parròquies, així com les altres realitats eclesials, han d'afrontar aquestes qüestions tenint clar vers on cal anar, de manera que la diversitat no dificulti la unitat amb el pastor local, que alhora ha d'estar unit al pastor universal; ni pretendre convertir la unitat en una uniformitat que ofega la bufada de l'Esperit.

Per orientar-nos en aquesta tasca, les paraules de Benet XVI a Deus caritas est (2) ens poden ajudar:

«a) La naturalesa íntima de l'Església s'expressa en una triple tasca: anunci de la Paraula de Déu (kerygma-martyria), celebració dels sagraments (leitúrgia) i servei de la caritat (diakonia). Són tasques que s'impliquen mútuament i no es poden separar una de l'altra. Per a l'Església, la caritat no és una mena d'activitat d'assistència social que també se'n podria deixar a d’altres, sinó que pertany a la seva naturalesa i és manifestació irrenunciable de la seva pròpia essència.

b) L'Església és la família de Déu en el món. En aquesta família no hi ha d'haver ningú que pateixi per falta del que és necessari. Però, alhora, la caritas-agapé supera els confins de l'Església; la paràbola del bon Samarità continua sent el criteri de comportament i mostra la universalitat de l'amor que es dirigeix ​​vers el necessitat trobat «casualment» (3), sigui qui sigui. No obstant això, quedant fora de perill la universalitat de l'amor, també es dona l'exigència específicament eclesial que, precisament a l'Església mateixa com a família, cap dels seus membres pateixi per trobar-se en necessitat. En aquest sentit, segueixen tenint valor les paraules de la Carta als Gàlates: “Mentre tinguem oportunitat, fem el bé a tots, però especialment als nostres germans a la fe” (4).»

Com apèndix us comento que en les darreres reunions setmanals on comentem el Document final del Sínode, i relacionat amb el seu contingut, hem estat parlant de com la tasca acollidora de les parròquies per a tothom ajuda a la cohesió social, tot ajudant les persones temptades de refugiar-se en guetos a conviure amb les altres comunitats; s’ha llegit resumidament un article de Maria Cristina Inogés publicat al quadern 238 de Cristianisme i Justícia; hem escoltat una entrevista al cardenal de Rabat, Cristóbal López Romero (5), cosí germà del rector de la parròquia; i hem llegit l’informe de la Comissió Petrocci sobre el diaconat femení publicat a Vatican News (6), que ha causat enrenou en alguns ambients, també entre nosaltres.

De l’entrevista al cardenal López Romero destaco unes paraules, el document sencer el podeu veure i escoltar en l’enllaç de la nota 5: «La sinodalitat és veritablement una dimensió de l'Església que ha de ser desenvolupada, que portarà anys, dècades, per a què es converteixi en una realitat diguem-ne aconseguida de forma ordinària... La definició que més m'agrada de la sinodalitat és... caminar junts, primer; segon, seguint Crist, per cristians; tercer, vers el regne de Déu, un horitzó com a objectiu; i amb tota la humanitat; cadascuna d'aquestes quatre expressions podrien desenvolupar-se en una xerrada o en un llibre sencer...»

No ens ha d’estranyar que al voltant de la sinodalitat es generin maneres d’entendre-la diferents, algunes fins i tot contraposades; controvèrsies diverses sobre la seva aplicació; alegries i decepcions en funció de les expectatives de cadascú... En qualsevol cas, hem de tenir present el que ens diu sant Pau «res de l’univers creat no ens podrà separar de l’amor de Déu que s’ha manifestat en Jesucrist, Senyor nostre» (7). Que les polèmiques en torn l’Església, que no faltaran mai i molts cops ajuden a créixer, no ens distreguin del que és més important: «la nostra esperança és el Senyor, confiem en sa Paraula», diu una antífona del salm responsorial. I la Paraula, com ens diu sant Joan a l’inici del seu evangeli, és Jesucrist (8).

(1) Francesc, XVI Assemblea ordinària del Sínode dels bisbes: Per una Església sinodal: comunió, participació, missió. Títol original: Per una Chiesa sinodale: comunione, participazione, missione. Documento finale. Editorial Claret – Col·lecció: Documents del Magisteri, número 79 – 1ª edició (2024). Traductor: Gabinet d’Informació de l’Església de Catalunya. 148 pàgines. Documento finale, Quarta part: “Una pesca abundant”. Punts tractats 111 i 119. Enllaç oficial: https://www.synod.va/content/dam/synod/news/2024-10-26_final-document/ESP---Documento-finale.pdf

(2) Benet XVI: Carta encíclica Deus caritas est, punt 25. Traduït de https://www.vatican.va/content/benedict-xvi/es/encyclicals/documents/hf_ben-xvi_enc_20051225_deus-caritas-est.html#25

(3) Evangeli segons sant Lluc, capítol 10, versets 30 a 34: «Un home baixava de Jerusalem a Jericó i va caure en mans d’uns bandolers, que el despullaren, l’apallissaren i se n’anaren deixant-lo mig mort.  Casualment baixava per aquell camí un sacerdot; quan el veié, passà de llarg per l’altra banda. Igualment un levita arribà en aquell indret; veié l’home i passà de llarg per l’altra banda. Però un samarità  que anava de viatge va arribar prop d’ell, el veié i se’n compadí. S’hi acostà, li amorosí les ferides amb oli i vi i les hi embenà; després el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l’hostal i se’n va ocupar..» Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1171

(4) Carta de sant Pau als Gàlates, capítol 6, verset 10. Veure https://www.bci.cat/biblia/capitol/1291

(5) Fragment traduït de El cardenal Cristóbal López Romero en el programa de Solidaridad de la Diocesana de Canarias. La menció a la sinodalitat es desenvolupa a partir del minut 5. Es pot veure i escoltar tota l’entrevista a https://www.youtube.com/watch?v=NwqQGrK213Y

(6) Vatican News, 4  de desembre de 2025: Comisión Petrocchi: no al diaconado femenino, pero el juicio no es definitivo. El podeu llegir a https://www.vaticannews.va/es/vaticano/news/2025-12/diaconado-femenino-comision-petrocchi-santa-sede.html

(7) Carta de sant Pau als Romans, capítol 8, versets 38 i 39: «N’estic cert: ni la mort ni la vida, ni els àngels ni les potències, ni el present ni el futur, ni els poders, ni el món de dalt ni el de sota, ni res de l’univers creat no ens podrà separar de l’amor de Déu que s’ha manifestat en Jesucrist, Senyor nostre.» Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1245

(8) Veure Evangeli segons sant Joan, capítol 1: «Al principi  existia la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu... La Paraula s’ha fet carn i ha habitat  entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria, glòria que té com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat.» Enllaç: https://www.bci.cat/biblia/capitol/1187

Al voltant del Sínode (25)

Moure's amb fonament

“El temps fuig per no tornar / mentre tots fem altres plans / tot comença amb un sol pas / i l'únic rumb possible és endavant”, canten Els Catarres amb un estil folkià a El món és teu (1).

El planeta Terra es mou físicament per fora i per dins. També ho fa interiorment com a conseqüència de l'activitat dinàmica dels éssers vius que el poblem. Potser aquesta inquietud natural fa que l'ésser humà apreciï tant l'estabilitat, l'ordre, l'assossec…, que només pot aconseguir temporalment; es podria dir que la vida humana transcorre en un constant equilibri inestable. Per això és tan important assentar i cultivar fonaments sòlids que permetin afrontar i digerir els canvis sense anar donant tombs vitals.

La quarta part del Document final del Sínode 

(2) ens parla dels vincles, uns lligams que han experimentat una transformació notable els darrers anys. No convé quedar-se encallat en la nostàlgia d'un passat que no tornarà, tot i que de l’experiència se'n poden treure valoracions positives d’aspectes als que no paràvem gaire atenció aleshores i ara els trobem a faltar; perquè n’hi ha que transcendeixen el moment, l’espai temporal concret, i que paga la pena recuperar. En l’esdevenir quotidià estem tan a prop nostre, ocupats en tantes coses, que amb prou feines traiem suc al que vivim; potser per manca de reflexió, potser per una mena d'overbooking activista, poblat d’ocupacions que considerem imprescindibles -ho són totes de debò?-, que xuclen el nostre temps; arbres inserts en la nostra existència que ens dificulten veure el bosc i el camí més adient.

En el punt inicial d'aquesta part, el Document s'acosta a aquesta canviant realitat: «Així és l'Església sinodal, feta de lligams que uneixen en la comunió i d'espais per a la varietat de cada poble i de cada cultura. En un temps en què canvia l'experiència dels llocs on l'Església està arrelada i pelegrina, cal conrear noves formes de l'intercanvi dels dons i l'entrellaçament dels lligams que ens uneixen, sostinguts pel ministeri dels bisbes en comunió entre si i amb el bisbe de Roma.»

Aquestes característiques de l'Església, arrelament i pelegrinatge, que es desenvolupen en el primer epígraf, tenen a veure amb la consolidació i l'expansió del missatge que Jesús va traslladar als seus deixebles: «Aneu, doncs, a tots els pobles  i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant» (3). Els Fets dels Apòstols narren com creix l'Església els primers anys a diferents territoris acompanyant els desplaçaments dels seus fidels, de vegades com a conseqüència de persecucions. La diàspora dona pas al naixement de noves comunitats impulsades per l'empenta de fidels que van transmetent la seva fe allà on es troben.

En aquests llocs on la flama del missatge cristià cala, convé establir-se per a què aquest foc perduri i cobri més vivesa. D'això se n'ocupa aquest epígraf del Document: «L'anunci de l'Evangeli, desvetllant la fe en els cors dels homes i de les dones, porta a la fundació d'una Església en un lloc particular. L'Església no es pot comprendre sense l’arrelament en un territori concret, en un espai i en un temps on es forma una experiència compartida d’encontre amb Déu que salva.»

El missatge no té pretensió de conquesta, sinó d´elevar les realitats humanes que es van trobant a la dimensió que propicia l’anunci; no hi ha res d’humà que no pugui ser contagiat per l'amor de Déu i transformat per ell. El Document continua: «La dimensió local de l'Església preserva la rica diversitat de les expressions de fe arrelades en contextos culturals i històrics específics, i la comunió de les Esglésies manifesta la comunió dels fidels dins de l'única Església.» La celebració del dissetè centenari de Concili de Nicea ha recordat les paraules de sant Pau: «Un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme, un sol Déu i Pare de tots, que està per damunt de tots,  actua en tots i és present en tots» (4), que han originat un cant solemne que s'escolta en algunes celebracions eucarístiques (5).

La fe en Jesús té un caràcter expansiu que brolla de l'interior (6), no es pot quedar tancada en un temple ni a l’interior d'un domicili o d’un espai exclusiu per a uns quants. El missatge va dirigit a tothom i s'ha de fer present dins de la societat. El cristià no cerca refugiar-se en una parròquia, o en un grup o en una comunitat, sinó que viu la seva fe allà on li pertoca estar en cada moment. El Document segueix: «D'aquesta manera, la conversió sinodal convida cada persona a ampliar l'espai del propi cor, el primer lloc on ressonen totes les nostres relacions, arrelades en la relació personal de cadascú amb Crist Jesús i la seva Església. Aquesta és la font i la condició de tota reforma en clau sinodal dels lligams de pertinença i dels llocs eclesials. L'acció pastoral no es pot limitar a tenir cura de les relacions entre persones que ja se senten en sintonia entre elles, sinó que ha d'afavorir l’encontre amb cada home i cada dona.»

Els següents punts d'aquest epígraf es refereixen a la incidència dels canvis socioculturals que es van produint a la societat i repercuteixen en l'Església; així com la resposta que es pot donar des dels diferents estaments eclesials, temes que procuraré comentar en pròxims escrits.

(1) Els Catarres: El món és teu. Es pot escoltar a https://www.youtube.com/watch?v=S30liQgEaHM

(2) Francesc, XVI Assemblea ordinària del Sínode dels bisbes: Per una Església sinodal: comunió, participació, missió. Títol original: Per una Chiesa sinodale: comunione, participazione, missione. Documento finale. Editorial Claret – Col·lecció: Documents del Magisteri, número 79 – 1ª edició (2024). Traductor: Gabinet d’Informació de l’Església de Catalunya. 148 pàgines. Documento finale, Quarta part: “Una pesca abundant”. Punts tractats 109 i 110. Enllaç oficial: https://www.synod.va/content/dam/synod/news/2024-10-26_final-document/ESP---Documento-finale.pdf

(3) Evangeli segons sant Mateu, capítol 28, verset 19. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1143

(4) Carta de sant Pau a los Efesis, capítol 4, versets 5 i 6. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1296

(5) Coro Contrapunto: Un solo señor, una sola fe, es pot escoltar en castellà (no he trobat cap vídeo a Youtube de la cançó en català) a https://www.youtube.com/watch?v=Wz46V5gfT54

(6) Evangeli segons sant Lluc, capítol 6, verset 45: «L’home bo, del bon tresor del seu cor, en treu la bondat, i l’home dolent, del seu tresor dolent, en treu el mal. Perquè del que sobreïx del cor, en parla la boca.» Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1167

Al voltant del Sínode (24)

Implicats i a l’aguait

-Cambrer, vull un entrepà d’aquell formatge.

-Dispensi senyor, però allò és una pastilla de sabó.

-Li he dit que vull un entrepà d’aquell formatge!

Com el client insisteix de manera cada cop més intensa, el cambrer fa el que li demana i li ho serveix.

El client tasta l’entrepà i exclama:

-Té gust de sabó, però és formatge!!!

En sortir de la darrera reunió a la parròquia, en la que reflexionem sobre el Document final del Sínode, comentàvem experiències d’obstinació d’alguns interlocutors en parlar sobre l’Església.

‘No hi ha sord més gran que aquell que no vol oir; ni cec més gran que aquell que no vol veure’, indica la dita. De vegades ho afavoreix, però, un certa manca d’interès dels feligresos, voluntari o involuntari, per estar al cas d’algunes qüestions relacionades amb l’Església que acostumen a ser debatudes en la societat.

La sessió va començar mostrant-nos mossèn Alfons un document i preguntant-nos si el coneixíem. Només una dels assistents va dir que l’havia vist dipositat a l’entrada del temple, però no el va agafar. Es tracta d’un document elaborat pel bisbat de Terrassa amb motiu de la jornada de l’Església diocesana en el que s’informa d’una manera resumida, visualment atractiva i molt planera, de les activitats i el balanç econòmic del bisbat. El mossèn ens va dir que la pila de documents que es van posar havia quedat gairebé intacta. La sessió, aleshores, es va centrar en analitzar les dades econòmiques lligant-les amb les altres dades, arribant a conclusions prou significatives i, en alguns casos, sorprenents.

Fet aquest incís, faig exposició, amb algun comentari, de l'últim epígraf de la tercera part del Document final del Sínode (1), que indica el camí que ha de seguir aquesta immensa participació dels fidels que es persegueix: «La participació dels batejats en la presa de decisions, així com les pràctiques de rendició de comptes i d'avaluació, es duen a terme mitjançant mediacions institucionals, en primer lloc, els organismes de participació en l’àmbit de l’Església local que ja preveu el dret canònic.» Uns òrgans que esmenta a continuació i dels quals indica que «els qui en formen part ho fan a partir de la seva funció eclesial i segons les seves responsabilitats diferenciades a títol divers» i que «cadascun d'aquests organismes participa en el discerniment necessari per a l'anunci inculturat de l'Evangeli, la missió de la comunitat en el seu propi ambient i el testimoni dels batejats que en formen part».

El Document fa una crida per a que aquests organismes siguin creats on no existeixin i, a més, siguin operatius: «Una Església sinodal es basa en l'existència, en l'eficiència i en la vitalitat efectiva, i no només nominal, d'aquests organismes de participació, així com del seu funcionament d'acord amb les disposicions canòniques o els costums legítims, i d’acord amb el respecte dels estatuts i dels reglaments que els regulen». Puntualitzant tot seguit que «cal que es facin obligatoris».

El Document dona unes orientacions sobre el funcionament dels organismes de participació que remet a l'autoritat competent sense especificar-la: «És oportú intervenir sobre el funcionament d'aquests organismes, a partir de l’adopció d’una metodologia de treball sinodal»; que «s'ha d’estar especialment atents a les modalitats de designació dels membres», posant èmfasi en «afavorir una major implicació de les dones, dels joves i dels qui viuen en condicions de pobresa o marginació»; i que «és fonamental que aquests organismes hi hagi batejats compromesos en el testimoni de la fe en les realitats ordinàries de la vida i en les dinàmiques socials, amb una reconeguda disposició apostòlica i missionera, no només persones compromeses en l’organització de la vida i els serveis interns a la comunitat. D'aquesta manera, el discerniment eclesial es beneficiarà d’una major obertura, capacitat d'anàlisi de la realitat i pluralitat de perspectives.»

Lligat amb les funcions assignades als equips sinodals i organismes de participació, cal parar atenció a l’homilia que els va dirigir el Sant Pare Lleó el passat 26 d'octubre en el marc del Jubileu (2), que us animo a llegir tota sencera. En destaco alguns fragments:

«La regla suprema a l'Església és l'amor. Ningú està cridat a manar, tots ho són a servir; ningú no ha d'imposar les idees pròpies, tots s'han d'escoltar recíprocament; sense excloure ningú, tots estem cridats a participar; cap no té la veritat tota sencera, tots l'hem de buscar amb humilitat, i junts...

Els equips sinodals i els organismes de participació són imatge d'aquesta Església que viu en la comunió. I avui els voldria convidar a que, en l'escolta de l'Esperit, en el diàleg, en la fraternitat i en la parresia, ens ajudin a comprendre que, a l'Església, abans de qualsevol diferència, estem cridats a caminar junts en la recerca de Déu, per revestir-nos dels sentiments de Crist; ajudeu-nos a eixamplar l'espai eclesial perquè aquest sigui col·legial i acollidor...

Ser Església sinodal vol dir reconèixer que la veritat no es posseeix, sinó que es busca junts, deixant-nos guiar per un cor inquiet i enamorat de l'Amor.»

(1) Francesc, XVI Assemblea ordinària del Sínode dels bisbes: Per una Església sinodal: comunió, participació, missió. Títol original: Per una Chiesa sinodale: comunione, participazione, missione. Documento finale. Editorial Claret – Col·lecció: Documents del Magisteri, número 79 – 1ª edició (2024). Traductor: Gabinet d’Informació de l’Església de Catalunya. 148 pàgines. Documento finale, Tercera part: “Tireu la xarxa”. Punts tractats 103 a 108. Enllaç oficial: https://www.synod.va/content/dam/synod/news/2024-10-26_final-document/ESP---Documento-finale.pdf

(2) Lleó XIV: Homilia del 26 de octubre de 2025. Enllaç: https://www.vatican.va/content/leo-xiv/es/homilies/2025/documents/20251026-giubileo-equipe-sinodali.html

Al voltant del Sínode (23/3)

Com va tot?

“Què he fet bé? Què he fet malament? Què podria haver fet millor? I un propòsit per l'endemà.” Aquesta senzilla fórmula, que em van recomanar fa molts anys per fer l’examen de consciència diari, no deixa de ser un exercici d’avaluació per fer una ullada a com ha anat el dia per tal de disposar-se millor per al següent. Aquest examen també es pot fer de manera més pregona en recessos periòdics, on s’aborda una perspectiva més amplia de la nostra vida per tal d’estimular-la a una major perfecció.

En un altre àmbit, escriu James Clear en Hàbits atòmics: «La reflexió i la revisió habiliten la millora a llarg termini de tots els hàbits perquè et fan conscient dels teus errors i t'ajuden a considerar diversos camins per assolir una millora. Sense reflexionar, podem inventar excuses, crear racionalitzacions i mentir-nos a nosaltres mateixos. No tenim un procés per determinar si ens estem exercint millor o pitjor en comparació del dia anterior.»

Més endavant ens fa veure la importància d’incorporar tant la proximitat com el distanciament en la reflexió: «Els hàbits diaris són poderosos..., però preocupar-se massa per les eleccions que fem en el dia a dia és com mirar-te al mirall a una distància d'una polzada. Podràs veure cada imperfecció, però perdràs de vista la imatge completa...  I, al contrari, si mai revises els teus hàbits, és com si mai et veiessis al mirall. No us adonareu d'alguns defectes fàcils d'arreglar... La reflexió periòdica és com veure't al mirall a una distància mitjana, com si estiguessis conversant amb algú davant teu. Podeu veure els canvis importants que heu de fer sense perdre de vista la imatge completa» (1).

Parlant de la rendició de comptes ens diu el Document final del Sínode (2): «Si al llarg dels segles s'ha conservat la pràctica de donar compte als superiors, cal recuperar la dimensió de la rendició de comptes que l'autoritat està cridada a donar a la comunitat.»

I en el punt següent: «Igualment apareixen necessàries estructures i formes d'avaluació regular de la manera com s'exerceixen les responsabilitats ministerials de tota mena. L'avaluació no constitueix un judici sobre les persones: més aviat permet posar en evidència els aspectes positius i les àrees de possible millora en l'actuació dels qui tenen responsabilitats ministerials, i ajuda l'Església a aprendre de l'experiència, a tornar a calibrar els plans d'acció i a estar atenta a la veu de l'Esperit Sant, focalitzant l'atenció en els resultats de les decisions en relació a la missió.»

Tot i tenir clar vers on s’ha d’anar, no s’ha d'actuar sense solta ni volta; tant quan estimem que no va gaire bé -on acostumem a estar més sensibles a trobar un perquè-, com si va prou bé -on acostumem a adormir-nos sobre els llorers-. Avaluar és necessari per adonar-se dels punts forts i els punts febles, per considerar si els objectius son prou assenyats i adients, per trobar el camins que han de fer que tot rutlli de la millor manera possible.

Pertoca aplicar-ho a tots els estaments eclesials tenint en compte que «en aquest treball, cal privilegiar les metodologies d'avaluació participativa, valorar les competències d’aquells, en particular laics, més familiaritzats amb els processos de rendició de comptes i avaluació, i fer un discerniment de les bones pràctiques ja presents en la societat civil local, adaptant-les als contextos eclesials.»

Després d’esmentar una sèrie d’aspectes que s’han de garantir en aquest procés, el Document ens indica: «Cal adonar-nos que no es tracta d'un compromís com a fi en si mateix, sinó d'un esforç comunicatiu que es revela com un mitjà educatiu potent davant del canvi de la cultura, a més de permetre'ns donar una major visibilitat a moltes iniciatives valuoses que pertanyen a l'Església i a les seves institucions, que massa sovint romanen amagades.»

És qüestió de posar fil a l’agulla; tot sabent que ‘no es fa una truita només amb bona voluntat ’.

(1) Traduït de James Clear: Hábitos atómicos. Títol original: Atomic Habits (2018). Editorial: Diana – 32ª edición (2024). Traductora: Gabriela Moya. 333 pàgines. Capítol 20, pàgines 275 i 277-278.

(2) Francesc, XVI Assemblea ordinària del Sínode dels bisbes: Per una Església sinodal: comunió, participació, missió. Títol original: Per una Chiesa sinodale: comunione, participazione, missione. Documento finale. Editorial Claret – Col·lecció: Documents del Magisteri, número 79 – 1ª edició (2024). Traductor: Gabinet d’Informació de l’Església de Catalunya. 148 pàgines. Documento finale, Tercera part: “Tireu la xarxa”. Punts tractats 99 a 102. Enllaç oficial: https://www.synod.va/content/dam/synod/news/2024-10-26_final-document/ESP---Documento-finale.pdf

Al voltant del Sínode (23/2)

Transparència institucional

Quan els vaixells entren al dic sec per fer-los el manteniment queden despullats, tot el que s’amaga sota l’aigua quan estan fondejats o navegant queda al descobert i es veu tot ell tal com està externament, així es pot netejar i reparar també el que no es veu habitualment.

Transparència és mostrar-se tal com un és. I, pel que fa referència a l’Església, hauria d’haver estat una pràctica habitual en tot els àmbits, com expressa sant Pau en una carta: «Per això, sabent que la misericòrdia de Déu ens ha confiat aquest servei,  no ens acovardim. Més aviat evitem d’obrar d’amagat, com qui se n’avergonyeix; ens comportem sense astúcies i no adulterem la paraula de Déu. Ben al contrari, sentint-nos en presència de Déu, procurem de guanyar-nos la confiança de tothom dient obertament la veritat» (1).

El Document final del Sínode (2) fa referència a aquest fragment per dir-nos que «ens referim a una actitud de fons, arrelada en l’Escriptura, més que en una sèrie de procediments o requisits de tipus administratiu o de gestió.»

La transparència de la institució ha de ser curosa alhora amb les persones: «La transparència, en el seu correcte sentit, no compromet el respecte a la discreció i a la confidencialitat, la protecció de les persones, de la seva dignitat i dels seus drets també davant pretensions indegudes de les autoritats civils.» Donar compte del que es fa i com es fa, i de tot allò que passa, no ha de propiciar difamacions, escarnis i linxaments públics, com acostuma a passar en aquells membres de la societat desitjosos de ferir assenyalant els altres en converses amb familiars, col·legues o veïns, o en les xarxes socials.

Juan Manuel Cotelo en el llibre El mayor regalo, que complementa la pel·lícula que va dirigir, esmenta el que li va comentar «un pres penedit pels seus crims, que eren molts». Comença amb una pregunta: «Vostè sap quina és l’arma de destrucció massiva més poderosa que existeix?» Continua: «La pitjor arma de totes... és la boqueta». Diu Cotelo: «Em va contar com ell va aprendre a matar... per culpa de magnífics professors que van introduir verí en la seva ment y en el seu cor a través de paraules senzilles.»

Gairebé al final del capítol Cotelo escriu: «El mateix pres que em va invitar a reflexionar sobre el poder de la boqueta em va alliçonar sobre la manera més subtil i pèrfida de tots els seus usos: una manera perjudicial d’utilitzar el verb “ser”. Així m’ho va explicar:

“Ningú ÉS un assassí, tot i que hagi assassinat. Ningú ÉS un mentider, tot i que hagi mentit. Ningú ÉS un lladre, tot i que hagi robat. La nostra essència no ve definida pels nostres pecats. Si Déu ÉS amor... ¿qui som cadascú de nosaltres? Els estimats. Així és la nostra essència. El dia que comencem a veure’ns a nosaltres mateixos i als demés com fills de l’amor, tot canvia. L’esperança de canvi neix de saber que el nostre origen i el nostre destí és l’amor. Només l’amor ens defineix”» (3).

Aquest respecte per les persones no ha d’impedir que surtin a la llum pràctiques que desdiuen del que ha de ser l’acció i missió de l’Església: «Tot això, però, mai no podrà justificar pràctiques contraries a l’Evangeli o esdevenir un pretext per eludir o tapar accions de lluita contra el mal.» Molts silencis culpables s’han emparat en una malentesa protecció del bon nom de la institució i dels seus responsables que, com s’ha vist recentment, a més d’impedir posar el remei que pertocava, han provocat un descrèdit immens, com esmenta el Document tot seguit.

 «L'actitud de transparència, en el sentit que acabem d'indicar, constitueix una salvaguarda d'aquella confiança i credibilitat de la qual una Església sinodal, atenta a les relacions, no en pot prescindir. Quan es vulnera la confiança, les persones més febles i vulnerables són les que en pateixen les conseqüències. Allà on l'Església gaudeix de confiança, pràctiques de transparència, rendició de comptes i avaluació contribueixen a consolidar-la, i són un element encara més crític on s’ha de reconstruir la credibilitat de l'Església. Això és especialment important en la cura i la protecció dels menors i de les persones vulnerables (safeguarding).»

Abans d’aquest darrer paràgraf es fa esment al secret de confessió. Hi ha algunes legislacions que pretenen que es vulneri en determinats casos, sancionant els mossens que no col·laborin. Alfred Hitchcock va dedicar una de les seves pel·lícules a la tensió que viu un mossèn coneixedor a través de la confessió d’un crim. El Document reprodueix unes paraules del papa Francesc sobre aquesta qüestió: «El secret sacramental és indispensable i cap poder humà té jurisdicció, ni pot reclamar-lo» (4). Entenem com alguns professionals civils: advocats, psiquiatres, psicòlegs... no poden esbombar el que saben dels seus clients o pacients en l’exercici de la seva professió. En el cas de la confessió, a més, el mossèn actua com mediador entre el penitent i Déu.

(1) 2ª Carta de sant Pau als Corintis, capítol 4, versets 1 i 2. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1275

(2) Francesc, XVI Assemblea ordinària del Sínode dels bisbes: Per una Església sinodal: comunió, participació, missió. Títol original: Per una Chiesa sinodale: comunione, participazione, missione. Documento finale. Editorial Claret – Col·lecció: Documents del Magisteri, número 79 – 1ª edició (2024). Traductor: Gabinet d’Informació de l’Església de Catalunya. 148 pàgines. Documento finale, Tercera part: “Tireu la xarxa”. Punts tractats 96 i 97. Enllaç oficial: https://www.synod.va/content/dam/synod/news/2024-10-26_final-document/ESP---Documento-finale.pdf

(3) traduït de Juan Manuel Cotelo: El mayor regalo. Editor: NPQ editores - Infinito más uno – 1ª edició (2019). 131 pàgines. Capítol 5: “La boquita”, pàgines 64 i 72

(4) Francesc: Discurs als participants en el XXX Curs sobre el Fòrum Intern organizat per la Penitenciaria Apostòlica, 29 de març de 2019. Veure discurs complet en espanyol a https://www.vatican.va/content/francesco/es/speeches/2019/march/documents/papa-francesco_20190329_penitenzieria-apostolica.html

Al voltant del Sínode (23/1)

Rendició de comptes

Fins ara, la versió catalana i castellana eren gairebé un calc en un o altre idioma. Ara serà una mica diferent, perquè avançaran a un ritme diferent i el contingut variarà tenint en compte el que hem tractat a les reunions que setmanalment fem a la parròquia. Podria dir-se que la versió castellana és fruit d’una reflexió personal i la catalana d’una reflexió compartida del Document final del Sínode.

En la darrera reunió vam tractar quatre punts de l’epígraf Transparència, rendició de comptes i avaluació (1). El primer que se’ns diu és que: «La presa de decisions no conclou el procés decisional. Aquest està acompanyat i seguit de pràctiques de rendició de comptes i avaluació, en un esperit de transparència inspirat en criteris evangèlics.» Cada decisió és un punt i seguit o potser un punt i apart, mai un punt i final.

El Document posa com exemple de rendició de comptes un passatge dels Fets dels Apòstols on sant Pere, cap de l’Església designat directament per Jesucrist, qüestionat per haver batejat Corneli, un pagà, «dona raó del motius de la seva acció». Vam llegir tot aquest passatge (2), del que es poden extraure diversos ensenyaments.

Un d’ells és que, si qui està al capdamunt de la jerarquia dona explicacions de la seva actuació, els que el succeeixen i els que tenen un rang inferior estan cridats a fer-ho també. Recordem de nou les paraules de Jesús: «Si algú vol ser el primer, que es faci el darrer de tots i el servidor de tots» (3). Sant Pere ho va entendre, la seva primacia no era ni omnímoda ni incontestable.

Un altre és que probablement en els plans de Pere no estava previst acollir pagans per batejar-los; fou una revelació divina la que li ho va fer entendre. Això deixa palesa la acció de l’Esperit Sant en el camí que ha de seguir l’Església. Pere no imposa el seu criteri per sobre de tot, es deixa portar per l’Esperit, tal com expressa la tornada del que hem cantat a Sant Vicenç de Jonqueres a l’inici de la Missa de celebració del dia de la parròquia: «L'Esperit del Senyor vindrà a vosaltres. No tingueu por d'obrir de bat a bat el vostre cor al seu amor» (4).

Aquest episodi m’ha recordat unes paraules de sant Josepmaria, que ens poden donar una pista de la manera en que el Senyor es manifesta en cada un dels cristians per a que desenvolupin la missió que té pensada per a ells: «Si el 1928 hagués sabut el que m'esperava, hagués mort: però Déu Nostre Senyor em va tractar com un nen: no em va presentar d'una vegada tot el pes, i em va anar tirant endavant a poc a poc...» (5).

El tercer ensenyament que en trec és que de vegades les explicacions de la jerarquia sobre les decisions que es prenen no son ben acollides per alguns, no acaben de resoldre la qüestió. Pere deixa clar perquè ha batejat Corneli, però més tard, a Antioquia, Pau i Bernabé es troben amb el mateix problema: ¿Cal regir-se per la llei de Moisès per poder ser batejats? (6). La qüestió es va haver de dirimir en el primer concili, el de Jerusalem, quina resolució incloïa aquestes paraules:  «L’Esperit Sant  i nosaltres hem decidit». Si quan eren pocs ja havien discrepàncies, ¿ens ha d’estranyar que hores d’ara, amb l’Església estesa per tot el món, també n’hi hagin? Només l’acció de l’Esperit és capaç d’unir-nos en la diversitat.

Diu el punt 99 del Document: «Si l’Església sinodal vol ser acollidora, la rendició de comptes ha d’esdevenir una pràctica habitual a tots els nivells.» Referint-se a la ‘transparència, la rendició de comptes i l’avaluació’ el punt anterior indica: «Aquestes pràctiques contribueixen a assegurar la fidelitat de l´Església a la seva missió. La seva absència és una de les conseqüències del clericalisme i, al mateix temps, l’alimenta.»

De ben segur que n’hem sentit parlar molt de clericalisme, però ¿de què es tracta? Ens diu el Document: «Aquest es basa en el supòsit implícit que els qui tenen autoritat a l'Església no han de donar compte de les seves accions i de les seves decisions, com si estiguessin aïllats o per damunt de la resta del Poble de Déu.» Com he dit abans, els que tenen autoritat estan al servei de Déu i del Poble de Déu. Els clergues no han de pretendre controlar-ho tot si volen que la Paraula de Déu s’estengui. I els laics no han de tenir un actitud servil respecte els clergues, que faci que la vida de la comunitat quedi sotmesa al criteri indiscutible del mossèn que en sigui responsable.

A continuació el Document detalla on s’ha de fer palesa aquesta actitud: «No s’hauria d’apel·lar a la transparència i la rendició de comptes només quan es tracta d'abusos sexuals, financers i d’un altre tipus. També es refereixen a l'estil de vida dels pastors, els plans pastorals, els mètodes d'evangelització i les modalitats amb què l'Església respecta la dignitat de la persona humana, per exemple, pel que fa a les condicions de treball dins de les seves institucions.»

Dedicaré el pròxim escrit al contingut dels punts 96 i 97, centrats en la transparència.

(1) Francesc, XVI Assemblea ordinària del Sínode dels bisbes: Per una Església sinodal: comunió, participació, missió. Títol original: Per una Chiesa sinodale: comunione, participazione, missione. Documento finale. Editorial Claret – Col·lecció: Documents del Magisteri, número 79 – 1ª edició (2024). Traductor: Gabinet d’Informació de l’Església de Catalunya. 148 pàgines. Documento finale, Tercera part: “Tireu la xarxa”. Punts tractats 95, 98 i inici del 99. Enllaç oficial en espanyol: https://www.synod.va/content/dam/synod/news/2024-10-26_final-document/ESP---Documento-finale.pdf

(2) Veure Fets dels Apòstols, capítol 11, versets 1 a 28. Enllaç https://www.bci.cat/biblia/capitol/1219

(3) Evangeli de sant Marc, capítol 9, verset 35. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1153

(4) L’Esperit del Senyor, lletra a http://ultreya.ramon.nom.es/musica/45-L_Esperit_del_Senyor.html; cantada a https://www.youtube.com/watch?v=I5r36_gqftY

(5) "Si -en 1928- hubiera sabido lo que me esperaba –comentaba muchos años más tarde-, hubiera muerto: pero Dios Nuestro Señor me trató como a un niño: no me presentó de una vez todo el peso, y me fue llevando adelante poco a poco..." Extret de https://opusdei.org/es-co/article/14-de-febrero-de-1930-y-1943-nuevas-luces-en-la-fundacion-del-opus-dei/

(6) Fets dels Apòstols, capítol 15, verset 28. Tot el episodi en els versets 1 a 33. Enllaç https://www.bci.cat/biblia/capitol/1223

Al voltant del Sínode (22)

No es camina sol

You'll never walk alone canta l'afició del Liverpool Football Club, un espectacle impressionant capaç d'emocionar tothom qui ho presenciï (1). Els jugadors, els tècnics, tot l'equip ha de sentir-se empès per l'alè dels seguidors a donar el millor de si mateixos.

També convé als dirigents de qualsevol organització no governar sols. La 'soledat del cap' (2), sigui quina sigui la seva causa, és una situació anòmala per al bon desenvolupament de qualsevol tasca col·lectiva. 'Si camines sol aniràs més ràpid; si camines acompanyat arribaràs més lluny', diu un proverbi.

Tot i la seva estructura jeràrquica, els dirigents de l'Església no han d'actuar com si fossin propietaris de la parcel·la que tenen encomanada. El rector de la parròquia que sovintejo diu que ell és un masover, algú que té cura d'aquesta porció del Poble de Déu a qui ha de servir; no hi és per fer el que li vingui de gust. Jesucrist ho deixar clar als apòstols: «Ja sabeu que els qui figuren com a governants de les nacions les dominen com si en fossin amos, i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor,  i qui vulgui ser el primer, que es faci l’esclau de tots;  com el Fill de l’home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida en rescat per tothom.» (3).

El Document final del Sínode fa esment a una tradició eclesial (4): «Els Pares de l'Església ja reflexionen sobre la naturalesa comunional de la missió del Poble de Déu a través d'un triple “res sense” (nihil sine): “res sense el bisbe”, “res sense el consell dels preveres, res sense el consens del poble.” Allà on es trenca aquesta lògica del nihil sine, la identitat de l'Església s'enfosqueix i se n'inhibeix la missió (5).»

La màxima autoritat pastoral en un territori l’ostenta el bisbe, sempre que estigui en comunió amb el col·legi episcopal unit al Sant Pare. Com ha de governar?: «Com en tota comunitat que viu segons la justícia, a l'Església l'exercici de l'autoritat no consisteix en la imposició d'una voluntat arbitrària. En les diverses maneres en què s'exerceix, sempre està al servei de la comunió i de l'acolliment de la veritat de Crist, en la qual i cap a la qual l'Esperit Sant ens guia en els diferents temps i contextos (6)».

Encara que la competència del bisbe en la presa de decisions sigui inalienable, «no és incondicionada: no es pot ignorar una orientació que emergeix en el procés consultiu com a resultat d'un discerniment correcte, sobretot si és realitzat pels organismes de participació. És doncs inadequada una contraposició entre consulta i deliberació: a l'Església la deliberació es fa amb l'ajuda de tots mai sense l'autoritat pastoral, que decideix en virtut del seu ofici.»

Abans de pronunciar-se, l'autoritat pastoral haurà d'atendre l'exposició dels òrgans consultius i valorar-ne els arguments. Un cop presa la decisió, tots els que han participat en el procés han de respectar-la, sense que això els impedeixi participar en la fase d'avaluació, així com la possibilitat d'apel·lar a una instància superior.

El Document final fa una crida al final d'aquest epígraf: «Una correcta i decidida posada en pràctica de processos de decisió autènticament sinodals contribuirà al progrés del Poble de Déu en una perspectiva participativa… Sense canvis concrets a curt termini, la visió d'una Església sinodal no serà creïble i això allunyarà aquells membres del Poble de Déu que han tret força i esperança del camí sinodal. Correspon a les Esglésies locals trobar procediments apropiats per implementar aquests canvis.»

Concerneix implicar-se a tots: participants, organitzadors i decisors. I aquells que van ronsejant, convé que es posin les piles.

(1) Himne del Liverpool cantat y subtitulat en espanyol:  https://www.youtube.com/watch?v=bzVQjupkWvk

(2) Traduït de la consulta a Google: “La ‘soledat del cap’ descriu l’aïllament emocional y la càrrega de responsabilitat que senten els líders en estar al capdamunt d’una organització, on no sempre poden compartir les seves preocupacions ni rebre el recolzament necessari.”

(3) Evangeli segons sant Marc, capítol 10, versets 42-45. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1154

(4) Francesc, XVI Assemblea ordinària del Sínode dels bisbes: Per una Església sinodal: comunió, participació, missió. Títol original: Per una Chiesa sinodale: comunione, participazione, missione. Documento finale. Editorial Claret – Col·lecció: Documents del Magisteri, número 79 – 1ª edició (2024). Traductor: Gabinet d’Informació de l’Església de Catalunya. 148 pàgines. Documento finale, Tercera part: “Tireu la xarxa”. Punts tractats 88 i 91-94. Enllaç oficial: https://www.synod.va/content/dam/synod/news/2024-10-26_final-document/ESP---Documento-finale.pdf

(5) Referències a San Ignasi de Antioquia, Carta als Tral·lians, 2,2; San Cebrià de Cartago, Carta a los germans preveres i diaques 14,4

(6) Evangeli segons sant Joan capítol 14, verset 16: «I jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor  perquè es quedi amb vosaltres per sempre». Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1200