Al voltant del Sínode (26)

Respondre als canvis

Podem tenir la sensació de tenir molts fronts oberts i adonar-nos que ens resulta impossible escometre'ls tots alhora. Què fem? Quins són més importants? Quines prioritats cal establir? La impaciència ens porta molts cops a la desolació o a prendre una drecera precipitada mitjançant arranjaments que ens treuen del pas momentàniament, evitant però una resolució com caldria.

Victor Küppers, inspirat en Stephen Covey, ha popularitzat en les nostres contrades la frase: "Allò més important a la vida és que el més important sigui el més important". Hem d'acostumar-nos a prioritzar i per prioritzar hem de saber on volem anar a parar, identificant allò què és més important.

L'Església, estesa per tot el món, té múltiples fronts oberts i de caire diferent, perquè uns són de caràcter global i d’altres de caràcter local. Al Sínode de la sinodalitat han sorgit moltíssimes qüestions que cal tractar i procurar resoldre; en algunes de les quals ja hi ha equips designats que les estan estudiant.

Una de les qüestions té a veure amb l'estructura territorial: «L'experiència de l'arrelament ha de fer front a profunds canvis socioculturals que estan modificant la percepció dels llocs. El concepte de lloc ja no es pot entendre en termes purament geogràfics i espacials, sinó que en el nostre temps evoca la pertinença a una xarxa de relacions i a una cultura les arrels territorials de la qual són més dinàmiques i flexibles que mai abans d’ara» (1).

El Document final descriu tot seguit tres situacions:

«La urbanització és un dels factors principals d'aquest canvi: avui, per primera vegada en la història de la humanitat, la majoria de la població mundial viu en contextos urbans. Les grans ciutats sovint són aglomeracions humanes sense història ni identitat, en què les persones viuen com illes. Els lligams territorials tradicionals canvien de significat, fent els límits de les parròquies i diòcesis menys definits.» «El nostre temps també es caracteritza per l’augment de la mobilitat humana, motivada per raons diverses. Refugiats i migrants sovint formen comunitats dinàmiques, també en les seves pràctiques religioses, fent que el lloc on s'estableixen sigui multicultural.» «La difusió de la cultura digital, especialment evident entre els joves, està canviant profundament la percepció de l’espai i del temps, influint en les activitats quotidianes, les comunicacions i les relacions interpersonals, inclosa la fe. Les possibilitats que ofereix la xarxa reconfiguren les relacions, lligams i fronteres. Encara que avui estem més connectats que mai, sovint s’experimenta soledat i marginació.»

Les estructures territorials de l'Església, com són les diòcesis i les parròquies, així com les altres realitats eclesials, han d'afrontar aquestes qüestions tenint clar vers on cal anar, de manera que la diversitat no dificulti la unitat amb el pastor local, que alhora ha d'estar unit al pastor universal; ni pretendre convertir la unitat en una uniformitat que ofega la bufada de l'Esperit.

Per orientar-nos en aquesta tasca, les paraules de Benet XVI a Deus caritas est (2) ens poden ajudar:

«a) La naturalesa íntima de l'Església s'expressa en una triple tasca: anunci de la Paraula de Déu (kerygma-martyria), celebració dels sagraments (leitúrgia) i servei de la caritat (diakonia). Són tasques que s'impliquen mútuament i no es poden separar una de l'altra. Per a l'Església, la caritat no és una mena d'activitat d'assistència social que també se'n podria deixar a d’altres, sinó que pertany a la seva naturalesa i és manifestació irrenunciable de la seva pròpia essència.

b) L'Església és la família de Déu en el món. En aquesta família no hi ha d'haver ningú que pateixi per falta del que és necessari. Però, alhora, la caritas-agapé supera els confins de l'Església; la paràbola del bon Samarità continua sent el criteri de comportament i mostra la universalitat de l'amor que es dirigeix ​​vers el necessitat trobat «casualment» (3), sigui qui sigui. No obstant això, quedant fora de perill la universalitat de l'amor, també es dona l'exigència específicament eclesial que, precisament a l'Església mateixa com a família, cap dels seus membres pateixi per trobar-se en necessitat. En aquest sentit, segueixen tenint valor les paraules de la Carta als Gàlates: “Mentre tinguem oportunitat, fem el bé a tots, però especialment als nostres germans a la fe” (4).»

Com apèndix us comento que en les darreres reunions setmanals on comentem el Document final del Sínode, i relacionat amb el seu contingut, hem estat parlant de com la tasca acollidora de les parròquies per a tothom ajuda a la cohesió social, tot ajudant les persones temptades de refugiar-se en guetos a conviure amb les altres comunitats; s’ha llegit resumidament un article de Maria Cristina Inogés publicat al quadern 238 de Cristianisme i Justícia; hem escoltat una entrevista al cardenal de Rabat, Cristóbal López Romero (5), cosí germà del rector de la parròquia; i hem llegit l’informe de la Comissió Petrocci sobre el diaconat femení publicat a Vatican News (6), que ha causat enrenou en alguns ambients, també entre nosaltres.

De l’entrevista al cardenal López Romero destaco unes paraules, el document sencer el podeu veure i escoltar en l’enllaç de la nota 5: «La sinodalitat és veritablement una dimensió de l'Església que ha de ser desenvolupada, que portarà anys, dècades, per a què es converteixi en una realitat diguem-ne aconseguida de forma ordinària... La definició que més m'agrada de la sinodalitat és... caminar junts, primer; segon, seguint Crist, per cristians; tercer, vers el regne de Déu, un horitzó com a objectiu; i amb tota la humanitat; cadascuna d'aquestes quatre expressions podrien desenvolupar-se en una xerrada o en un llibre sencer...»

No ens ha d’estranyar que al voltant de la sinodalitat es generin maneres d’entendre-la diferents, algunes fins i tot contraposades; controvèrsies diverses sobre la seva aplicació; alegries i decepcions en funció de les expectatives de cadascú... En qualsevol cas, hem de tenir present el que ens diu sant Pau «res de l’univers creat no ens podrà separar de l’amor de Déu que s’ha manifestat en Jesucrist, Senyor nostre» (7). Que les polèmiques en torn l’Església, que no faltaran mai i molts cops ajuden a créixer, no ens distreguin del que és més important: «la nostra esperança és el Senyor, confiem en sa Paraula», diu una antífona del salm responsorial. I la Paraula, com ens diu sant Joan a l’inici del seu evangeli, és Jesucrist (8).

(1) Francesc, XVI Assemblea ordinària del Sínode dels bisbes: Per una Església sinodal: comunió, participació, missió. Títol original: Per una Chiesa sinodale: comunione, participazione, missione. Documento finale. Editorial Claret – Col·lecció: Documents del Magisteri, número 79 – 1ª edició (2024). Traductor: Gabinet d’Informació de l’Església de Catalunya. 148 pàgines. Documento finale, Quarta part: “Una pesca abundant”. Punts tractats 111 i 119. Enllaç oficial: https://www.synod.va/content/dam/synod/news/2024-10-26_final-document/ESP---Documento-finale.pdf

(2) Benet XVI: Carta encíclica Deus caritas est, punt 25. Traduït de https://www.vatican.va/content/benedict-xvi/es/encyclicals/documents/hf_ben-xvi_enc_20051225_deus-caritas-est.html#25

(3) Evangeli segons sant Lluc, capítol 10, versets 30 a 34: «Un home baixava de Jerusalem a Jericó i va caure en mans d’uns bandolers, que el despullaren, l’apallissaren i se n’anaren deixant-lo mig mort.  Casualment baixava per aquell camí un sacerdot; quan el veié, passà de llarg per l’altra banda. Igualment un levita arribà en aquell indret; veié l’home i passà de llarg per l’altra banda. Però un samarità  que anava de viatge va arribar prop d’ell, el veié i se’n compadí. S’hi acostà, li amorosí les ferides amb oli i vi i les hi embenà; després el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l’hostal i se’n va ocupar..» Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1171

(4) Carta de sant Pau als Gàlates, capítol 6, verset 10. Veure https://www.bci.cat/biblia/capitol/1291

(5) Fragment traduït de El cardenal Cristóbal López Romero en el programa de Solidaridad de la Diocesana de Canarias. La menció a la sinodalitat es desenvolupa a partir del minut 5. Es pot veure i escoltar tota l’entrevista a https://www.youtube.com/watch?v=NwqQGrK213Y

(6) Vatican News, 4  de desembre de 2025: Comisión Petrocchi: no al diaconado femenino, pero el juicio no es definitivo. El podeu llegir a https://www.vaticannews.va/es/vaticano/news/2025-12/diaconado-femenino-comision-petrocchi-santa-sede.html

(7) Carta de sant Pau als Romans, capítol 8, versets 38 i 39: «N’estic cert: ni la mort ni la vida, ni els àngels ni les potències, ni el present ni el futur, ni els poders, ni el món de dalt ni el de sota, ni res de l’univers creat no ens podrà separar de l’amor de Déu que s’ha manifestat en Jesucrist, Senyor nostre.» Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1245

(8) Veure Evangeli segons sant Joan, capítol 1: «Al principi  existia la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu... La Paraula s’ha fet carn i ha habitat  entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria, glòria que té com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat.» Enllaç: https://www.bci.cat/biblia/capitol/1187