divendres, 22 de febrer del 2019

Un McGarry para el presidente

La muleta del dirigente



Durante el último mes he estado viendo la primera temporada de El ala oeste de la Casa Blanca y me ha llamado especialmente la atención la relación entre el presidente, Josiah Bartlet, y su jefe de gabinete, Leo McGarry.

McGarry es un hombre leal que quiere prestar un buen servicio a un presidente al que ha ayudado a aupar. Pero su lealtad también incluye advertir al presidente en privado cuando lo cree oportuno –a veces con vehemencia pero sin faltar al respeto- sobre decisiones o actitudes del mandatario que considera inadecuadas o perjudiciales.

La actitud de McGarry contrasta con el servilismo que denota el siguiente fragmento de El Maquiavelo de León en el que Elena Salgado, según Garcia Abad, responde a un empresario que le pregunta sobre la gestión de la crisis económica: “Bueno, sí, le hemos dado muchas vueltas, pero al final nos vamos a dejar guiar por la intuición del presidente. José Luis es muy intuitivo, y siempre acierta. Su intuición le dice que hay que dejar pasar el tiempo, así que no vamos a hacer nada.” (1)

Mariano Rajoy
 y Pedro Arriola
Mariano Rajoy, sin embargo, parece que hacía mucho caso a Pedro Arriola, un asesor áulico que le recomendaba campañas de perfil bajo donde se difuminaran los principios de la formación que presidía: ‘que no se note que somos el PP’, traducía un comunicador radiofónico. No consiguió hacerse más atractivo a sus adversarios; pero sí que logró desanimar o desairar a muchos de sus votantes.

Iván Redondo
y Pedro Sánchez
Pedro Sánchez ha elegido como jefe de gabinete un coach. “Yo hago la política, tú la vendes” le dice Birgitte Nyborg a Kasper Juul, su jefe de prensa en Borgen. Iván Redondo procura sacar brillo a la imagen del presidente con performances efectistas multimedia, tanto da la solidez de la base sobre la que se asienten. Para el bien de los españoles, sin embargo, quizá les iría mejor que el mediáticamente sobreexpuesto presidente contara con un McGarry al que estuviera dispuesto a escuchar.

(1) José García Abad: El Maquiavelo de León, página 209. Reseña de Tom Burns Marañón publicada en Expansión el 8 de marzo de 2010. Fuente: http://www.expansion.com/2010/03/08/opinion/1268005062.htm

divendres, 15 de febrer del 2019

Tribalisme polític

Convivència esquinçada de tant tibar


Escriu Xavier Aldekoa a Oceà Àfrica (1) sobre un dels països més castigats per la desraó: “A la República Centreafricana, el poder havia servit, des de la independència de França l’any 1960, perquè el president premiés els seus. André Kolingba... va recompensar descaradament els yakoma, el seu grup ètnic... El seu successor, Ange-Félix Patassé... hi va col·locar els seus seguidors, la majoria sara-kaba. Quan Bozizé el va deposar, va donar un tracte preferent als gbaya. Tots tres van convertir la política i el poder en qüestió identitària i van establir un sistema corrupte de premis i privilegis basat en l’etnicitat”. Corol·lari: “A la República Centreafricana tots eren víctimes d’una guerra d’entranyes antigues: tu mors, jo visc.

Xavier Aldekoa
No és aquest, ara per ara, l’escenari de casa nostra, malgrat el deteriorament polític progressiu que es pateix, però es palesen actituds que malmeten el clima social. La prepotència i l’arrogància són nefastes conselleres de l’acció política, perquè s’alimenten del menyspreu i la supèrbia que impedeixen la concòrdia. D’altra banda, quan l’exercici del poder es converteix simplement en modus vivendi -una manera de viure- s’està enfilant el camí vers la corrupció.

La convivència se’n ressent quan les posicions polítiques es radicalitzen, perquè els factors cohesius: raó, cooperació, tolerància, solidaritat... queden relegats, els arguments se substitueixen per consignes, les relacions personals es tornen maniquees –tu de qui ets, amb qui estàs- i tot l’entramat social queda empastifat. Pot ser rendible electoralment a curt termini, però tard o d’hora es produeix un estrip considerable que costa molt d’arranjar.

Malgrat el que declarin quan se’ls escalfa la boca, els polítics no posseeixen la poció màgica que tot ho soluciona. Raó de més per acarar les seves iniciatives, propostes i decisions amb alternatives alienes posant com horitzó el benestar de la ciutadania. Si pesa més premiar o privilegiar la colla -opció tribal-, anirem de mal borràs.

(1) Xavier Aldekoa: Oceà Àfrica. Títol original: Océano África (2014). Editorial: Ara Llibres – 1ª edició (2017). Traductores: Mar Albacar i Mongó i Núria Parés Sellarès. 292 pàgines. Fragment al capítol 7, pàgina 116.

dijous, 14 de febrer del 2019

El repte de conviure

Quan l'amor toca de peus a terra



Amb la ironia que el caracteritzava Ramon Folch afronta la vida conjugal en Manual de la perfecta parella mediocre amb un to humorístic, on cada un dels membres de la parella diu la seva a través del relat, que gairebé escriu tot Ell en la grafia destacada, restant per a Ella, sembla ser que per voluntat pròpia, les notes aclaridores o puntualitzacions –algunes prou extenses-.


Ramon Folch i Camarasa
El casament, l'elecció de la llar, la decoració, l'economia domèstica, la intimitat sense marro, les relacions familiars extenses, l'organització, els hàbits personals -amb les seves dèries i rampells-..., fins que s'anuncia l'arribada del primer fill, són situacions que es van desgranant de manera un tant caricaturesca i, en alguns aspectes, un xic anacrònica amb els costums socials actuals, tot i que es poden trobar paral·lelismes. Des d'un rerefons amable i divertit invita a la reflexió sobre el que suposa viure en parella: ‘el que més costa és la convivència’, comentava una companya desencisada per una experiència negativa. Una frase que podríem fer ben bé seva els que viuen en parella –casats o no-.

M'ha sorprès el gran desplegament de vocabulari que fa en Folch i Camarasa en aquest text. No li recordo en altres llibres amb aquesta intensitat. Uns quants són mots amb els que els catalans de soca-rel potser estan familiaritzats, però que no formen part del llenguatge corrent, al menys el que acostumo a escoltar. Si més no, em serviran per ampliar la base lèxica que és una bona eina per expressar-se d'una manera més precisa. Tot i així, he de dir que aquest aspecte no ha suposat una dificultat per la intel·ligibilitat del relat.

Destaco un fragment que encaixa força amb la celebració del dia dels enamorats:
"Ambdós havien viscut, fins que es van conèixer, ignorats l'un de l'altre, durant vint o trenta anys de vida conscient; procedeixen de famílies diverses, probablement d'ambients distints; han freqüentat relacions i escoles diferents, i fins fa poc eren dos perfectes desconeguts l'un per l'altre. Això vol dir: dos mons que s'han de fondre en un de sol. La tasca exigeix per cada una de les dues bandes amor, comprensió, elasticitat, flexibilitat, tàctica, estratègia, educació, paciència, vocació, principis sòlids, i una forta dosi de sort. Amb amor sol no es va gaire lluny; amb els altres ingredients i sense amor es va a la grisalla * de la vida." (2)

(1) Ramon Folch i Camarasa: Manual de la perfecta parella mediocre o l'art de sobreviure de dos en dos (2005). Editorial: Premsa d'Osona – Premi d'humor i sàtira Jaume Maspons i Safont, número 4 - 1ª edició (2005). 107 pàgines
(2) Capítol: La vida íntima, pàgina 55.
* Una analogia de la definició del mot. GrisallaPintura executada només amb diverses tonalitats de gris. Font: http://www.diccionari.cat/lexicx.jsp?GECART=0071621

Nota sobre l'etiquetatge
Espai RFiC serà l'etiqueta que utilitzaré cada cop que inclogui comentaris sobre obres de Ramon Folch i Camarasa, a mesura que les vagi llegint o rellegint. No seguiré un ordre cronològic, ni tinc prevista una regularitat de publicació. Tampoc puc oferir un anàlisi literari acurat, perquè no tinc prou coneixements per fer-ho. Seran comentaris d'un de vulgar –mediocre utilitzant la terminologia d'en Ramon- lector que intentarà transmetre el que n'ha tret de cada lectura, allò que li ha aportat.

Es tracta d'un projecte que li vaig esmentar a Ramon Folch mentre realitzava un treball sobre la Fundació Folch i Torres per una assignatura dels estudis d'Humanitats. En aquells dies ell estava llegint el voluminós treball d'Eulàlia Pérez Vallverdú sobre el seu pare, una tesi doctoral titulada “Josep Maria Folch i Torres (1880-1950): des del Modernisme a la literatura de consum” que es va llegir a la Universitat Autònoma de Barcelona. Mentre em facilitava documentació per al meu projecte, una part fotocopiada expressament per ell perquè només tenia un exemplar disponible, em comentava que el que li agradaria fora un anàlisi literari de la seva obra, suposo que en la línia del que havia fet na Eulàlia. No n'estic, però, prou capacitat: les meves limitacions intel·lectuals i formatives m'impedeixen desenvolupar-ho com caldria. Tot i així, espero que els escrits que vagi publicant estimulin l'interès per les seves obres i ajudin a difondre el seu extens llegat.