Quan l'amor toca de peus a terra
Amb la ironia que el caracteritzava Ramon Folch afronta la
vida conjugal en Manual de la perfecta
parella mediocre amb un to humorístic, on cada un dels membres de la parella diu la seva
a través del relat, que gairebé escriu tot Ell en la grafia destacada, restant per a Ella, sembla ser que per voluntat pròpia, les notes aclaridores o puntualitzacions –algunes
prou extenses-.
 |
| Ramon Folch i Camarasa |
El casament, l'elecció de la llar, la decoració, l'economia
domèstica, la intimitat sense marro, les relacions familiars extenses, l'organització, els hàbits
personals -amb les seves dèries i rampells-..., fins que s'anuncia l'arribada del primer fill, són situacions que es van desgranant de manera
un tant caricaturesca i, en alguns aspectes, un xic anacrònica amb els costums
socials actuals, tot i que es poden trobar paral·lelismes. Des d'un rerefons amable i divertit invita a la reflexió sobre el que suposa viure en parella: ‘el que més costa és la
convivència’, comentava una companya desencisada per una experiència negativa.
Una frase que podríem fer ben bé seva els que viuen en parella –casats o no-.
M'ha sorprès el gran desplegament de vocabulari que fa en
Folch i Camarasa en aquest text. No li recordo en altres llibres amb aquesta
intensitat. Uns quants són mots amb els que els catalans de soca-rel potser
estan familiaritzats, però que no formen part del llenguatge corrent, al menys el que acostumo a escoltar. Si més no, em serviran per
ampliar la base lèxica que és una bona eina per expressar-se d'una manera més precisa. Tot
i així, he de dir que aquest aspecte no ha suposat una dificultat per la intel·ligibilitat del relat.
Destaco un fragment que encaixa força amb la celebració del dia dels enamorats:
"Ambdós havien viscut, fins que es van conèixer, ignorats l'un de l'altre, durant vint o trenta anys de vida conscient; procedeixen de famílies diverses, probablement d'ambients distints; han freqüentat relacions i escoles diferents, i fins fa poc eren dos perfectes desconeguts l'un per l'altre. Això vol dir: dos mons que s'han de fondre en un de sol. La tasca exigeix per cada una de les dues bandes amor, comprensió, elasticitat, flexibilitat, tàctica, estratègia, educació, paciència, vocació, principis sòlids, i una forta dosi de sort. Amb amor sol no es va gaire lluny; amb els altres ingredients i sense amor es va a la grisalla * de la vida." (2)
(1) Ramon Folch i Camarasa:
Manual de la perfecta parella mediocre o l'art de sobreviure de dos en dos
(2005). Editorial: Premsa d'Osona – Premi d'humor i sàtira Jaume Maspons i
Safont, número 4 - 1ª edició (2005). 107 pàgines
(2) Capítol: La vida íntima, pàgina 55.
* Una analogia de la definició del mot. Grisalla: Pintura executada només amb diverses tonalitats de gris. Font: http://www.diccionari.cat/lexicx.jsp?GECART=0071621
Nota sobre l'etiquetatge
Espai RFiC serà l'etiqueta que utilitzaré cada cop que inclogui comentaris sobre obres de Ramon Folch i Camarasa, a mesura que les vagi llegint o rellegint. No seguiré un ordre cronològic, ni tinc prevista una regularitat de publicació. Tampoc puc oferir un anàlisi literari acurat, perquè no tinc prou coneixements per fer-ho. Seran comentaris d'un de vulgar –mediocre utilitzant la terminologia d'en Ramon- lector que intentarà transmetre el que n'ha tret de cada lectura, allò que li ha aportat.
Es tracta d'un projecte que li vaig esmentar a Ramon Folch mentre realitzava un treball sobre la Fundació Folch i Torres per una assignatura dels estudis d'Humanitats. En aquells dies ell estava llegint el voluminós treball d'Eulàlia Pérez Vallverdú sobre el seu pare, una tesi doctoral titulada “Josep Maria Folch i Torres (1880-1950): des del Modernisme a la literatura de consum” que es va llegir a la Universitat Autònoma de Barcelona. Mentre em facilitava documentació per al meu projecte, una part fotocopiada expressament per ell perquè només tenia un exemplar disponible, em comentava que el que li agradaria fora un anàlisi literari de la seva obra, suposo que en la línia del que havia fet na Eulàlia. No n'estic, però, prou capacitat: les meves limitacions intel·lectuals i formatives m'impedeixen desenvolupar-ho com caldria. Tot i així, espero que els escrits que vagi publicant estimulin l'interès per les seves obres i ajudin a difondre el seu extens llegat.
La actitud de McGarry
contrasta con el servilismo que denota el siguiente fragmento de El Maquiavelo de León en el que Elena
Salgado, según Garcia Abad, responde a un empresario que le pregunta sobre la
gestión de la crisis económica: “Bueno, sí, le hemos dado muchas vueltas, pero
al final nos vamos a dejar guiar por la intuición del presidente. José Luis es
muy intuitivo, y siempre acierta. Su intuición le dice que hay que dejar pasar
el tiempo, así que no vamos a hacer nada.” (1)
