Esperit de diàleg

Tan anhelat com temut

Se’n parla molt del diàleg. Fins i tot s’ha convertit en una paraula fetitxe a la que s'atribueix la facultat d’arreglar-ho tot per sí sola. I és ben cert que el diàleg és important i necessari tant a nivell individual com col·lectiu. Som éssers socials; la incidència de la llibertat -per limitada que arribi a ser- i la manera de ser de cadascú fa que s'apleguin en un mateix grup social diferents punts de vista, contraposats fins i tot, respecte a determinades qüestions que els afecten.

El diàleg pot permetre exposar i contrastar les pròpies conviccions i plantejaments amb els que sostenen altres que en tenen de diferents. Pot també ajudar a reflexionar sobre aspectes que no es tenen del tot clars; fer—se preguntes que mai no s’havien plantejat; aportar informació significativa... El diàleg enriqueix, encara que només sigui pel fet de verbalitzar el nostre pensament i compartir-lo. Però també ens pot desestabilitzar quan es té la sensació d'haver quedat en fals. Per això, tot i fer rebombori reclamant-lo, n’hi ha que el temen per por d’adonar-se’n que trontollen els fonaments d’allò que defensen; o bé només l'utilitzen per repetir argumentaris o consignes –la tàctica del lloro-, amb més o menys gràcia i/o demagògia.

Un fragment del magnífic i molt recomanable –per a mi- El camí de Vincennes d’Antoni Marí (1) fa referència explícita al diàleg durant el relat d’una intensa conversa entre Denis Diderot i Jean-Jacques Rousseau, dos personalitats molt diferents unides per la inquietud intel·lectual que els movia, però molt distanciades en la manera de viure i expressar-se.

La narració se situa a Vincennes on Rousseau ha anat a veure el seu amic Diderot que està empresonat –una reclusió un tant light-. En un descans durant l’accidentat camí a peu a Rousseau se li encén una llumeta que cohesiona en el seu pensament tot un seguit d’idees que el voltaven i en parla d’elles després amb Diderot, que li diu en un moment determinat:

Diderot

“La nostra conversa és un joc d'enginy que ens ha permès defensar posicions extremes sobre qüestions que sempre ens han interessat, i cadascú de nosaltres ha donat la resposta que creia més pertinent.”

Rousseau que és descrit com un cap quadrat (2) respon desconcertat:

“O sigui que no creus res del que hem debatut tu i jo...”

Diderot hi treu ferro:

“Ja saps que a mi m'agrada parlar i discutir. El diàleg desperta la intel·ligència i la imaginació i obliga a buscar arguments i a adoptar posicions extremes que d'altra manera mai no les prendríem. Hauria pogut considerar el pro i el contra del que hem estat parlant, tant en un sentit com en un altre, i amb el mateix entusiasme i vehemència.”

Rousseau resta bocabadat:

“O sigui que per a tu, tot ha estat un joc...”

Diderot desenvolupa el seu comentari:

“Tot és un joc, un joc de la intel·ligència. Jo t'he assetjat amb problemes i contrarietats i t'he obligat a definir-te sobre qüestions en les quals no havies reflexionat i has hagut de buscar arguments que donessin suport a les teves idees en contra de les meves i tu has fet el mateix amb mi.”

Rousseau s’ho agafa a la tremenda:

“Per a mi no ha estat només un joc de la intel·ligència, sinó una qüestió de vida o mort...”

Diderot procura rebaixar la tensió:

“Però tu ja em coneixes. Saps que sóc sorneguer i capciós. La discussió i el diàleg són les formes més eficients de pensar i de discórrer. Tu i jo ens hem divertit defensant les opinions més estranyes i agosarades, opinions que potser són la llavor d'intuïcions genials que, un cop assumides, es poden formalitzar d'una manera versemblant i clara.”

Més endavant Rousseau contrariat perquè el seu amic no li segueix la veta li diu referint-se a les idees exposades per ambdós:

“En res no s'assemblen. Certament.”

Diderot li contesta:

“No hi fa res, que discrepem en molts punts... El diàleg i la discussió estimulen l'enteniment, obliguen a cercar arguments i raons que, si un no estigués esperonat per la discussió amb el contrari, mai no assoliria per ell mateix.”

Antoni Marí

Arrel d’aquesta trobada Rousseau es va presentar a un concurs en el que va exposar les idees que havia discutit amb Diderot i va obtenir el premi que el va catapultar a la fama, una situació que, paradoxalment, a ell el feia patir.

No totes les converses entre dos amics tindran una repercussió tan gran com la va tenir aquesta, que va viure moments d’una gran tensió dialèctica. Però l’esperit que es traspua podria ben bé servir d’exemple a l’hora d’afrontar tantes situacions -conflictives o no, enquistades o no- de la vida familiar, social, institucional o política i, potser així, augmentaria significativament el nivell de convivència i progrés social.

(1) Antoni Marí: El camí de Vincennes (1995). Edicions 62 – Col·lecció: El Balancí, número 279 – 1ª edició (1995). 191 Pàgines. Fragment situat entre les pàgines 182-184

(2) elrefranyer.com/ref/ser-un-cap-quadrat

Nadal sense disfressa

Desempallegament

Predicació de Sant Joan Baptista
Pintura d'Alessandro Allori

Com és que algú que viu molt austerament i dóna canya pugui ser atractiu per un munt de gent? Què tenia en Joan Baptista, el precursor, per aplegar un gran nombre d’homes i dones al seu voltant per escoltar els seus ensenyaments i batejar-se? Quin era el seu esquer, la seva pastanaga? Sembla ser que ni més ni menys que ser fidel a la missió que tenia encomanada, del que no sé fins a quin punt n'era conscient, i viure amb autenticitat. Diuen que les paraules mouen però l'exemple arrossega. L’èxit no va canviar la seva manera de ser. No va modular el seu missatge per acontentar els seguidors o guanyar atractiu pels que no ho eren. A més, no queda constància que reclamés, ni tan sols pretengués fer-ho, rebre honors o reconeixements pel fructífer compliment de la tasca que duia a terme.

*

Hi ha valuoses obres d’art que es mostren disfressades o empolainades per afegitons que s’han anat incorporant al llarg del temps. Només quan es restauren o se les neteja deixen al descobert la seva riquesa original. Al Nadal, com a d’altres esdeveniments d’una pregona significació, també se l’ha anat carregant de molts guarniments –costums o compromisos familiars i socials, interessos comercials...- que sovint l’han desvirtuat, desfigurat fins i tot, de manera que els adorns sembla que llueixin més que l’Estel que condueix al Misteri que esdevé al Pessebre.

Potser és arribat el moment de desempallegar-se del que és accessori o, al menys relegar-lo en l’ordre d’importància, i viure el Nadal amb l’esperit dels que s’hi van aplegar al voltant de la menjadora on reposava Aquell que venia a mostrar-nos el camí que ens porta a la veritable felicitat, un viarany no exempt d’entrebancs alimentats per les pròpies imperfeccions i flaqueses, l’ambient d’indiferència i, de vegades, l’hostilitat de l’entorn; el Nadal també ens parla d’això. Malgrat tot roman l’esperança, perquè sempre s’hi és a temps de rectificar el rumb si cal i es vol, però no val a badar.

Bon Nadal, sant Nadal... tant de bo!, però ¿no és pas millor si, a més, l’experiència d’enguany és el preludi d’un llarg temps d’alegria i pau interior, bestretes de la felicitat, tan contagiosa que sigui capaç de provocar una epidèmia?

*www.elvocero.com/insolitas/viral-la-limpieza-de-una-obra-de-arte-del-siglo/article_00a89480-c5d4-11e7-a31c-07bc329a0cad.html

Reminiscencias de un galardón

Primus inter pares*

Mientras trabajaba sobre mi cada vez más menguada cabellera, le vaticiné al peluquero que Cristiano Ronaldo acabaría mal. Era una percepción basada en sus comportamientos, dentro y fuera del terreno de juego, y declaraciones diversas. El barbero no estaba de acuerdo conmigo porque lo considera un gran profesional con un alto grado de autoexigencia.

Hace unos días Cristiano recibió el Balón de Oro que otorga la revista France Football y que en los últimos diez años sólo han recibido Cristiano Ronaldo y Messi, cinco trofeos cada uno. Sorprende que entre tantos futbolistas profesionales como hay en el mundo entero tan solo dos merezcan dicho reconocimiento durante una década y, además, cunda la sensación de que la pugna centrada en ambos proseguirá el año que viene. Sin dudar de su innegable calidad deportiva, hay otros elementos que pueden un peso importante en esta focalización: el renombre internacional que han alcanzado sus respectivos clubs y la gran rivalidad que existe entre ellos; todo ello comporta que la destacada labor que realizan tantos futbolistas en todo el mundo quede minusvalorada ante quienes deciden la concesión de este premio.

Cristiano Ronaldo
con el trofeo

Cristiano tenía una espinita clavada: "Gané el Balón de Oro antes que Messi. Luego me superó con cuatro consecutivos. En ese momento estaba triste y enfadado. Iba a las ceremonias de entrega pero no ganaba nunca. En un momento estaba incluso desmotivado". La euforia se ha desatado al conseguir atrapar al astro argentino: "Respeto las preferencias de todos, pero no veo a nadie mejor que yo…. No hay un jugador más completo que yo. Soy el mejor jugador de la historia, tanto en los buenos como en los malos momentos"… "La gente puede preferir a Messi o a Neymar, pero nadie es más completo que yo". (1)

Declaraciones que reflejan un ensimismamiento enfermizo de quien no percibe o, al menos, no valora que debe la fama a un deporte que se practica en grupo. Parafraseando a José María García se podría decir: ¿Con quién ha empatado -el solo- Cristiano Ronaldo? Por otra parte la comparación con futbolistas de ahora y antes es ociosa: ¿acaso los entornos o circunstancias son equiparables en todos los casos? Coleccionar reconocimientos no lo coloca por encima de los demás, aunque a él se lo parezca.

Jose Mourinho

Hay actitudes que son fruto de una estrategia. Así entiendo el cinismo que suele exhibir Mourinho: "Estoy agradecido a Dios por no tener modestia porque es una cualidad que no ayuda en nada. (...) No soy el mejor del mundo, pero creo que no hay nadie mejor que yo" (2). Sin embargo, no atisbo en Cristiano una sobreactuación en comportamiento. Da la impresión que se cree lo que dice, está convencido, y ahí radica el riesgo que intuyo en el futuro del deportista.

Algunos medios han destacado
la diferente manera de ofrecer
el trofeo a la afición

Es ley de vida que tarde o temprano se produzca un declive que afecte al nivel de su rendimiento, a pesar de lo que se cuide y de la intensidad con que se entrene. ¿Qué pasará cuando vislumbre que el brillo de su estrella va perdiendo intensidad y su protagonismo se resienta? Algún destello ha dejado entrever cuando ha recibido críticas o silbidos de su afición. Especulaciones sobre un tema al que quizá no se le deba conceder demasiado interés, salvo por la influencia que las actitudes de personajes como Cristiano y Messi tienen en tantos niños y jóvenes que les admiran.

* La frase latina primus inter pares (femenino prima), significa literalmente 'el primero entre iguales'. Fuente: es.wikipedia.org/wiki/Primus_inter_pares

(1) Fuente: elpais.com/deportes/2017/12/08/actualidad/1512731536_228620.html que recoge las declaraciones efectuadas por Cristiano Ronaldo a France Football tras recoger el premio.

(2) Fuente: www.eurosport.es/futbol/cuando-mourinho-no-cobraba-del-madrid_sto4734082/story.shtml

Prevenir la volubilitat

La moralitat segueix la llibertat

Aniria bé que ens preguntéssim, si no sovint al menys de tant en tant, per què fem el que fem, perquè la tendència a adaptar-nos a l’entorn ens condueix a unes rutines de comportament arrossegats pel que es porta. És incòmode ser diferents, tenir criteri propi, perquè sembla que obliga a donar moltes explicacions. Deixar-se portar pel corrent és molt més senzill, tot i que d’aquesta manera la nostra voluntat queda a mercè dels valors dominants, ens agradin o no, i la nostra llibertat condicionada pel vent que bufa, com els penells.

Em trobo amb freqüència amb molts ‘replicadors de consignes o missatges’ assumint el paper de cartells publicitaris ambulants que es passegen arreu repetint allò que han sentit però que no es prenen la molèstia de processar per elaborar un criteri. Fins i tot –o sobretot en alguns àmbits- entre aquells que es dediquen professionalment a opinar. Malgrat que es diuen tantes bajanades, tants judicis sense solta ni volta, no m’hi acabo d’acostumar i em pregunto: s’han parat a pensar algun moment allò del que parlen?

No es tracta tant de qüestionar tot el que ens envolta, una mena de rebel·lia adolescent per fer-se notar, sinó de valorar-lo, de donar-li significat, de no fer les coses només perquè sembla que és el que toca. És allà on la moralitat entronca amb la llibertat que les nostres accions adquireixen la dimensió ètica que les pertoca, com ens fa veure Hayek en un fragment de Camí de servitud (1) que a continuació reprodueixo:

“Allò que la nostra generació està en perill d'oblidar no és solament que la moral és necessàriament un fenomen de conducta individual sinó també que només pot existir en l'esfera en què l'individu és lliure de decidir per si mateix i de sacrificar voluntàriament els avantatges personals a l'observança d'una regla moral. Fora de l'esfera de la responsabilitat individual no hi ha bondat ni maldat, oportunitat de mèrit moral ni ocasió de demostrar les pròpies conviccions sacrificant el que es desitja a allò que es considera que està bé. La nostra decisió només té valor moral allà on som responsables dels propis interessos i disposem de llibertat per sacrificar-los. Ni tenim el dret de ser generosos a expenses d'algú més ni té cap mèrit ser generós si no tenim una altra opció. Els membres d'una societat que, en tots els aspectes, han de fer el bé, no tenen motius per enorgullir-se'n.

Com va dir Milton: «Si cada acció bona o dolenta d'un home d'edat madura estigués sotmesa a la caritat, el precepte i l'obligació, ¿què seria la virtut sinó un nom, quina lloança mereixerien les bones obres, quin mèrit tindria ser sobri, just o continent!» La llibertat d'ordenar la nostra conducta dins l'esfera en què les circumstàncies materials ens forcen a escollir i la responsabilitat d'organitzar la pròpia vida segons la nostra consciència és l'única atmosfera en què es desenvolupa el sentit moral i els valors morals es creen de nou cada dia gràcies a la lliure decisió de l'individu. La responsabilitat no davant d'un superior, sinó de la pròpia consciència, el convenciment del compliment d'un deure que no es fa per obligació, la necessitat de decidir quines de les coses que es valoren cal sacrificar a unes altres i suportar les conseqüències de les decisions que es prenguin constitueixen la mateixa essència de qualsevol moral mereixedora d'aquest nom.”

(1) F.A. Hayek: Camí de servitud. Títol original: The Road to Serfdom (1944). Editorial: Proa. Col·lecció: La mirada social, número 64. 1ª edició (2003). Traductora: Roser Berdagué. 317 pàgines. El fragment està a les pàgines 274 i 275.