Disposats a acollir-lo
Estem embarassats!, em va
dir el pare d’una companya d’escola de la meva filla, per anunciar-me que la
seva dona estava gestant en el seu cos la que és la seva tercera filla.
En rememorar el pròxim dia
25 el naixement de Jesús estem hores d’ara participant, d’alguna manera, dels
darrers dies d’un embaràs, el de Maria, de la seva bona esperança, com s’acostumava a dir de l’estat de les dones
gestants. Una etapa que, de ben segur, recorrerem més confortablement que Maria
i Josep de camí cap a Betlem, la terra del pa, sense tenir clar on s’allotjarien
i quan esdevindria el part. L’evangeli de sant Lluc ens ho explica succintament
(1), però alhora pot suggerir-nos sobre quina mena d’allotjament tenim preparat
per a rebre Jesús.
El podem tenir ple com l’hostaler:
una agenda atapeïda d’ocupacions i preocupacions... que no deixa lloc on
encabir-lo. No hi ha mala fe, ni passotisme, ni un rebuig explícit; simplement estem
massa atrafegats per poder-lo atendre. Ja ens sap greu, ja! Qui sap si més
endavant n’hi trobarem d’espai on allotjar-lo.
Ens pot fer vergonya: tant
de temps ignorant-lo, anant fins i tot en unes quantes qüestions en sentit
contrari al seu ensenyament, pensem que el que podem oferir-li no li escaurà, el farà
sentir incòmode. De fet, la cova, l’estable, poden ser un signe del poc que li
podem oferir a la seva grandesa. Però, mira per on, accepta allò que podem
oferir-li, la precarietat de la nostra ànima no li espanta, des de la
vulnerabilitat amb que es presenta no ve a renyar-nos, sinó a donar-nos
esperança, demanant-nos que el deixem ser partícip de la nostra vida, néixer en nosaltres.
I un cop disposats a
acollir-lo, també podem permetre que es desenvolupi seguint al Baptista: ‘convé
que Ell creixi i jo minvi’ (2); una expressió gravada en el nostre calendari: a
partir de sant Joan, el dia –la claror- minva, a partir de Nadal el dia creix.
Es tracta d’anar difuminant el “jo” per permetre que guanyi en intensitat la
llum que Ell ens aporta; aparentment gairebé farem el mateix, però el relleu
serà ben diferent, ho notarem i ho notaran els que ens envolten.
Seguint per aquest camí, no
sé fins a quin punt podem arribar amb el temps a tenir la gosadia de dir com sant Pau: ‘ja
no sóc jo qui visc, és Crist qui viu en mi’ (3). No ens ha de preocupar, però,
perquè tot els avenços que fem en aquest sentit són fruit, en la seva major
part, de la gràcia que Ell ens concedeix, i tindrem la que necessitem en cada
moment. El que ens pertoca estar amatents cultivant la pregària, els sagraments
i les bones obres, i Ell ja es manifestarà quan calgui.
No és un inconvenient sentir-nos pobres
interiorment per a rebre tan gran hoste; afanyem-nos
aleshores a preparar-li el millor allotjament que puguem oferir-li.
(1) Veure Evangeli segons sant Lluc, capítol 2
(2) Veure Evangeli segons sant Joan, capítol 3,
verset 30
(3) Veure Carta de sant Pau als Gàlates, capítol
2, verset 20
