Massa deures per les escoles

Deixar treballar als professionals

Quan es qüestiona si s’han de posar deures als alumnes per fer a casa, es pretén carregar sobre les escoles un munt d’obligacions que van molt més enllà de les que les haurien de pertocar. La responsabilitat educativa d’infants i joves no pot recaure ni exclusivament, ni prioritària en aquests centres. Diu José Antonio Marina: " Tots exercim una influència educativa bona o dolenta per acció o omissió, de manera que la societat sencera s’ha d'implicar: pares i docents, mitjans de comunicació, empreses i institucions”. (1) El lloc preferent, però, hauria de correspondre a pares i mares.

A tall d’exemple, la ILP d’educació (2) que es va presentar al Parlament té com objecte “una educació pública de qualitat, en català, lliure, democràtica, integral, crítica, gratuïta, no discriminatòria, universal, equitativa, laica, coeducadora, intercultural, compensadora de les desigualtats, inclusiva, cohesionadora, participativa, autogestionada.” (art. 1.1). Els destinataris d’aquests objectius són escoles, col·legis i instituts als que se’ls pretén encarregar una missió que correspon a tota la societat.

No sé fins a quin punt propostes com l’esmentada descansen en una visió conductista (no som, ni ens fem, sinó que ens fan) com la de John Dewey: “L'educació és una regulació del procés d'arribar a participar en la consciència social; i l'adaptació de l'activitat individual sobre la base d'aquesta consciència social és l'únic mètode segur de reconstrucció social” (3), amb la pretensió de construir uns ciutadans que acompleixin uns determinats estàndards socials. En aquest context es pot considerar més eficaç per l’èxit del projecte que la oferta escolar sigui exclusivament pública, és a dir, totalment controlada pel poder polític.

L’escola no s’ha de convertir en un camp d’experimentació sociològica o ideològica. Quant menys enredin els polítics, els professionals podran fer millor la seva feina i els resultats, inclosos els no acadèmics, milloraran significativament.

(1) http://www.joseantoniomarina.net/libro/aprender-a-vivir/

(2) https://ilpeducacio.cat/content/proposici%C3%B3-de-llei-del-sistema-educatiu-de-catalunya

(3) John Dewey: My Pedagogic Creed (1897), School Journal, 54,  Article 5è: L’escola i el progrés social,  pp. 77-80. Citat per Catherine L’Ecuyer en Educación para el asombro, I. ¿Qué es el asombro?,  pp. 38-39

El poder de una imagen

Un galardón más para James Nachtwey

Hace unos meses nos sobrecogía una foto en la que aparecía un niño muerto en una playa turca. Se llamaba Aylan Kurdi, tenía tres años y era una de las innumerables víctimas que ha provocado la guerra civil en Siria. (1) La imagen era un reflejo del drama que viven los refugiados sirios y tuvo un gran impacto en la opinión pública de todo el mundo. La instantánea fue tomada el 2 de setiembre de 2015 por la reportera gráfica Nilüfer Demir, que trabaja para la agencia turca de noticias Dogan.

¿Qué tenía de especial esta foto respecto a tantas otras similares que retratan el drama humanitario que se vive en las costas mediterráneas?  En un artículo, que forma parte de un reportaje donde se glosa la figura del reportero gráfico James Nachtwey, el periodista Javier Marrodán (2) nos aporta algunas claves. Cita a Roland Barthes, que distinguía en cada fotografía dos temas: el studium y el punctum (3); y había escrito:  “Muchas fotografías permanecen inertes bajo mi mirada. Pero, incluso entre aquellas que poseen alguna clase de existencia ante mis ojos, la mayoría tan solo provocan un interés general (…). Me complacen o no, pero no me marcan (...). El punctum de una fotografía es ese azar que despunta en ella. Surge de la escena como una flecha que viene a clavarse… puede llenar toda la foto (...) aunque muy a menudo solo es un detalle (...), algo íntimo y a menudo innombrable”.

James Nachtwey

Nachtwey ha sido galardonado con el premio Princesa de Asturias de la Comunicación y Humanidades 2016 (4) por su trabajo fotográfico en zonas de conflicto. Ha explicado, en palabras del artículo mencionado, que “es necesario que alguien asuma la responsabilidad de ir a la guerra para mostrar a los demás —a los que se quedan en casa— la naturaleza y el alcance de los peores instintos de la Humanidad.” Una tarea que ha ido acompañada de multitud de riesgos y de renuncias personales.

El famoso reportero Ryszard Kapuściński, también citado por Marrodán, preguntándose qué significa «una buena fotografía» dijo: “Es una propiedad misteriosa e intensa, a menudo fruto de un detalle concreto, que emana de la fotografía misma y que es para nosotros, para quienes la miramos, fuente de profunda vivencia, de meditación, de reflexión.” Nachtwey ha dedicado su vida a captar imágenes que aportan ese plus que permite traspasar la barrera de la indiferencia, de la insensibilidad que provoca la lejanía física o moral. Pero para ello no basta con estar en los sitios y saber hacer fotografías, sino que hay que tener el ingenio que capacita para saber transmitir y remover las conciencias.

(1) http://www.elperiodico.com/es/noticias/internacional/imagen-aylan-nino-sin-vida-una-playa-turca-vuelve-inmediato-simbolo-4476423

(2) Javier Marrodán: Conciencia y esperanza en Revista Nuestro Tiempo número 689. Texto completo en http://www.unav.es/nuestrotiempo/es/temas/despiece/conciencia-esperanza

(3) Adolfo de los Santos Sánchez Barbudo: Ejemplo de Studium y Punctum en una fotografía cualquiera: “Según Roland Barthes, en cualquier fotografía se puede distinguir dos temas: el studium y el punctum. El primero de ellos, tiene que ver con la imagen captada por el fotógrafo y al contemplarla sacamos deducciones de ella. Cuando el artista elige un tema, siempre lo hace porque le atrae y le interesa. Todo esto tiene que ver con la cultura y el gusto. Y la foto en sí es interpretable por todo el mundo que la contempla. Sin embargo, el segundo de ellos, el punctum, es el impacto, el pellizco que sentimos al contemplarla. Este tema está íntimamente relacionado con las vivencias personales del observador de la fotografía. El punctum, que siempre es íntimo y personal, se sale del campo ciego de la fotografía.” Texto completo en: http://unrinconparalahistoria.blogspot.com.es/2012/10/ejemplo-de-studium-y-punctum-en-una.html

(4) http://cultura.elpais.com/cultura/2016/05/19/actualidad/1463652502_550527.html

Llibertat d’educació qüestionada

La diversitat de centres en perill

Parlament de Catalunya

En Toni Artal (1) es mostrava contrariat perquè en el Parlament s’havia rebutjat la ILP d’educació (2). Llegint el seu contingut descobreixo que “l’objectiu d’aquesta llei és la progressiva implantació d’un sistema educatiu català que tingui una única xarxa pública, de titularitat i gestió públiques” (article 9.1), en un termini de deu anys. Un model d’ensenyament on la iniciativa social (centres privats i concertats) no té cabuda; com a conseqüència, potser, del que expressava Albert Sáez (3) en la columna Concertat no és privat: “Flota en l’ambient català una creixent animadversió envers els serveis públics concertats” . Parafrasejant el lema dels promotors, no encaixarien aquests centres en l’educació necessària perquè un altre món (el de Huxley? *) sigui possible.

Les experiències viscudes aquí i arreu condueixen a pensar que el monopoli públic en l’educació tendeix, tard o d’hora, a l’exercici d’un control ideològic de la població pel poder polític. Privar a la societat de pluralitat educativa no es un factor de millora, més aviat empobreix per manca d’estímuls. La homogeneïtat i la uniformitat encaminen més fàcilment a la mediocritat que a l’excel·lència.

Totes les escoles, independentment de la seva titularitat, ofereixen un servei a la societat. No són antagòniques entre sí, ni rivals, sinó diferents espais per al desenvolupament personal i social dels alumnes. Si es deixen de banda sospites mútues  infundades tota la societat se’n beneficiarà; i potenciant una col·laboració entre elles, compartint projectes i intercanviant experiències, el conjunt sortirà reforçat.

Al senyor Artal li sorprèn el vot contrari de JxS i el PP. Després de llegir el contingut de la ILP em sobta la indefinició de Ciutadans (abstenció) i el vot favorable del PSC, que presidia el Govern que va promoure la llei vigent.  Restringint o eliminant la llibertat educativa de pares, docents i creadors de centres educatius, no és la millor drecera per aconseguir un ensenyament de qualitat.

 (1) http://www.elperiodico.com/es/entre-todos/participacion/discutim-banderes-mentre-jxs-voten-contra-ilp-deducacio-68283

(2) https://ilpeducacio.cat/content/proposici%C3%B3-de-llei-del-sistema-educatiu-de-catalunya

(3) http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/concertat-privat-5128321

 * Aldous Huxley: Un món feliç (Brave New World)

L’aparador és temptador

Que la festa futbolística no s’aigualegi

Quan era adolescent anava al Camp Nou amb el meu pare. Eren anys  en que el Barça molt de tant en tant guanyava un títol. En un partit contra el Madrid el Barça va marcar un gol i vaig reaccionar dient: ‘ha estat falta’. Tot seguit es va girar un aficionat que tenia al davant i em va reprendre pel meu comentari fent referència al patiment del poble català durant el franquisme, encara vigent aleshores. Jo opinava sobre el que havia vist i ell em parlava d’una altra cosa que no tenia res a veure amb el partit. No va anar més enllà perquè ambdós ens vam dedicar a continuar veient el partit sense entrar en raons.

Una final futbolística com la de diumenge és un gran aparador per la multitudinària presència d’espectadors i per l’audiència que genera arreu del món. Un escenari molt llaminer per els que des de posicions independentistes volen aprofitar qualsevol ocasió per fer visibles les seves reivindicacions. Els èxits esportius del Barça i l’actitud del dels dirigents del club i del Govern de la Generalitat, entre d’altres, han afavorit que molts espectadors, que no estan al cas de la realitat catalana, tinguin la percepció que existeix una simbiosi entre el seguidor del Barça i l’independentisme.

Al Barça no li fa cap favor que se’l pugui identificar amb una opció política. Més aviat pot ser una llosa per la seva projecció. La grandesa que ha aconseguit rau en l’excel·lència esportiva i una bona estratègia de marketing. Mentre mantingui el nivell a que ens ha acostumat, l’atractiu es mantindrà o creixerà. Fent bé la seva tasca és com millor pot contribuir a promocionar Barcelona i Catalunya. A partir d’aquí, si l’esport i política es barregen qui en pot sortir més perjudicat en la seva imatge és el club.

Com aficionat al futbol espero veure diumenge un gran partit; com a seguidor del Barça desitjo que guanyi la Copa i, també, m’agradaria que esdevingui una gran festa esportiva per a tothom.

Condicionaments familiars

Debat entorn una declaració

Si ens atenim al seu ressò, anticipar un fragment de l’entrevista a Anna Gabriel fou un encertat reclam publicitari per Catalunya Ràdio. (1) La diputada de la CUP s’haurà adonat de la rellevància que tenen les seves opinions, amb els seus ets i uts. No haurien d’estranyar-li, però, les reaccions a les seves declaracions. D’una banda, es fa present la confrontació política, i, d’altra, hauria d’estar assabentada del to punyent utilitzat massa vegades a les xarxes socials. (2)

L’Anna expressa un desig: les condicions en que li podria agradar ser mare, i un judici de valor respecte a la família anomenada nuclear. Curiosament el seus nom i cognom fan referència a dos personatges bíblics relacionats amb la maternitat: Anna és el nom de l’àvia de Jesús i Gabriel és l’arcàngel que anuncia a Maria que serà mare. A banda d’aquest detall anecdòtic, el que manifesta posa l’accent en una estructura familiar homogènia i estàtica. Però resulta que cada família és un projecte de convivència en comú que es va renovant a mesura que evolucionen els seus membres i es relacionen amb el seu entorn. Tenir fills en aquest àmbit invita a ser responsable, que és diferent a tornar-se conservador, perquè, tot i que pot suposar actuar mes assenyadament –no fer bogeries-, també incorpora un efecte estimulant per la lluita social. Quants cops el que no es fa per un mateix –mobilitzar-se- es fa motivat pel benefici d’un fill! A més, en la tasca educativa no intervenen només els pares. José Antonio Marina ho exemplifica recolzant-se en un proverbi africà: ‘per educar a un nen es necessita tota una tribu’. (3)

La diputada ha expressat una manera d’entendre la vida que cal respectar a nivell personal. Un altra cosa, però, és que aquesta visió es reflecteixi en decisions polítiques que, com ja passa en alguns indrets, impedeixin o dificultin el dret dels pares a escollir el tipus d’educació que consideren mes adient per als seus fills, és a dir, que puguin triar l’escola que més s’adequa.

(1) http://www.elperiodico.com/es/noticias/politica/anna-gabriel-cup-tener-hijos-en-comun-5123272 

(2) http://www.elperiodico.com/es/noticias/politica/entrevista-anna-gabriel-familia-cup-5128570

(3) La principal función de la educación no es trasmitir conocimientos, sino enseñar a vivir, una tarea urgente en la sociedad en la que vivimos, asolada por grandes problemas. Esta tarea entraña una gran dificultad, actualmente docentes y padres parecen educar contracorriente. Todos ejercemos una influencia educativa buena o mala por acción u omisión, por lo que la sociedad entera debe implicarse: padres y docentes, medios de comunicación empresas e instituciones. Necesitamos una gran movilización educativa, porque, según reza un proverbio africano, “para educar a un niño se necesita toda una tribu”. (http://www.joseantoniomarina.net/libro/aprender-a-vivir/)