Reflexió des de l’experiència
No hi ha un model d’amic universal que serveixi per
a tothom. Tahar Ben Jelloun relata a Elogi
de l’amistat (1) les seves experiències amb els amics que s’han fet
presents a la seva vida. Una narració que s’inicia amb un retrat idíl·lic, més
aviat fantasiós, del que representa l’amistat:«L’amistat és una religió sense Déu ni judici final. Una
religió que no és estranya a l’amor. Però un amor on la guerra i l’odi estan
proscrits, on el silenci és possible, Aquest podria ser l’estat ideal de
l’existència. Un estat calmant. Un lligam necessari i rar. No pateix cap
impuresa. Al davant, l’altre, l’ésser a qui s’estima, no és només un mirall que
reflecteix, sinó l’altre somiant-se a si mateix. L’amistat perfecta hauria de
ser una mena de solitud feliç, esporgada de sentiment d’angoixa, de rebuig,
d’aïllament.»
Dóna la impressió que la transcendència és marginada d'aquest retrat. Sí que hi és força present en la narració Ciceró. En les experiències que exposa,
Ben Jelloun posa èmfasi en algun tret remarcable de cadascuna d’elles. En
relaciono unes quantes per ordre d’aparició en el text:
- Vaig entendre que l’amistat no tolerava cap derogació, ni
tampoc una petita mentida d’orgull. La lliçó es resumia així: he perdut un amic perquè li vaig dir una
mentida.
- Sense barallar-m’hi, me’n vaig distanciar, convençut que l’amistat no podia existir sense
reciprocitat a l’hora d’escoltar.
- ...vaig entendre que l’amistat
no es pot bastir sobre la por o la tirania.
- Sóc feliç quan veig feliços els que estimo. En l’amistat, cal que no s’hi alci ni
l’espectre de la guerra ni el de la rivalitat, i tampoc el de la traïció.
Quan s’escarneix l’amistat, res ja no pot reconstruir-la.
- Considero que un amic
és qui no menteix ni fa res semblant i parla amb tota la sinceritat, la
franquesa que l’amistat de debò requereix. Ho anomeno exigència amical: dir
el que es pensa sense ferir, és clar.
- No hi ha amistat
sense virtut.
- L’amistat no es diu,
es viu. És presència.
- L’amistat no torna
més lleugera la desgràcia, però permet de compartir-ne el pes i obre les portes
de l’alleujament en fer-se presència i abnegació.
- L’amistat és aquesta
«coincidència de voluntats», aquesta llibertat viscuda tal com ve, sense
forçar-s’hi ni constrènyer-s’hi.
- ...l’amistat no es
mendica. O arriba o no.
A les acaballes del text en fa una mena de resum:
«Els meus amics són
humans. Tenen febleses i defectes. No són ni sants ni estàtues. Els que no
han tingut sentit de l’amistat queden com amics, amics en el record. No es pot
negar ni esborrar el seu record. Forma part de la vida i el patrimoni.
Ser
exigent és una regla bàsica. Ser tolerant és un principi. Vetllar l’estat de
l’amistat és un deure. Pensar en l’altre, saber estar present quan cal, tenir
les paraules i els gestos adients, donar proves de constància en la fidelitat,
es això l’amistat; i es rara.»
Tot i que percebi en el relat una visió més aviat plana, emocional, de l’amistat, es d’agrair que s’allunyi de la superficialitat, dotant-la de la consistència que necessita per diferenciar-se d’altres tipus de relacions.
(1) Tahar Ben Jelloun: Elogi de l’amistat. La soldadura
fraternal. Títol original: Éloge de l’amitié (1993). Editorial: Empúries –
Col·lecció: Biblioteca Universal, número 137 – 1ª edició (2000). Traductora:
Maria Simon. 94 pàgines
