L’amistat teules avall

Reflexió des de l’experiència

No hi ha un model d’amic universal que serveixi per a tothom. Tahar Ben Jelloun relata a Elogi de l’amistat (1) les seves experiències amb els amics que s’han fet presents a la seva vida. Una narració que s’inicia amb un retrat idíl·lic, més aviat fantasiós, del que representa l’amistat:

«L’amistat és una religió sense Déu ni judici final. Una religió que no és estranya a l’amor. Però un amor on la guerra i l’odi estan proscrits, on el silenci és possible, Aquest podria ser l’estat ideal de l’existència. Un estat calmant. Un lligam necessari i rar. No pateix cap impuresa. Al davant, l’altre, l’ésser a qui s’estima, no és només un mirall que reflecteix, sinó l’altre somiant-se a si mateix. L’amistat perfecta hauria de ser una mena de solitud feliç, esporgada de sentiment d’angoixa, de rebuig, d’aïllament.»

Dóna la impressió que la transcendència és marginada d'aquest retrat. Sí que hi és força present en la narració Ciceró. En les experiències que exposa, Ben Jelloun posa èmfasi en algun tret remarcable de cadascuna d’elles. En relaciono unes quantes per ordre d’aparició en el text:

- Vaig entendre que l’amistat no tolerava cap derogació, ni tampoc una petita mentida d’orgull. La lliçó es resumia així: he perdut un amic perquè li vaig dir una mentida.

- Sense barallar-m’hi, me’n vaig distanciar, convençut que l’amistat no podia existir sense reciprocitat a l’hora d’escoltar.

- ...vaig entendre que l’amistat no es pot bastir sobre la por o la tirania.

- Sóc feliç quan veig feliços els que estimo. En l’amistat, cal que no s’hi alci ni l’espectre de la guerra ni el de la rivalitat, i tampoc el de la traïció. Quan s’escarneix l’amistat, res ja no pot reconstruir-la.

- Considero que un amic és qui no menteix ni fa res semblant i parla amb tota la sinceritat, la franquesa que l’amistat de debò requereix. Ho anomeno exigència amical: dir el que es pensa sense ferir, és clar.

- No hi ha amistat sense virtut.

- L’amistat no es diu, es viu. És presència.

- L’amistat no torna més lleugera la desgràcia, però permet de compartir-ne el pes i obre les portes de l’alleujament en fer-se presència i abnegació.

- L’amistat és aquesta «coincidència de voluntats», aquesta llibertat viscuda tal com ve, sense forçar-s’hi ni constrènyer-s’hi.

- ...l’amistat no es mendica. O arriba o no.

A les acaballes del text en fa una mena de resum:

«Els meus amics són humans. Tenen febleses i defectes. No són ni sants ni estàtues. Els que no han tingut sentit de l’amistat queden com amics, amics en el record. No es pot negar ni esborrar el seu record. Forma part de la vida i el patrimoni.

Ser exigent és una regla bàsica. Ser tolerant és un principi. Vetllar l’estat de l’amistat és un deure. Pensar en l’altre, saber estar present quan cal, tenir les paraules i els gestos adients, donar proves de constància en la fidelitat, es això l’amistat; i es rara.»

Tot i que percebi en el relat una visió més aviat plana, emocional, de l’amistat, es d’agrair que s’allunyi de la superficialitat, dotant-la de la consistència que necessita per diferenciar-se d’altres tipus de relacions.

(1) Tahar Ben Jelloun: Elogi de l’amistat. La soldadura fraternal. Títol original: Éloge de l’amitié (1993). Editorial: Empúries – Col·lecció: Biblioteca Universal, número 137 – 1ª edició (2000). Traductora: Maria Simon. 94 pàgines