Any de la pregària (36)

Sempre fent-te costat

Manuel García Morente, eminent filòsof racionalista, escolta en una ràdio un fragment de l’oratori La infància de Crist (originalment Trilogie sacrée) d’Hector Berlioz, que desperta la seva imaginació: «No tinc cap mena de dubte que aquesta mena de visió no va ser sinó producte de la fantasia excitada per la dolça i penetrant música de Berlioz. Però va tenir un efecte fulminant en la meva ànima. “Aquest és Déu, aquest és el veritable Déu, Déu viu; aquesta és la Providència viva –em vaig dir a mi mateix-. Aquest és Déu, que entén els homes, que viu amb els homes, que pateix amb ells, que els consola, que els dona alè i els porta la salvació. Si Déu no hagués vingut al món, si Déu no s'hagués fet carn d'home en el món, l'home no tindria salvació, perquè entre Déu i l'home sempre hi hauria una distància infinita que l'home no podria franquejar mai”» (1). «El Déu dels filòsofs és Ser pur, sense canvi ni modificació, però el Déu de la fe és creació i revelació; per tant, esdevé en la història humana», escriu Eduardo Valenzuela (2).

Jesucrist ens apropa a Déu, salva la distància que converteix Déu en un ésser inaccessible. Crist ens fa assequible el tracte amb Déu: «La pregària de Jesús fa de la pregària cristiana una petició eficaç. Ell n'és el model. Ell prega en nosaltres i amb nosaltres», ens diu el Catecisme (3).

‘Jesús, model i ànima de tota pregària’ és el títol escollit pel Sant Pare Francesc en la trenta-sisena catequesi sobre l’oració (4), que inicia posant èmfasi en la importància que donava Jesús a la pregària: «Els Evangelis ens mostren com n’era de fonamental la pregària en la relació de Jesús amb els seus deixebles. Ja s'aprecia a l'elecció dels que després es convertirien en els apòstols... Jesús els escull després d'una nit de pregària. Sembla que no hi hagi cap altre criteri en aquesta elecció si no és la pregària, el diàleg de Jesús amb el Pare... (5)». El resultat no sempre és intel·ligible per les nostres limitades ments, però del que es tracta en darrer terme és d’unir-se al pla de Déu, més enllà del que podem arribar a entendre: «A vegades els apòstols es converteixen en motiu de preocupació per a Ell, però Jesús, així com els va rebre del Pare, després de la pregària, així els duu en el seu cor, fins i tot en els seus errors, fins i tot a les seves caigudes. En tot això descobrim com Jesús va ser mestre i amic, sempre disposat a esperar pacientment la conversió del deixeble... És impressionant saber que, en el temps del defalliment, l'amor de Jesús no cessa», per molt allunyats que ens trobem del seu camí, com ho estava García Morente abans de trasbalsar-se escoltant l’obra de Berlioz.

La pedagogia de Jesús per formar els deixebles i preparar-los per al que ha d’esdevenir comença en una pregària que s’adequa a les circumstàncies: «Les grans decisions en la missió de Jesús sempre van precedides de la pregària, però no d'una pregària, així, com de passada, sinó de la pregària intensa i perllongada. En aquests moments sempre hi ha una pregària. Aquesta prova de fe sembla una meta, però en canvi és un punt de partença renovat per als deixebles, perquè, a partir d’aleshores, és com si Jesús pugés un to en la seva missió, parlant-los obertament de la passió, mort i resurrecció. En aquesta perspectiva, que desvetlla instintivament la repulsió, tant als deixebles com en nosaltres que llegim l'Evangeli, la pregària és l'única font de llum i força. Cal pregar més intensament, cada cop que el camí fa pujada», ens diu Francesc.

No tot es resumeix en preparar-se per les contrarietats, les incomprensions, les persecucions... El Sant Pare, que ha anat il·lustrant la catequesi amb passatges evangèlics, para atenció en l’episodi de la Transfiguració, que es produeix després d’haver anunciat la seva passió, on els tres apòstols que l’acompanyaven van quedar esbalaïts i van rebre aquest missatge de Déu Pare: «Aquest és el meu Fill,  el meu elegit;  escolteu-lo» (6). En diu tot seguit: «D'aquest ràpid recorregut per l'Evangeli, en deduïm que Jesús no només vol que preguem com Ell prega, sinó que ens assegura que, encara que les nostres temptatives de pregària siguin completament vanes i ineficaces, sempre podem comptar amb la seva pregària. Hem de ser conscients: Jesús prega per mi (7)... Jesús prega per nosaltres. Ara mateix, en aquest precís instant. Feu aquest exercici de memòria repetint-ho. Quan hi hagi alguna dificultat, quan sigueu en l'òrbita de les distraccions: Jesús prega per mi. Però, pare, això és veritat? És veritat, Ell mateix ho va dir (8). No oblidem que el que ens sosté a cadascú de nosaltres en la vida és la pregària de Jesús per cada un de nosaltres, amb nom, cognom, davant del Pare, ensenyant-li les ferides que són el preu de la nostra salvació. Encara que les nostres oracions fossin tan sols balbuceigs, encara que es veiessin compromeses per una fe vacil·lant, no hem de deixar mai de confiar en Ell... En el moment de la prova, en el moment del pecat, fins i tot en aquests moments, Jesús prega per mi amb molt d'amor.»

(1) Traduït de Manuel García Morente: El hecho extraordinario (1940). Editorial: Homo Legens – Col·lecció: Biblioteca Homo Legens (2018). 223 pàgines.  Fragment de les pàgines 125 a 127.

(2) Traduït d’Eduardo Valenzuela Carvallo: El Dios de los filósofos y el Dios de la revelación, publicat a Humanitas. Extret de https://www.humanitas.cl/teologia-y-espiritualidad-de-la-iglesia/el-dios-de-los-filosofos-y-el-dios-de-la-revelacion

(3) Catecisme de l’Església Catòlica, número 2740. Consultar https://www.vatican.va/archive/catechism_sp/p4s1c3a2_sp.html

(4) Centre de Pastoral Litúrgica: L’oració. Catequesis del papa Francesc. 1ª edició (2024). Capítol 36: Jesús, model i ànima de tota pregària. Catequesi del papa Francesc pronunciada el 2 de juny de 2021. Es pot trobar en espanyol en el següent enllaç: https://www.vatican.va/content/francesco/es/audiences/2021/documents/papa-francesco_20210602_udienza-generale.html

(5) Evangeli segons sant Lluc, capítol 6, versets 12-13: «Per aquells dies, Jesús se n’anà a la muntanya a pregar, i va passar tota la nit pregant a Déu.  Quan va ser de dia, va cridar els seus deixebles, n’escollí dotze i els donà el nom d’apòstols». Referència: https://www.bci.cat/biblia/capitol/1167

(6) Evangeli segons sant Lluc, capítol 9, verset 35. L’episodi sencer en els versets 28 a 36. Referència https://www.bci.cat/biblia/capitol/1170

(7) Catecisme de l’Església Catòlica, número 2741: «Jesús prega també per nosaltres, al nostre lloc i en favor nostre. Totes les nostres peticions han estat recollides una vegada per totes en les seves paraules a la Creu; i escoltades pel seu Pare a la Resurrecció: per això no deixa d'intercedir per nosaltres davant del Pare. Si la nostra pregària està resoltament unida a la de Jesús, en la confiança i l'audàcia filial, obtenim tot el que demanem en nom seu, i encara més del que demanem: rebem l'Esperit Sant, que conté tots els dons.» Extret de https://www.vatican.va/archive/catechism_sp/p4s1c3a2_sp.html

(8) Evangeli segons sant Joan, capítol 14, versets 13 i 14: «Tot allò que demanareu en nom meu, jo ho faré;  així el Pare serà glorificat en el Fill.  Sempre que demaneu alguna cosa en nom meu, jo la faré.» Referència https://www.bci.cat/biblia/capitol/1200

Any de la pregària (35)

Confiar malgrat tot

Un sketch de Cruz y Raya va popularitzar la frase ‘si hay que ir se va, pero ir ‘para na’ es tontería’ (1). Escenificava amb humor la resistència d’un socorrista a fer el que li pertocava. També s’usa per estar-se de fer alguna cosa, tant si es tracta d'iniciatives, propostes o suggeriments; com d'advertències, denúncies o correccions. Es tracta, en definitiva, de no mullar-se perquè l’acció que s’ha de dur a terme té una gran probabilitat de no ser prou rendible a curt termini.

D’aquesta actitud també se’n ressent la pregària: «Hi ha una contestació radical a la pregària, que deriva d'una observació que tots fem: preguem, demanem i, no obstant això, sembla que les nostres oracions no són escoltades: el que hem demanat –per a nosaltres o per als altres– no s’esdevé. Moltes vegades tenim aquesta experiència. Si, a més, el motiu pel qual hem resat era noble..., l'incompliment ens pot semblar escandalós», ens diu el Sant Pare Francesc a l’inici de la trenta-cinquena catequesi sobre la oració (2).

El Catecisme inclou aquesta situació al que anomena ‘confiança filial’ (3). En els primers punts indica: «La confiança filial es prova en la tribulació... (4). Hi ha qui deixa de pregar perquè pensa que la seva pregària no és escoltada... Heus aquí una observació que crida la atenció: quan lloem Déu o li donem gràcies pels seus beneficis en general, no estem preocupats per saber si aquesta oració li és agradable. Per contra, quan demanem, exigim veure'n el resultat.»

Podem interpretar les paraules de Jesús: «Demaneu, i us donaran... perquè el qui demana, rep» (5) pensant que és dit i fet, fins i tot intentem negociar: ‘si em concedeixes això... em comprometo a...’. El Sant Pare ens situa: «La pregària no és una vareta màgica: és un diàleg amb el Senyor. De fet, quan resem podem caure en el risc de no ser nosaltres els qui servim Déu, sinó pretendre que sigui Ell qui ens serveixi a nosaltres. Heus aquí, doncs, una pregària que sempre reclama, que vol dirigir els esdeveniments segons el nostre disseny, que no admet altres projectes sinó els nostres desigs. Amb tot, Jesús va mostrar una gran saviesa quan posà en els nostres llavis el ‘parenostre’. És una pregària només de peticions, com sabem, però les primeres que pronunciem són totes del costat de Déu. Demanen que es compleixi no el nostre projecte, sinó la voluntat de Déu en relació amb el món. Més val que el deixeu fer a Ell: “Sigui santificat el vostre nom, vingui el vostre Regne, que es faci la vostra voluntat” (6).»

En aquest sentit es pronuncia Nil, l’asceta: «No demanis (en la teva pregària) que es faci la teva voluntat, perquè segurament aquesta no coincideix totalment amb la voluntat de Déu. El millor és que demanis, com se’t va ensenyar: “Faci's la vostra voluntat!”. Això és el que heu de fer en tot moment. No oblidis que Ell sap què és el millor per a la teva ànima, encara que això no sempre t'interessi.» Aleshores hom es pot plantejar: per a què demanar? Ens contesta el Catecisme: «¿Estem convençuts que “nosaltres no sabem demanar com convé”? ¿Demanem a Déu els “béns que calen”? El nostre Pare sap bé el que ens cal abans que nosaltres els ho demanem, però espera la nostra petició perquè la dignitat dels seus fills està en la seva llibertat. Per tant, cal pregar amb el seu Esperit de llibertat, per poder conèixer en veritat el seu desig.»

El Sant Pare incideix en el que és una actitud fonamental en la pregària: «Quan preguem hem de ser humils, perquè les nostres paraules siguin efectivament oracions i no un discurs inútil i insubstancial que Déu rebutja. També es pot pregar per motius equivocats... A la pregària, és Déu qui ens ha de convertir, no som nosaltres els que hem de convertir a Déu. És la humilitat. Jo pregaré però tu, Senyor, converteix el meu cor perquè demani el que convé, demani el que sigui millor per a la meva salut espiritual.»

Una actitud que ha d’anar acompanyada d’una altra, que no està gaire de moda en els nostres temps, la paciència. Santa Teresa ens diu: “La paciència todo lo alcanza” (8). I Evagri del Pont: «No pretenguis aconseguir immediatament el que demanes, com si aconseguir-ho depengués de tu, perquè Ell vol concedir-te els seus dons quan perseveres en la pregària» (9). Després de referir-se a diversos passatges evangèlics el Sant Pare li dona a aquesta virtut un sentit escatològic, perquè el mal mai no té la darrera paraula: «El mal és senyor del dia abans: el darrer dia hi ha la resurrecció. Però el mal no és senyor de l'últim dia mai: Déu és el Senyor del darrer dia. Perquè pertany només a Déu, i és el dia en què es compliran tots els anhels humans de salvació. Hem d’aprendre aquesta paciència humil d'esperar la gràcia del Senyor, esperar el darrer dia. Moltes vegades, el dia abans és molt lleig, perquè els sofriments humans són lletjos. Però el Senyor hi és i el darrer dia Ell ho resol tot.»

(1) Duo còmic Cruz y Raya (Juan Muñoz i José Mota): Sketch ‘El Vigilante de la playa’. Es pot veure a https://www.youtube.com/watch?v=pmuIBghxhgY

(2) Centre de Pastoral Litúrgica: L’oració. Catequesis del papa Francesc. 1ª edició (2024). Capítol 35: La certesa de ser escoltats. Catequesi del papa Francesc pronunciada el 26 de maig de 2021. Es pot trobar en espanyol en el següent enllaç: https://www.vatican.va/content/francesco/es/audiences/2021/documents/papa-francesco_20210526_udienza-generale.html

(3) El Catecisme de l’Església Catòlica, dedica a la confiança filial els números 2734 a 2745. Consultar https://www.vatican.va/archive/catechism_sp/p4s1c3a2_sp.html

(4) Veure Carta de sant Pau als Romans, capítol 5, versets 3 a 5: «Fins i tot en les tribulacions  trobem motiu de gloriar-nos, perquè sabem que la tribulació engendra paciència;  la paciència, virtut provada; la virtut provada, esperança. I l’esperança no enganya,  perquè Déu, donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat en els nostres cors el seu amor.» Referència https://www.bci.cat/biblia/capitol/1242

(5) Evangeli segons sant Mateu, capítol 7, versets 7-8: «Demaneu, i us donaran; cerqueu, i trobareu; truqueu, i us obriran; perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba, i a qui truca, li obren.» Referència https://www.bci.cat/biblia/capitol/1122

(6) Evangeli segons sant Mateu, capítol 6, versets 9-10. Referència https://www.bci.cat/biblia/capitol/1121

(7) Traduït de Nil, l’asceta: ¡No pidas que se haga tu voluntad! Extret de https://doxologia.org/es/palabras-de-espiritualidad/no-pidas-que-se-haga-tu-voluntad

(8) Del poema de Santa Teresa de Jesús: Nada te turbe. Referència https://www.devocionario.com/textos/p_teresa.html

(9) Evagri del Pont: De oratione, 34. Citat en el número 2737 del Catecisme.

Any de la pregària (34/2)

Treure’s la son de les orelles

‘Em fa pal’. Darrera d’aquesta expressió ens pot aparèixer la figura d’un adolescent o d’un jove. Avui sentia un bisbe que parlava de què quan era un jove sacerdot una de les grans lluites que tenia amb el grup de jovent que portava era treure’ls del ‘no em bé de gust’ quan proposava alguna activitat.

Fa algun temps vaig escoltar la xerrada d’un campió del mon i medallista paralímpic que responia a una pregunta sobre la motivació: «La motivació està sobreestimada. Crec que ens han venut la història que tu fas les coses quan estàs motivat, fas les coses quan et sents bé. Però la clau de l'èxit és fer-les quan no et trobes bé. L'aixecar-te quan no en tens ganes, anar a entrenar quan no et ve de gust» (1). ‘Qui vulgui peix que es mulli el cul’, diu un refrany.

I el que passa a adolescents i joves, també ens passa als adults. I el que afecta a la vida quotidiana, també ho fa a la vida espiritual.

De la trenta-quatrena catequesi sobre l’oració del Sant Pare Francesc (2), m’havia detingut en el que el Catecisme anomena ‘dificultats’: les distraccions i sequedat. Ara em centraré en el que exposa com ‘temptacions’ en l’oració (3).

La primera temptació que esmenta fa referència al ranking que ocupa la pregària en la nostra vida: «La temptació més freqüent, la més oculta, és la nostra manca de fe. Aquesta s’expressa menys en una incredulitat declarada que en unes preferències de fet. Quan es comença a pregar, es presenten com a prioritaris mil treballs i cures que es consideren més urgents. Un cop més, és el moment de la veritat del cor i el seu desig més profund. Mentrestant, ens tornem al Senyor com el nostre únic recurs; però algú s'ho creu veritablement? Considerem Déu com a associat a l'aliança amb nosaltres, però el nostre cor continua en l'arrogància. En qualsevol cas, la manca de fe revela que encara no s'ha assolit la disposició pròpia d'un cor humil: “Sense mi, no hi podeu fer res” (4).»

La segona és l’anomenada accídia, que té a veure amb el que he comentat en els primers paràgrafs. Algú la compara amb la peresa, però té més abast: «Els Pares espirituals entenen per ella una forma d'aspror o d’ensopiment deguts a la mandra, al relaxament de l'ascesi (disciplina), al descuit de la vigilància, a la negligència del cor. “L'esperit [...] és prompte, però la carn és feble” (5). Com més alt és el punt des del qual algú pren decisions, més gran és la dificultat. El desànim, dolorós, és el revers de la presumpció. Qui és humil no s'estranya de la misèria; aquesta el porta a una confiança més gran, a mantenir-se ferm en la constància.» I Francesc ens diu: «És un dels set pecats capitals perquè, alimentat per la presumpció, pot conduir a la mort de l'ànima.»

Abans de continuar amb la catequesi del Sant Pare, hi ha un episodi bíblic que pot venir al cas del que estem parlant. Està escrit al Llibre de l’Èxode quan el amalequites ataquen els israelites. Moisès des d’un turó observava la batalla. «Si Moisès alçava la mà, guanyava Israel;  però si l’abaixava, guanyaven els amalequites. Quan a Moisès començaven a pesar-li les mans, li van acostar una pedra, i ell s’hi va asseure. Aaron i Hur, un a cada banda, li sostenien les mans. Així les va mantenir fermes fins a la posta del sol»... i van guanyar (6). En moments de defalliment humà i espiritual hi ha dos suports fonamentals: la pregària i la comunitat.

El Sant Pare ens diu: «¿Aleshores què hem de fer amb aquesta successió d'entusiasmes i abatiments? S’ha d’aprendre a caminar sempre. El veritable progrés de la vida espiritual no consisteix a multiplicar els èxtasis, sinó en ser capaços de perseverar en moments difícils: camina, camina, camina… I si et sents cansat, atura't un moment i torna a caminar. Però amb perseverança... Tots els sants han passat per aquesta “vall tenebrosa”, i no ens escandalitzem si, llegint els seus diaris, escoltem el relat de nits de pregària apàtica, viscuda sense gust. Cal aprendre a dir: “Encara que sembli que Tu, Déu meu, facis de tot perquè jo deixi de creure en Tu, jo no deixo de pregar-te”. Els creients no apaguen mai la pregària!... Tingueu la valentia de dir a Déu: “Però per què…?” Perquè a vegades va bé enfadar-se una mica, perquè ens fa despertar aquesta relació de fill a Pare, de filla a Pare, que nosaltres hem de tenir amb Déu. I també les nostres expressions més dures i més amargues Ell les arreplegarà amb l'amor d'un pare, i les considerarà com un acte de fe, com una pregària.»

Em fa pal!... Als deixebles de Jesús que havien estat tota la nit treballant debades per obtenir peix els deuria fer pal tornar-s’hi a posar en unes hores poc adients: «Mestre, ens hi hem escarrassat tota la nit i no hem agafat res», però se’n van refiar: «d’acord amb la teva paraula, calaré les xarxes.» El resultat fou impressionant: «Ho feren així, i van arreplegar una quantitat tan gran de peix que les xarxes se’ls esquinçaven» (7). De la mateixa manera la pregària perseverant dona fruit en la nostra ànima i repercuteix en els que ens envolten.

(1) Traduït de Projecte educatiu BBVA Aprendemos juntos: Xerrada de Enhamed Enhamed. Es pot veure i llegir en https://www.bbva.es/finanzas-vistazo/aprendemos-juntos/enhamed.html

(2) Centre de Pastoral Litúrgica: L’oració. Catequesis del papa Francesc. 1ª edició (2024). Capítol 34: Distraccions, sequedat, peresa. Catequesi del papa Francesc pronunciada el 19 de maig de 2021. Es pot trobar en espanyol en el següent enllaç: https://www.vatican.va/content/francesco/es/audiences/2021/documents/papa-francesco_20210519_udienza-generale.html

(3) El Catecisme de l’Església Catòlica, dedica a les temptacions en la pregària els números 2732 i 2733. Consultar https://www.vatican.va/archive/catechism_sp/p4s1c3a2_sp.html

(4) Evangeli segons sant Joan, capítol 15,verset 5: «Jo soc el cep i vosaltres les sarments. El qui està en mi i jo en ell, dona molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res.» Referència: https://www.bci.cat/biblia/capitol/1201

(5) Evangeli segons sant Mateu, capítol 26, verset 41: «Vetlleu i pregueu, per no caure en la temptació.  L’esperit de l’home és prompte, però la seva carn és feble.» Referència https://www.bci.cat/biblia/capitol/1141

(6) Veure Llibre de l’Èxode, capítol 17, versets 8 a 15. Referència https://www.bci.cat/biblia/capitol/69

(7) Veure Evangeli segons sant Lluc, capítol 5, versets 1 a 6. Referència https://www.bci.cat/biblia/capitol/1166

Any de la pregària (34/1)

No val a badar

‘Del dit al fet hi ha un bon tret’ ens diu un refrany. Aplicar un propòsit valuós bé acompanyat sovint de dificultats. Un cop estem disposats a pregar de forma habitual ens trobem amb obstacles que en dificulten la seva pràctica. El Sant Pare Francesc ens diu en la trenta-quatrena catequesi sobre l’oració (1): «Pregar no és fàcil: hi ha moltes dificultats que venen a la pregària. Cal conèixer-les, identificar-les i superar-les».

Les més habituals són les distraccions: «Comences a pregar i després la ment dona tombs i més tombs per tot el món; el teu cor és allí, la ment és allí… la distracció de la pregària. La pregària conviu sovint amb la distracció. De fet, a la ment humana li costa detenir-se durant molta estona en un sol pensament. Tots experimentem aquest continu remolí d'imatges i d'il·lusions en perenne moviment, que ens acompanya fins i tot durant les hores de son. I tots sabem que no és bo respondre a aquesta inclinació desordenada», ens diu Francesc.

Podem estar pregant i alhora entretinguts en capturar uns particulars Pokémons que van apareixent en el nostre caparró. El Catecisme ens alerta en aquests sentit (2): «Dedicar-se a perseguir les distraccions és caure en les seves xarxes; n'hi ha prou amb tornar al nostre cor: la distracció descobreix a qui prega allò a què el seu cor està aferrat. Aquesta humil presa de consciència ha d'empènyer l'orant a oferir-se al Senyor per ser purificat. El combat es decideix quan es tria qui es vol servir (3).»

Ens costa posar els cinc sentits en allò que fem, cal de vegades fer-se violència per a que el cap no se’n vagi de farra darrera el que no toca. Ens passa en tot allò que reclama especial atenció, concentració. Cercar un entorn propici és convenient, però també cal controlar el soroll interior que ens pertorba. Recordo de la meva època de estudiant adolescent que a primera fila seien uns companys molt aplicats, no feien cap soroll ni donaven cap maldecap al professor mentre explicava, però quan se’ls feia una pregunta sobre el tema que s’estava tractant anaven perduts. Tenir distraccions, però, no ens ha d’espantar ni neguitejar, sinó animar-nos a posar-hi remei: «Mirat positivament, el combat contra l'ànim possessiu i dominador és la vigilància, la sobrietat del cor», ens diu el Catecisme.

Una vigilància que va lligada a la incertesa sobre el que ens ha d’esdevenir: no sabem fil per randa el que ens espera; tampoc el dia i l’hora del nostre traspàs: «En un instant que no coneixem ressonarà la veu de nostre Senyor: aquell dia, benaurats els servents que Ell trobi actius, concentrats encara en el que realment importa. No s'han dispersat anant al darrere de totes les atraccions que venien al cap, sinó que han mirat de transitar pel camí correcte, fent el bé i fent el propi treball. En això consisteix la distracció: que la imaginació dona tombs i més tombs… Santa Teresa a aquesta imaginació que dona tombs i tombs durant la pregària li deia “la boja de la casa”: és una com una boja que et fa donar tombs i més tombs… Hem d’aturar-la i tancar-la, amb l’arma de l'atenció», ens diu Francesc.

Una altra dificultat és la sequedat -aspror, insensibilitat-: «Forma part de la pregària en què el cor està desprès, sense gust pels pensaments, records i sentiments, fins i tot espirituals. És el moment en què la fe és més pura, la fe que es manté ferma al costat de Jesús a la seva agonia i al sepulcre», diu el Catecisme. És una pregària desconsolada en la que manca atractiu emocional i suposa una guitza a la voluntat per a  que tiri endavant malgrat tot. ¡Quants cuidadors no professionals s’han de sobreposar a la manca de correspondència involuntària d’un malalt al que atenen, perquè la seva malaltia els impossibilita d’expressar-se! «Moltes vegades ens sentim “decaiguts”, és a dir, no tenim sentiments, no trobem consol, no podem més. Són aquells dies grisos... i n'hi ha molts a la vida! Però el perill és tenir el cor gris: quan aquest “estic decaigut” arriba al cor i l’emmalalteix… i hi ha gent que viu amb el cor gris. Això és terrible: no es pot pregar, no es pot sentir el consol amb el cor gris! O no te’n pots sortir d’una sequedat espiritual amb el cor gris. El cor ha d'estar obert i lluminós, perquè hi entri la llum del Senyor. I si no hi entra, cal esperar-la amb esperança. Però no tancar-la en la grisor», ens diu el Sant Pare.

Pensant en aquesta grisor recordo el fragment de l’Apocalipsi que recrimina a l’església de Laodicea: «Conec les teves obres i sé que no ets ni fred ni calent. Tant de bo que fossis fred o calent! Però, ja que ets tebi, i no fred o calent, estic a punt de vomitar-te» (4). Una grisor que no permet que la Paraula penetri en el nostre cor: «Si la sequedat es deu a falta d'arrel, perquè la Paraula ha caigut sobre roca (5), no hi ha èxit en el combat sense una conversió més gran», ens diu el Catecisme.

En el llibre de Job està escrit: «L’home, a la terra, ¿no treballa de valent? ¿No viu els seus dies sota el jou? Es deleix per l’ombra igual que un esclau, espera el seu sou com un jornaler» (6). Les dificultats que trobem a la vida,  també a la pregària, no ens han d’arronsar, ni desanimar. Ben portades ens espavilen, son un estímul que dona color a la nostra vida.

El Sant Pare, pel que s’ha de pregar especialment aquests dies per a que superi la malaltia, continua aquesta catequesi abordant altres aspectes del combat de la pregària que tractaré en el següent escrit.

(1) Centre de Pastoral Litúrgica: L’oració. Catequesis del papa Francesc. 1ª edició (2024). Capítol 34: Distraccions, sequedat, peresa. Catequesi del papa Francesc pronunciada el 19 de maig de 2021. Es pot trobar en espanyol en el següent enllaç: https://www.vatican.va/content/francesco/es/audiences/2021/documents/papa-francesco_20210519_udienza-generale.html

(2) El Catecisme de l’Església Catòlica, dedica a les dificultats en la pregària els números 2729 a 2731. Consultar https://www.vatican.va/archive/catechism_sp/p4s1c3a2_sp.html

(3) Evangeli segons sant Mateu, capítol 6, verset 21: «On tens el tresor, hi tindràs el cor»; verset 24: «Ningú no pot servir dos senyors, perquè si estima l’un, avorrirà l’altre, i si fa cas de l’un, no en farà de l’altre». Referència: https://www.bci.cat/biblia/capitol/1121

(4) Llibre de l’Apocalipsi, capítol 3, versets 15 i 16. Referència: https://www.bci.cat/biblia/capitol/1378

(5) Evangeli segons sant Lluc, capítol 8, verset 5, 6 i 13: «Un sembrador va sortir a sembrar la seva llavor. Tot sembrant... Una altra part va caure a la roca;  però, quan la planta començava a créixer, es va assecar, perquè no tenia saó... Els de la llavor que cau a la roca són els qui escolten la paraula i l’acullen amb alegria, però no tenen arrels: creuen només per un moment, i a l’hora de la prova es fan enrere.» Referència: https://www.bci.cat/biblia/capitol/1169

(6) Llibre de Job, capítol 7, versets 1 i 2. Referència: https://www.bci.cat/biblia/capitol/738

Any de la pregària (33)

Vèncer les resistències

“El 90% de les coses que ens preocupen mai no succeeixen”, ha dit en diversos escenaris la psiquiatra Marian Rojas Estapé. En un d’ells -un vídeo del canal Hacer Familia de Youtube de poc més de 2 minuts- proposa cinc pautes de comportament per mirar d’evitar aquest malbaratament d’energia (1). No està entre elles la pràctica de la pregària, tot i que el seu exercici pugui aportar serenor i pau interior. Seria, però, desencertat cercar en la pregària un benestar físic, psíquic o emocional, perquè la pregària és establir una relació amb Déu.

«La pregària cristiana és cooperació amb la seva Providència i el seu designi d'amor envers els homes», ens diu el Catecisme, que dedica 21 punts al epígraf ‘El combat de la pregària’ (2), tema escollit pel Sant Pare en la trenta-tresena catequesi sobre l’oració (3).

Com acostuma a passar amb les relacions, en la pregària no tot són flors i violes, com suggereix l’inici de la catequesi del Sant Pare: «La pregària cristiana, com tota la vida cristiana, no és “com fer una passeig”. No hi ha cap dels grans orants que trobem a la Bíblia i a la història de l'Església que hagi tingut una pregària “còmoda”. Sí, es pot pregar com els lloros —bla, bla, bla, bla, bla—, però això no és pregària (4). La pregària certament dona una gran pau, però a través d'un combat interior, a vegades dur, que també pot acompanyar llargs períodes de la vida. Pregar no és una cosa fàcil i per això ens escapem de la pregària. Cada cop que volem fer-ho, de seguida ens venen al cap moltes altres activitats, que en aquell moment semblen més importants i més urgents... Gairebé sempre, després d'haver posposat la pregària, ens adonem que aquestes coses no eren essencials en absolut, i que potser hem estat perdent el temps. Així ens enganya l'Enemic.»

Sembla ben bé un contrasentit que la pregària ‘doni una gran pau’ i alhora sigui ‘incòmoda’. Es tracta de fet d’un conflicte de voluntats: A quina donem preferència: a la nostra o a la de Déu? ¿Ens en refiem prou d’Ell? ¡Quants cops qüestionem!: que em demanarà, què em suggerirà, què m’inspirarà..., em concedirà el que li demano? Marian Rojas ens diu que el 90% de les preocupacions són debades. ¿Quin percentatge podíem aplicar als motius fake que utilitzem per escapolir-nos de la pregària -com també acostuma a passar amb altres tasques ordinàries que ens pertoca fer-? El Catecisme ens parla d’un quants, però abans ens indica: «La pregària és un do de la gràcia i una resposta decidida per part nostra. Suposa sempre un esforç. Els grans orants de l'Antiga Aliança abans de Crist, així com la Mare de Déu i els sants amb Ell, ens ensenyen que la pregària és un combat. Contra qui? Contra nosaltres mateixos i contra les astúcies del temptador que fa tot el possible per separar l'home de la pregària, de la unió amb el seu Déu. Es prega com es viu, perquè es viu com es prega. Qui no vol actuar habitualment segons l'Esperit de Crist, tampoc no podrà pregar habitualment en nom seu. El “combat espiritual” de la vida nova del cristià és inseparable del combat de la pregària.»

Ens desconcerta assabentar-nos de la vida de sants que les han passat magres amb la pregària. Com és? Si Déu ens coneix millor que nosaltres mateixos i ens estima com ningú ens pot arribar a estimar, com permet aquest patiment? Cal pensar que formava part del seu camí de perfecció, tot i que des de fora ens pugui semblar esgarrifós. El seu camí però no és fil per randa el nostre, cadascú en té un apropiat per a ell que mai no supera les seves possibilitats de dur-lo a terme; per això aquests sants van ser capaços de perseverar. Ens diu Francesc: «Tots els homes i les dones de Déu mencionen no sols l'alegria de la pregària, sinó també la molèstia i el cansament que pot causar: en alguns moments és una lluita dura la de mantenir la fe en els temps i en les formes de la pregària. Hi ha algun sant que l'ha tirat endavant durant anys sense sentir cap gust, sense percebre’n la utilitat. El silenci, la pregària, la concentració són exercicis difícils, i alguna vegada la naturalesa humana es rebel·la... Qui vol pregar ha de recordar que la fe no és fàcil, i alguna vegada té lloc en una fosca gairebé total, sense punts de referència. Hi ha moments de la vida de fe que són foscos i per això algun sant els anomena: “La nit fosca de l’ànima”, perquè no se sent res. Però jo no deixo de pregar».

Un últim apunt que m’ha fet recordar el lema del Liverpool F. C.: “You’ll never walk alone” (mai no caminaràs sol) (5). En aquest combat interior al voltant de la pregària mai no estem sols: «En temps de prova és bo recordar que no estem sols, que hi ha algú que vetlla per nosaltres, que és al costat nostre i ens protegeix», ens diu el Sant Pare fent esment a una experiència de sant Antoni Abat i referir-nos a continuació una curació miraculosa de la que va ser testimoni; en acabat ens indica: «la pregària fa miracles, perquè la pregària va precisament al centre de la tendresa de Déu, que ens estima com un pare». Això tant si, segons el nostre criteri, ‘el ven ens bufa a favor’ com si ‘venen mal dades’.

(1) Canal Hacer família de Youtube: Marian Rojas: ‘El 90% de las coses que nos preocupan nunca suceden’. El podeu veure a https://www.youtube.com/watch?v=kz00kzBYaec

(2) El Catecisme de l’Església Catòlica, dedica al combat de la pregària  els números 2725 a 2745. Consultar https://www.vatican.va/archive/catechism_sp/p4s1c3a2_sp.html

(3) Centre de Pastoral Litúrgica: L’oració. Catequesis del papa Francesc. 1ª edició (2024). Capítol 33: El combat de la pregària. Catequesi del papa Francesc pronunciada el 12 de maig de 2021. Es pot trobar en espanyol en el següent enllaç: https://www.vatican.va/content/francesco/es/audiences/2021/documents/papa-francesco_20210512_udienza-generale.html

(4) En aquest sentit escriu Sant Josepmaria Escrivà a Camí, punt 85: « A poc a poc. —Mira què dius, qui ho diu i a qui. —Perquè això de parlar de pressa, sense espai per a la consideració, és soroll, repicar de llaunes.

I et diré amb santa Teresa que no en dic oració, per més que belluguis els llavis.» Extret de  https://escriva.org/ca/camino/oracio/

(5) L’himne del Liverpool F.C. es pot escoltar i veure la lletra original i traduïda a l’espanyol en https://www.youtube.com/watch?v=9FRcUVRht3w 

Any de la pregària (32)

 Intensitat d’un intercanvi de mirades

‘Frusleria’ era el mot castellà que tenien d’encertar els concursants en una de les proves de Cifras y letras, a partir de la definició “cosa de poc valor o entitat”. Què té a veure amb la trenta-dosena catequesi del Sant Pare Francesc sobre l’oració (1), que porta com a títol ‘L’oració contemplativa’? L’associació que vaig fer del mot amb una experiència mística de sant Tomàs d’Aquino el 6 de desembre de 1273, set mesos abans de la seva mort, que fou tan intensa que propicià que el gran teòleg dominic deixés d’escriure i, conseqüentment, donar per acabat el seu treball amb la Suma Teològica. Aquell èxtasi li va fer percebre que tot el que havia escrit era gairebé res comparat amb el que havia experimentat; la seva immensa obra filosòfica i teològica li semblava una fotesa (2).

D’ell ens diu el frare de la seva mateixa orde Martín Gelabert:

«Tomàs és un home de fe, que ha après més en la contemplació que en l'estudi, un sant que s'ha deixat modelar per l'Esperit. La seva saviesa és més fruit de l'amor que de la ciència. La seva vida es realitzava en una mena de cercle. Pujava cap a Déu pel camí de la contemplació, en la pregària i en l'estudi; i, posat al tremp del diví, descendia cap al proïsme en la predicació i en la càtedra» (3).

En abordar el tema de la contemplació el Sant Pare ens parla primer de la vessant humana: «La dimensió contemplativa de l'ésser humà és una mica com la “sal” de la vida: dona sabor, dona gust als nostres dies», es quelcom com paladejar les pròpies vivències. Més endavant ens diu: «Contemplar no és en primer lloc una manera de fer, sinó que és una manera de ser: ser contemplatiu.» S’és contemplatiu admirant la natura o una obra d’art, o parlant amb la mirada, o fent costat sense paraules, o interpretant un gest, o llegint la cara d’algú estimat.

A continuació introdueix el lligam amb la pregària: «Ser contemplatius no depèn dels ulls, sinó del cor. I aquí entra en joc la pregària, com a acte de fe i d'amor, com a “respiració” de la nostra relació amb Déu. La pregària purifica el cor, i amb això, també aclareix la mirada, permetent acollir la realitat des d'un altre punt de vista.» El Catecisme ens diu que aquesta pregària «és un do, una gràcia; no pot ser acollida més que en la humilitat i en la pobresa. L'oració contemplativa és una relació d'aliança establerta per Déu al fons del nostre ésser» (4).

Santa Teresa de Jesús diu que «l'oració mental no és altra cosa que un tracte d'amistat, estant moltes vegades sols en aquest tracte amb aquell que sabem que ens estima» (5). Però no es tracta de quelcom reservat a místics com ella o versats en teologia com sant Tomàs d’Aquino, sant Joan de la Creu, o il·lustrats, o persones amb una especial sensibilitat. La contemplació feta pregària brolla del cor, és fruit de la fe i l’amor al que tots estem cridats. El Catecisme ens aporta el senzill exemple d’un fidel de la parròquia on era rector sant Joan Maria Vianney: «La pregària contemplativa és mirada de fe, fixada en Jesús. “Jo el miro i ell em mira”, deia al seu sant rector un pagès d'Ars que pregava davant del sagrari (6)», per dir-nos a continuació: «la llum de la mirada de Jesús il·lumina els ulls del nostre cor; ens ensenya a veure-ho tot a la llum de la seva veritat i de la seva compassió per tots els homes. La contemplació també dirigeix la seva mirada als misteris de la vida de Crist. Aprèn així el “coneixement intern del Senyor” per més estimar-lo i seguir-lo (7)».

També el pelegrí rus parla de l’experiència viscuda per ell i la seva esposa: «No sabíem res de la pregària interior feta en el cor, ni tan sols n'havíem sentit a parlar; fèiem les inclinacions com uns ignorants, i no obstant el desig de pregar hi era present, aquesta llarga oració exterior no se'ns feia difícil i fins i tot la rebíem amb gust. Sens dubte tenia raó aquell mestre que em va dir en certa ocasió que a l'interior de l'home hi ha una pregària misteriosa de la qual ni ell mateix sap com es produeix, però que mou cadascú a pregar segons sap i pot» (8).

El Sant Pare es refereix diversos cops a la pregària del pagès: «“El miro i Ell em mira!”. És talment així: en la contemplació amorosa, típica de l'oració més íntima, no es necessiten gaires paraules: n'hi ha prou amb una mirada, n’hi ha prou d’estar convençuts que la nostra vida està envoltada d'un amor gran i fidel del qual res no ens podrà separar», finalitzant la seva intervenció indicant-nos: «A l’Evangeli hi ha una única gran crida, i és la de seguir Jesús pel camí de l'amor. Aquest és vèrtex, és el centre de tot. En aquest sentit, caritat i contemplació són sinònims, diuen el mateix. Sant Joan de la Creu sostenia que un petit acte d'amor pur és més útil a l'Església que totes les altres obres juntes. El que neix de la pregària i no de la presumpció del nostre jo, el que és purificat per la humilitat, fins i tot si és un acte d'amor apartat i silenciós, és el miracle més gran que un cristià pot realitzar. I aquest és el camí de la pregària de contemplació: “El miro, Ell em mira!” Aquest acte d´amor en el diàleg silenciós amb Jesús ha fet molt bé l´Església.»

(1) Centre de Pastoral Litúrgica: L’oració. Catequesis del papa Francesc. 1ª edició (2024). Capítol 32: L’oració contemplativa. Catequesi del papa Francesc pronunciada el 5 de maig de 2021. Es pot trobar en espanyol en el següent enllaç: https://www.vatican.va/content/francesco/es/audiences/2021/documents/papa-francesco_20210505_udienza-generale.html

(2) Veure Carlos J. Díaz Rodríguez: El día que Tomás de Aquino dejó de escribir. Publicat a Religión en libertad el 6/9/2015. Enllaç https://www.religionenlibertad.com/blogs/duc-in-altum/150906/el-dia-que-tomas-de-aquino-dejo-de-escribir_34545.html

També Francisco Draco Lizárraga Hernández: Santo Tomás de Aquino. Publicat a Jóvenes católicos el 31/1/2023. Enllaç https://www.jovenescatolicos.es/2023/01/31/santo-tomas-de-aquino-2/

(3) Traduït de Martín Gelabert Ballester, O.P., blog Nihil obstat, entrada ‘Tomás de Aquino, místico y teólogo’, publicada el 26 de gener de 2019. Extret de https://nihilobstat.dominicos.org/articulos/tomas-de-aquino-mistico-y-teologo/

(4) El Catecisme de l’Església Catòlica, dedica a l’oració contemplativa els números 2709 a 2719. Consultar https://www.vatican.va/archive/catechism_sp/p4s1c3a1_sp.html#III._La_oraci%C3%B3n_contemplativa

(5) Teresa de Jesús: Llibre de la vida. Títol original: Libro de la vida (1562). Edicions Proa – Col·lecció Clàssics del cristianisme, número 78 (1999). Traducció: Agustí Borrell i Bonaventura Gilabert. 392 pàgines. Capítol 8, pàgina 122. Citat en el punt 2709 de Catecisme.

(6) Veure Francis Trochu: Le Curé d'Ars Saint Jean-Marie Vianney. Citat en el punt 2715 del Catecisme.

(7) Veure San Ignacio de Loyola: Exercitia spiritualia, 104. Citat en el punt 2715 del Catecisme.

(8) Traduït de Relatos de un peregrino ruso, Tercer relato, ‘La vida del peregrino’.