Any de la pregària (34/2)

Treure’s la son de les orelles

‘Em fa pal’. Darrera d’aquesta expressió ens pot aparèixer la figura d’un adolescent o d’un jove. Avui sentia un bisbe que parlava de què quan era un jove sacerdot una de les grans lluites que tenia amb el grup de jovent que portava era treure’ls del ‘no em bé de gust’ quan proposava alguna activitat.

Fa algun temps vaig escoltar la xerrada d’un campió del mon i medallista paralímpic que responia a una pregunta sobre la motivació: «La motivació està sobreestimada. Crec que ens han venut la història que tu fas les coses quan estàs motivat, fas les coses quan et sents bé. Però la clau de l'èxit és fer-les quan no et trobes bé. L'aixecar-te quan no en tens ganes, anar a entrenar quan no et ve de gust» (1). ‘Qui vulgui peix que es mulli el cul’, diu un refrany.

I el que passa a adolescents i joves, també ens passa als adults. I el que afecta a la vida quotidiana, també ho fa a la vida espiritual.

De la trenta-quatrena catequesi sobre l’oració del Sant Pare Francesc (2), m’havia detingut en el que el Catecisme anomena ‘dificultats’: les distraccions i sequedat. Ara em centraré en el que exposa com ‘temptacions’ en l’oració (3).

La primera temptació que esmenta fa referència al ranking que ocupa la pregària en la nostra vida: «La temptació més freqüent, la més oculta, és la nostra manca de fe. Aquesta s’expressa menys en una incredulitat declarada que en unes preferències de fet. Quan es comença a pregar, es presenten com a prioritaris mil treballs i cures que es consideren més urgents. Un cop més, és el moment de la veritat del cor i el seu desig més profund. Mentrestant, ens tornem al Senyor com el nostre únic recurs; però algú s'ho creu veritablement? Considerem Déu com a associat a l'aliança amb nosaltres, però el nostre cor continua en l'arrogància. En qualsevol cas, la manca de fe revela que encara no s'ha assolit la disposició pròpia d'un cor humil: “Sense mi, no hi podeu fer res” (4).»

La segona és l’anomenada accídia, que té a veure amb el que he comentat en els primers paràgrafs. Algú la compara amb la peresa, però té més abast: «Els Pares espirituals entenen per ella una forma d'aspror o d’ensopiment deguts a la mandra, al relaxament de l'ascesi (disciplina), al descuit de la vigilància, a la negligència del cor. “L'esperit [...] és prompte, però la carn és feble” (5). Com més alt és el punt des del qual algú pren decisions, més gran és la dificultat. El desànim, dolorós, és el revers de la presumpció. Qui és humil no s'estranya de la misèria; aquesta el porta a una confiança més gran, a mantenir-se ferm en la constància.» I Francesc ens diu: «És un dels set pecats capitals perquè, alimentat per la presumpció, pot conduir a la mort de l'ànima.»

Abans de continuar amb la catequesi del Sant Pare, hi ha un episodi bíblic que pot venir al cas del que estem parlant. Està escrit al Llibre de l’Èxode quan el amalequites ataquen els israelites. Moisès des d’un turó observava la batalla. «Si Moisès alçava la mà, guanyava Israel;  però si l’abaixava, guanyaven els amalequites. Quan a Moisès començaven a pesar-li les mans, li van acostar una pedra, i ell s’hi va asseure. Aaron i Hur, un a cada banda, li sostenien les mans. Així les va mantenir fermes fins a la posta del sol»... i van guanyar (6). En moments de defalliment humà i espiritual hi ha dos suports fonamentals: la pregària i la comunitat.

El Sant Pare ens diu: «¿Aleshores què hem de fer amb aquesta successió d'entusiasmes i abatiments? S’ha d’aprendre a caminar sempre. El veritable progrés de la vida espiritual no consisteix a multiplicar els èxtasis, sinó en ser capaços de perseverar en moments difícils: camina, camina, camina… I si et sents cansat, atura't un moment i torna a caminar. Però amb perseverança... Tots els sants han passat per aquesta “vall tenebrosa”, i no ens escandalitzem si, llegint els seus diaris, escoltem el relat de nits de pregària apàtica, viscuda sense gust. Cal aprendre a dir: “Encara que sembli que Tu, Déu meu, facis de tot perquè jo deixi de creure en Tu, jo no deixo de pregar-te”. Els creients no apaguen mai la pregària!... Tingueu la valentia de dir a Déu: “Però per què…?” Perquè a vegades va bé enfadar-se una mica, perquè ens fa despertar aquesta relació de fill a Pare, de filla a Pare, que nosaltres hem de tenir amb Déu. I també les nostres expressions més dures i més amargues Ell les arreplegarà amb l'amor d'un pare, i les considerarà com un acte de fe, com una pregària.»

Em fa pal!... Als deixebles de Jesús que havien estat tota la nit treballant debades per obtenir peix els deuria fer pal tornar-s’hi a posar en unes hores poc adients: «Mestre, ens hi hem escarrassat tota la nit i no hem agafat res», però se’n van refiar: «d’acord amb la teva paraula, calaré les xarxes.» El resultat fou impressionant: «Ho feren així, i van arreplegar una quantitat tan gran de peix que les xarxes se’ls esquinçaven» (7). De la mateixa manera la pregària perseverant dona fruit en la nostra ànima i repercuteix en els que ens envolten.

(1) Traduït de Projecte educatiu BBVA Aprendemos juntos: Xerrada de Enhamed Enhamed. Es pot veure i llegir en https://www.bbva.es/finanzas-vistazo/aprendemos-juntos/enhamed.html

(2) Centre de Pastoral Litúrgica: L’oració. Catequesis del papa Francesc. 1ª edició (2024). Capítol 34: Distraccions, sequedat, peresa. Catequesi del papa Francesc pronunciada el 19 de maig de 2021. Es pot trobar en espanyol en el següent enllaç: https://www.vatican.va/content/francesco/es/audiences/2021/documents/papa-francesco_20210519_udienza-generale.html

(3) El Catecisme de l’Església Catòlica, dedica a les temptacions en la pregària els números 2732 i 2733. Consultar https://www.vatican.va/archive/catechism_sp/p4s1c3a2_sp.html

(4) Evangeli segons sant Joan, capítol 15,verset 5: «Jo soc el cep i vosaltres les sarments. El qui està en mi i jo en ell, dona molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res.» Referència: https://www.bci.cat/biblia/capitol/1201

(5) Evangeli segons sant Mateu, capítol 26, verset 41: «Vetlleu i pregueu, per no caure en la temptació.  L’esperit de l’home és prompte, però la seva carn és feble.» Referència https://www.bci.cat/biblia/capitol/1141

(6) Veure Llibre de l’Èxode, capítol 17, versets 8 a 15. Referència https://www.bci.cat/biblia/capitol/69

(7) Veure Evangeli segons sant Lluc, capítol 5, versets 1 a 6. Referència https://www.bci.cat/biblia/capitol/1166