Any de la pregària (34/1)

No val a badar

‘Del dit al fet hi ha un bon tret’ ens diu un refrany. Aplicar un propòsit valuós bé acompanyat sovint de dificultats. Un cop estem disposats a pregar de forma habitual ens trobem amb obstacles que en dificulten la seva pràctica. El Sant Pare Francesc ens diu en la trenta-quatrena catequesi sobre l’oració (1): «Pregar no és fàcil: hi ha moltes dificultats que venen a la pregària. Cal conèixer-les, identificar-les i superar-les».

Les més habituals són les distraccions: «Comences a pregar i després la ment dona tombs i més tombs per tot el món; el teu cor és allí, la ment és allí… la distracció de la pregària. La pregària conviu sovint amb la distracció. De fet, a la ment humana li costa detenir-se durant molta estona en un sol pensament. Tots experimentem aquest continu remolí d'imatges i d'il·lusions en perenne moviment, que ens acompanya fins i tot durant les hores de son. I tots sabem que no és bo respondre a aquesta inclinació desordenada», ens diu Francesc.

Podem estar pregant i alhora entretinguts en capturar uns particulars Pokémons que van apareixent en el nostre caparró. El Catecisme ens alerta en aquests sentit (2): «Dedicar-se a perseguir les distraccions és caure en les seves xarxes; n'hi ha prou amb tornar al nostre cor: la distracció descobreix a qui prega allò a què el seu cor està aferrat. Aquesta humil presa de consciència ha d'empènyer l'orant a oferir-se al Senyor per ser purificat. El combat es decideix quan es tria qui es vol servir (3).»

Ens costa posar els cinc sentits en allò que fem, cal de vegades fer-se violència per a que el cap no se’n vagi de farra darrera el que no toca. Ens passa en tot allò que reclama especial atenció, concentració. Cercar un entorn propici és convenient, però també cal controlar el soroll interior que ens pertorba. Recordo de la meva època de estudiant adolescent que a primera fila seien uns companys molt aplicats, no feien cap soroll ni donaven cap maldecap al professor mentre explicava, però quan se’ls feia una pregunta sobre el tema que s’estava tractant anaven perduts. Tenir distraccions, però, no ens ha d’espantar ni neguitejar, sinó animar-nos a posar-hi remei: «Mirat positivament, el combat contra l'ànim possessiu i dominador és la vigilància, la sobrietat del cor», ens diu el Catecisme.

Una vigilància que va lligada a la incertesa sobre el que ens ha d’esdevenir: no sabem fil per randa el que ens espera; tampoc el dia i l’hora del nostre traspàs: «En un instant que no coneixem ressonarà la veu de nostre Senyor: aquell dia, benaurats els servents que Ell trobi actius, concentrats encara en el que realment importa. No s'han dispersat anant al darrere de totes les atraccions que venien al cap, sinó que han mirat de transitar pel camí correcte, fent el bé i fent el propi treball. En això consisteix la distracció: que la imaginació dona tombs i més tombs… Santa Teresa a aquesta imaginació que dona tombs i tombs durant la pregària li deia “la boja de la casa”: és una com una boja que et fa donar tombs i més tombs… Hem d’aturar-la i tancar-la, amb l’arma de l'atenció», ens diu Francesc.

Una altra dificultat és la sequedat -aspror, insensibilitat-: «Forma part de la pregària en què el cor està desprès, sense gust pels pensaments, records i sentiments, fins i tot espirituals. És el moment en què la fe és més pura, la fe que es manté ferma al costat de Jesús a la seva agonia i al sepulcre», diu el Catecisme. És una pregària desconsolada en la que manca atractiu emocional i suposa una guitza a la voluntat per a  que tiri endavant malgrat tot. ¡Quants cuidadors no professionals s’han de sobreposar a la manca de correspondència involuntària d’un malalt al que atenen, perquè la seva malaltia els impossibilita d’expressar-se! «Moltes vegades ens sentim “decaiguts”, és a dir, no tenim sentiments, no trobem consol, no podem més. Són aquells dies grisos... i n'hi ha molts a la vida! Però el perill és tenir el cor gris: quan aquest “estic decaigut” arriba al cor i l’emmalalteix… i hi ha gent que viu amb el cor gris. Això és terrible: no es pot pregar, no es pot sentir el consol amb el cor gris! O no te’n pots sortir d’una sequedat espiritual amb el cor gris. El cor ha d'estar obert i lluminós, perquè hi entri la llum del Senyor. I si no hi entra, cal esperar-la amb esperança. Però no tancar-la en la grisor», ens diu el Sant Pare.

Pensant en aquesta grisor recordo el fragment de l’Apocalipsi que recrimina a l’església de Laodicea: «Conec les teves obres i sé que no ets ni fred ni calent. Tant de bo que fossis fred o calent! Però, ja que ets tebi, i no fred o calent, estic a punt de vomitar-te» (4). Una grisor que no permet que la Paraula penetri en el nostre cor: «Si la sequedat es deu a falta d'arrel, perquè la Paraula ha caigut sobre roca (5), no hi ha èxit en el combat sense una conversió més gran», ens diu el Catecisme.

En el llibre de Job està escrit: «L’home, a la terra, ¿no treballa de valent? ¿No viu els seus dies sota el jou? Es deleix per l’ombra igual que un esclau, espera el seu sou com un jornaler» (6). Les dificultats que trobem a la vida,  també a la pregària, no ens han d’arronsar, ni desanimar. Ben portades ens espavilen, son un estímul que dona color a la nostra vida.

El Sant Pare, pel que s’ha de pregar especialment aquests dies per a que superi la malaltia, continua aquesta catequesi abordant altres aspectes del combat de la pregària que tractaré en el següent escrit.

(1) Centre de Pastoral Litúrgica: L’oració. Catequesis del papa Francesc. 1ª edició (2024). Capítol 34: Distraccions, sequedat, peresa. Catequesi del papa Francesc pronunciada el 19 de maig de 2021. Es pot trobar en espanyol en el següent enllaç: https://www.vatican.va/content/francesco/es/audiences/2021/documents/papa-francesco_20210519_udienza-generale.html

(2) El Catecisme de l’Església Catòlica, dedica a les dificultats en la pregària els números 2729 a 2731. Consultar https://www.vatican.va/archive/catechism_sp/p4s1c3a2_sp.html

(3) Evangeli segons sant Mateu, capítol 6, verset 21: «On tens el tresor, hi tindràs el cor»; verset 24: «Ningú no pot servir dos senyors, perquè si estima l’un, avorrirà l’altre, i si fa cas de l’un, no en farà de l’altre». Referència: https://www.bci.cat/biblia/capitol/1121

(4) Llibre de l’Apocalipsi, capítol 3, versets 15 i 16. Referència: https://www.bci.cat/biblia/capitol/1378

(5) Evangeli segons sant Lluc, capítol 8, verset 5, 6 i 13: «Un sembrador va sortir a sembrar la seva llavor. Tot sembrant... Una altra part va caure a la roca;  però, quan la planta començava a créixer, es va assecar, perquè no tenia saó... Els de la llavor que cau a la roca són els qui escolten la paraula i l’acullen amb alegria, però no tenen arrels: creuen només per un moment, i a l’hora de la prova es fan enrere.» Referència: https://www.bci.cat/biblia/capitol/1169

(6) Llibre de Job, capítol 7, versets 1 i 2. Referència: https://www.bci.cat/biblia/capitol/738