Any de la pregària (8)

Aliança indestructible

Els que us heu casat o assistit a un casament catòlic recordareu aquesta declaració que es fan els contraents mútuament: “Prometo que et seré fidel en la prosperitat i en l’adversitat, en la salut i en la malaltia, i que t’estimaré i t’honraré tots els dies de la meva vida” (1). Aquesta promesa racionalment entesa és una bogeria, per això a tants els escandalitza i a tants els dóna vertigen –si pensem que només depèn de nosaltres és lògica aquesta reacció-. Només és possible acomplir-la posant cadascú de la seva part -amb la mirada posada en l'altre i no en un mateix, com proposa el Projecte Amor Conjugal (2)- i comptant amb l’ajut de Déu, manifestat en l’amor mutu. De fet, reflecteix el compromís que Déu té amb cada ésser humà, una aliança indestructible a no ser que ens vulguem desdir.

La vida del rei David, plena de contrastos, ens recorda aquesta aliança. El seu comportament de vegades ens admira, de vegades ens esgarrifa. Com pot ser? Podem pensar que els sants han estat sempre éssers impecables, immersos en una mena de bombolla beatifica que escup tot el que els pugui tacar. No lliga això amb l'experiència quotidiana i tanmateix tots estem cridats a ser sants.

Amb David la voluntat de Déu ens sorprèn un cop més. El profeta Samuel és enviat per Déu a fer un càsting a la casa de Jessé, perquè un dels seus fills ha de ser ungit com a rei d’Israel; l’actual rei, Saül, ha caigut en desgràcia davant Déu per voler anar a la seva. Samuel «veu Eliab i pensa: ‘L’ungit del Senyor és aquí...’, però el Senyor diu a Samuel: No et fixis en el seu aspecte ni en la seva estatura. L’he descartat. El que val no és allò que l’home veu: l’home veu l’aparença, el Senyor veu el fons del cor.» El mateix resultat es produeix en els altres fills que van passant. Samuel aleshores pregunta: «No queda cap més fill? Jessè va respondre: Encara queda el més petit. És a pasturar el ramat. Samuel li diu: Aneu a buscar-lo. No ens posarem a taula que ell no hi sigui.» En arribar: «El Senyor diu a Samuel: Ungeix-lo, que és ell» (3).

La vida de David serà molt atzarosa. Ens diu el papa Francesc en la vuitena catequesi sobre la pregària: “Mirem David, pensem en David. Sant i pecador, perseguit i perseguidor, víctima i botxí, que és una contradicció. David va ser tot això junt. I també nosaltres registrem en la nostra vida trets a vegades oposats; en la trama de la vida, tots els homes pequen sovint d’incoherència. Hi ha un únic fil conductor, en la vida de David, que dona unitat a tot el que passa: la seva pregària. Aquesta és la veu que no s’apaga mai. David, sant, prega. David, pecador, prega... Aquest és el fil conductor de la seva vida. Un home de pregària... David ens ensenya a posar-ho tot en el diàleg amb Déu: tant l’alegria com la culpa, tant l’amor com el sofriment, l’amistat o una malaltia. Tot pot convertir-se en una paraula adreçada al «Tu» que sempre ens escolta.” (4) Ens diu sant Pau: «tant si mengeu com si beveu, com si feu una altra cosa, feu-ho tot a glòria de Déu» (5).

Continua més endavant el Sant Pare: “Aquesta és la potència de la pregària, en tots aquells que li fan espai en la seva vida... La pregària ens dona noblesa: és capaç d’assegurar la relació amb Déu, que és el veritable company de camí de l’ésser humà, enmig dels tombs que fa la vida, bons o dolents: però sempre la pregària. Gràcies, Senyor. Tinc por, Senyor. Ajuda’m, Senyor. Perdona’m, Senyor... La noblesa de la pregària ens deixa en mans de Déu. Aquestes mans plenes d’amor: les úniques mans segures que tenim.”

Mentre reflexionava sobre aquesta catequesi m’ha vingut al cap la tornada d’un cant de Missa, una pregària que es duplica, com diu sant Agustí, en ser cantada –David, cítara en mà, també cantava-: «Senyor, no ens deixis, t’ho demanem, / en el mal que tan sovint fem. / No t’allunyis, Senyor, / revela’t Salvador. / Dóna’ns un cor nou perquè et vegem» (6).

Us agraieixo la lectura d'aquest escrit, però vull animar-vos a llegir el text complert de la catequesi del Sant Pare, que és la que m'inspira. Si us manca el llibre, a l’enllaç que figura en les notes la podeu trobar la catequesi en espanyol. Seguir el raonament complert del papa Francesc us enriquirà molt més que les meves paraules.

(1) Magí Mejías: Ritual del matrimoni. Extret de https://magimejiassendra.blogspot.com/p/ritual-del-matrimoni.html

(2) En el següent vídeo podeu veure un reportatge fet per Infinito más uno del Projecte Amor Conjugal: https://www.youtube.com/watch?v=0Mio4WxlUC4

(3) Veure 1r Llibre de Samuel, capítol, 16, versets 3 i següents. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/255

(4) Centre de Pastoral Litúrgica: L’oració. Catequesis del papa Francesc. 1ª edició (2024). Capítol 8: La pregària de David. Catequesi del papa Francesc pronunciada el 24 de juny de 2020. Es pot trobar en espanyol en el següent enllaç: https://www.vatican.va/content/francesco/es/audiences/2020/documents/papa-francesco_20200617_udienza-generale.html

(5) 1ª Carta als Corintis, capítol 10, verset 31. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1264

(6) Centre de Pastoral Litúrgica: Cantoral de Missa dominical, número 551. Podeu sentir-la en aquest enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=vmzou6pXnwI

Any de la pregària (7)

Intercedir per tots

El nadó que esdevingué Moisès estava destinat a morir ofegat al Nil. Era l’ordre que havia donat el faraó, que temia pel seu poder: «Aquests israelites són un poble massa nombrós, més fort que nosaltres. Actuem amb habilitat. Si anessin multiplicant-se, el dia que hi hagués guerra s’aliarien amb els nostres enemics per combatre contra nosaltres, i se n’anirien d’aquest país». En veure que les accions repressives que havia ordenat no havien donat el resultat que esperava va decidir: «Tireu al Nil tots els nens hebreus que neixin; deixeu viure només les nenes» (1).

Malgrat el llarg temps que portaven compartint el mateix territori, els egipcis i els israelites eren dos comunitats que, en termes generals, coexistien però no convivien; es malfiaven mútuament. Hores d’ara també passa, com també que dirigents polítics advoquin per l’extermini d’éssers humans en guerres o de forma més subtil a través d’iniciatives com l’aprovada a l’Eurocàmara aquest darrers dies (2). De ben segur gairebé tots els parlamentaris que van votar a favor es manifesten en contra de la pena de mort, sense adonar-se –o potser sí- que estaven declarant dret fonamental la pena de mort per éssers humans en gestació.

La mare i la germana, Maria, d’aquell nadó se les van enginyar per salvar la seva vida: «Veient que l’infant era bonic, el va amagar durant tres mesos. Quan ja no el va poder amagar més temps, prengué una cistella de papir, la va untar amb betum i pega, va posar-hi l’infant i la deixà entre els joncs a la vora del Nil. La germana del nen vigilava de lluny estant per veure què li passaria» (3). En veure’l la filla del faraó es va compadir i se’l va afillar. Cal tenir en compte que amb aquest gest la mare perdia la tutela del seu fill, que, a més, seria educat com egipci. Calia tenir molta fe per desprendre’s d’aquell que tant estimava, sabent també que la seva identitat israelita s’esvaïa. Apostava per la vida per damunt de tot.

Totes les previsions se’n van anar en orris perquè els plans de Déu eren ben diferents del que humanament es podien preveure. Poc després d’haver descobert els seus orígens Moisès ha de fugir en ser protagonista d’un acte violent. La seva prometedora carrera queda malmesa. Es refugia a Madian on es casa i es dedica a pasturar el ramat del seu sogre. En aquestes contrades Déu se li manifesta quan s’apropa a una bardissa que crema però no es consumeix: «Jo soc el Déu del teu pare, el Déu d’Abraham, el Déu d’Isaac i el Déu de Jacob» (4). Li proposa una missió increïble que afecta al poble israelita : «alliberar-lo del poder dels egipcis i fer-lo pujar des d’Egipte  cap a un país bo i espaiós, un país que regalima llet i mel».

“Moisès exposa els seus temors, les seves objeccions, al Déu que parla, que l’invita a ocupar-se de nou del poble d’Israel: no és digne d’aquesta missió, no coneix el nom de Déu, els israelites no se’l creuran, te una llengua que quequeja... I així tantes altres objeccions...” La seva pregària s’omple de preguntes: “Per què? Per què m’has enviat? Per què vols alliberar aquest poble?”, ens diu el papa Francesc en la setena catequesi sobre la pregària (5). Costa lligar aquests trets de Moisès amb el posat interpretatiu de Charlton Heston a Els deu manaments o a l’impressionant l’escultura de Miquel Àngel. «Moisès era l’home més humil de tota la terra», ens diu el llibre dels Nombres (6).

En l’acompliment de la seva missió Moisès intercedirà una i altra vegada pel seu poble, malgrat les queixes, les rebequeries, les traïcions... a que el sotmeten. “Moisès no canvia el poble. És el pont, és l’intercessor. Els dos, el poble i Déu, i ell és al mig. No ven la seva gent per fer carrera. No és un arribista, és un intercessor: per la seva gent, per la seva carn, per la seva història, pel seu poble i per Déu que l’ha cridat. És el pont”, ens diu el Sant Pare.

“Moisès ens anima a pregar amb el mateix ardor que Jesús, a intercedir pel món, a recordar que aquest, tot i les seves fragilitats, pertany sempre a Déu. Els pitjors pecadors, la gent més malvada, els dirigents més corruptes són fills de Déu i Jesús n’és conscient i intercedeix per tots... Pensem en Moisès, l’intercessor. I quan vulguem condemnar algú i ens enfadem per dins –enfadar-se és bo, però condemnar no- intercedim per ell: això ens ajudarà molt”, finalitza Francesc.

(1) Veure Llibre de l’Èxode, capítol 1, versets 8 i següents. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/53

(2) Veure, per exemple, elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/2405844-l-eurocambra-demana-que-la-ue-reconegui-el-dret-a-l-avortament-segur-i-legal.html

‘El Parlament Europeu (PE) ha urgit aquest dijous als països de la Unió Europea al fet que incloguin en la Carta dels Drets Fonamentals de la UE el dret a un avortament segur i legal i l’accés “lliure, informat, ple i universal” a la salut i els drets sexuals i reproductius...’

(3) Veure Llibre de l’Èxode, capítol 2, versets 1 i següents. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/54

(4) Veure Llibre de l’Èxode, capítol 3, versets 1 i següents. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/55

(5) Centre de Pastoral Litúrgica: L’oració. Catequesis del papa Francesc. 1ª edició (2024). Capítol 7: La pregària de Moisès. Catequesi del papa Francesc pronunciada el 17 de juny de 2020. Es pot trobar en espanyol en el següent enllaç: https://www.vatican.va/content/francesco/es/audiences/2020/documents/papa-francesco_20200617_udienza-generale.html

(6) Llibre dels Nombres, capítol 12, verset 3. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/133

Any de la pregària (6)

Espavilats per a fer el bé

A poc que tinguem uns anys d’experiència i un mínim de coneixement històric no contaminat d’adanisme ens adonarem que el que ens diu Theodore Dalrymple és de calaix: “No hi ha cap tipus de comportament humà que no tingui completament precedents: el món és massa vell perquè les persones ens inventem maneres completament noves de comportar-nos. Per a cada acte malvat, pervers o brutal, sempre hi ha un precedent històric” (1). Varien els escenaris i els mitjans, però en el rerefons les conductes es repeteixen.

Oriol Jara ens adreça a la Bíblia, un text que ens recomana llegir encaridament, per trobar tota mena de similituds: “Tot és a la Bíblia. Tot està en les Escriptures i no ens cal res més perquè conèixer-les i seguir-les. Us ho recomano... Dediqueu-hi una estona cada dia i descobrireu que té respostes per a tot. Per a tots. Per a cada petit dubte, per a cada petita por, per a cada petita necessitat” (2).

I el Sant Pare Francesc ens diu en la sisena catequesi sobre la pregària que “El llibre del Gènesi, a través de les vivències d’homes i dones d’èpoques llunyanes, ens explica històries en les quals podem veure-hi reflectida la nostra vida” (3). És la introducció per parlar-nos de Jacob, “un home que havia fet de l’astúcia la seva millor qualitat.”

Cal recordar una de les recomanacions que fa Jesús als seus deixebles: «Mireu, jo us envio com ovelles enmig de llops:  sigueu astuts com les serps i innocents com els coloms» (4). Astúcia i innocència semblen conceptes antagònics, però no ho són pas necessàriament si l’astúcia és una eina per a desenvolupar les pròpies qualitats a fi de bé. Ser astut aquí vol dir ser espavilat per a fer i difondre el bé, i això sí que encaixa amb la innocència. Ser cristià no s’adiu amb ser pusil·lànime o babau; tampoc timorat, com exemplifica una escena de Somriures i llàgrimes, on Maria, pretén refugiar-se en el convent per evitar comprometre’s amb el capità von Trapp; entrar en religió no vol dir fugir de la vida. Jesús reclama de cadascú que faci treballar els seus talents, les qualitats que té. I això suposa també prendre riscos, tot i que es pugui, de vegades, ensopegar, relliscar o caure. De fet, per al cristià voler caminar sempre sobre segur suposa donar-se més importància que Jesús –no sigui que el puguin agafar en falta-, no confiar en la seva misericòrdia.

Jacob no ho va tenir fàcil, era el germà petit d’una bessonada i més feble físicament que Esaú, però va aprofitar les dots culinàries per enredar el seu afamat germà i, amb la connivència de la seva mare i aprofitant la ceguesa del seu pare Isaac, que l’impedia distingir prou bé, obtenir la benedicció de primogenitura. Aquest episodi ens recorda que no és un bon moment fer negocis o prendre grans decisions, mentre es gaudeix d’un bon àpat, especialment si ha estat copiós, ben regat i servit per un dels interessats.

Esaú no s’ho pren gens bé i persegueix el seu germà, que fuig fins anar a petar a la hisenda d’un parent, Laban, que te dues filles. Jacob s’enamora de la petita, Raquel, però el seu futur sogre li posa com a condició estar abans set anys al seu servei, però comprovant com li anava de bé aprofitar les dots de Jacob, en arribar el termini, li va dir que qui s’havia de casar primer era la gran, Lia, i li va fer esperar set anys més per casar-se amb Raquel. Un cop aconseguit, tan aviat com pot marxa a la terra d’on era originari, la terra promesa per Déu a Abraham, però en aquells indrets volta Esaú. Pensar en el retrobament amb el seu germà el neguiteja: ¿com reaccionarà?

Enmig d’aquestes cabòries un desconegut l’ataca i el fereix en una cama deixant-lo coix. L’atacant li demana el nom i després li diu que a partir d’aleshores s’anomenarà Israel: «D’ara endavant no et diràs més Jacob, sinó Israel, perquè has lluitat amb Déu i amb els homes, i has vençut» (5). Diu el Catecisme de l’Església Catòlica que «La tradició espiritual de l’Església ha conservat d’aquest relat el símbol de la pregària com a combat de la fe i victòria de la perseverança» (6)

Aquest episodi canvia l’actitud de Jacob, ara Israel: “abans era algú que estava segur d’ell mateix, confiava en la seva pròpia sagacitat. Era un home impermeable a la gràcia, refractari a la misericòrdia; no coneixia què era la misericòrdia... Però Déu va salvar el que s’havia perdut. Li va fer entendre que es trobava limitat, que era un pecador que necessitava misericòrdia. I el va salvar”, ens diu el Sant Pare.

Jacob també rep també una inesperada lliçó del seu germà: «Quan Jacob va veure que venia Esaú amb quatre-cents homes... Jacob... es prosternà set vegades fins a tocar a terra abans d’atansar-se on era el seu germà. Esaú corregué a rebre’l, se li llançà al coll, l’abraçà i el besà. Tots dos ploraven» (7).

“Tots nosaltres tenim una cita en la nit amb Déu, en la nit de la nostra vida, en les moltes nits de la nostra vida: moments foscos, moments de pecat, moments de desesperació. És allí que hi ha una cita amb Déu, sempre... Aquesta és una bonica invitació a deixar-nos canviar per Déu. Ell sap com fer-ho, perquè ens coneix a cada un de nosaltres”, ens diu Francesc.

(1) Traduït de Theodore Dalrymple: Sentimentalismo tóxico. Títol original: Spoilt Rotten (2010). Editorial: Alianza editorial – 2ª reimpresió (2017). Traductor: Dimitri Fernández Bobrovski. 202 pàgines. Introducció, pàgina 13

(2) Oriol Jara: Deu raons per creure en Déu (2022). Editorial: Albada – Col·lecció: La descoberta, número 1 – 3ª edició (2022). 158 pàgines. Epíleg, pàgines 147-148

(3) Centre de Pastoral Litúrgica: L’oració. Catequesis del papa Francesc. 1ª edició (2024). Capítol 6: La pregària de Jacob. Catequesi del papa Francesc pronunciada el 10 de juny de 2020. Es pot trobar en espanyol en el següent enllaç: https://www.vatican.va/content/francesco/es/audiences/2020/documents/papa-francesco_20200610_udienza-generale.html

(4) Evangeli segons Mateu, capítol 10, verset 16. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1125

(5) Llibre del Gènesi, capítol 32, verset 29. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/33

(6) Catecisme de l’Església Catòlica, 4ª part, 1ª secció, article 1, punt 2573. Traduït de https://www.vatican.va/archive/catechism_sp/p4s1c1a1_sp.html#ART%C3%8DCULO%201%20EN%20EL%20ANTIGUO%20TESTAMENTO

(7) Veure Llibre de Gènesi, capítol 33, versets 1 a 4. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/34