Els sucedanis no molen
“Estigues bo”. Així
acaben totes les cartes que he llegit que Sèneca adreça a Lucili en l’edició en
llatí i català de 1928 –una relíquia que he trobat a la Biblioteca- traduïda
per Carles Cardó, que consta de quatre toms, jo només he llegit el primer. (1)
Hi ha qualitats de les
que no s’ha de presumir, com ho feia aquell monjo que se sentia satisfet
perquè ‘després d’haver lluitat tota la vida per ser humil, ja ho havia
aconseguit’. La bondat es porta posada i són aquells amb els que un es relaciona
els qui se’n adonen, no tant pel que es diu sinó pel que es fa. Sèneca qüestiona a
Lucili l’autobombo bondadós: “¿Ja t’ha persuadit aqueix que és un home bo?” i li
retreu algunes consideracions: “«Però ell pensa malament dels dolents.» Això
també ho han fet els dolents, car el major càstig de la dolenteria és ésser
desplaent a sí mateixa i als altres. «Però odia aquells que empren amb gran urc
d’un gran poder improvisat.» Quan podrà, farà el mateix. Molts sols per
impotència tenen amagats els vicis, els quals no serien menys agosarats, tot
d’una que poguessin refiar-se de les seves forces, que aquells altres que la
prosperitat ha fet ja palesos: no els manquen sinó els instruments de desplegar
llur dolenteria.”
La bondat no té res a
veure amb la passivitat, la pusil·lanimitat, la mediocritat o l’esma, tot i que
de vegades se la confongui amb el caràcter rom i acomodatici del bon jan. La
bondat es trena cultivant hàbits bons -virtuts-, sense importar que estiguin de
moda, o siguin ben vistos o compresos per l’entorn: és un compromís amb un
mateix que repercuteix positivament en els altres, sense pensar en el
reconeixement que poden rebre les seves accions, sinó en el servei que proporcionen.
La persona que s’esmerça en fer el bé també haurà de suportar que molts no sàpiguen
o no vulguin apreciar la seva tasca, fins i tot que en maldiguin acusant-la de
perseguir obscurs interessos, de vegades per ignorància o prejudici, de vegades
en sentir-se trasbalsats perquè el seu comportament els impel·leix.
L’aparença de bondat s’amaga també rere el que el sociòleg Gilles Lipovetsky anomena altruisme indolor, una mena
d’anestèsic de la consciència, sovint amb gran ressò mediàtic, que no compromet
gaire: “L'individualisme contemporani no és antinòmic amb la preocupació de
beneficència, ho és amb l'ideal del lliurament personal: es vol ajudar els
altres però sense comprometre massa, sense donar massa de si mateix. Sí a la
generositat però amb la condició que sigui fàcil i distant, que no estigui
acompanyada d'una renúncia més gran. Som favorables a la idea de solidaritat si
aquesta no pesa massa directament sobre nosaltres... L’individualisme no
destrueix la preocupació ètica, genera en el més profund un altruisme indolor
de masses...; com més progressen els valors individualistes, més es multipliquen
les escenificacions mediàtiques de les bones causes i més audiència guanyen.”
(2)
En llegir el comiat de
les cartes de Sèneca, pensava paradoxalment en el que de vegades em feia
irònicament una amiga veneçolana que va morir molt jove: ‘pórtate mal pero
hazlo bien’, una expressió que no lligava amb la seva bonhomia. Posteriorment
he recordat l'encàrrec que deixen alguns mossens tot just abans del
‘Aneu-vos-en en pau’ de la Missa: ‘Glorifiqueu Déu amb la vostra vida’, que és
com dir –així ho interpreto- ‘no sou bons per que veniu a Missa, sinó que venir
a Missa us ha d’estimular a ser bons’. Déu n’hi do! De fet, l’evangeli tiba més
amunt: “Sigueu perfectes com el vostre Pare celestial és perfecte”, tot just
després d’etzibar-nos un dels consells que més costen de complir: “Estimeu els
vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen.” (3) És gairebé impossible
seguir la recomanació –furgant en la pròpia experiència- si l’Esperit
no ens dóna un cop de mà. Sèneca ho tenia clar, tot i expressar un cert
agnosticisme: “Ningú no pot ésser bo sense Déu, car ¿qui podria sense el seu
ajut aixecar-se per damunt de la fortuna? Ell dóna consells nobles i
infrangibles; en cada ànima virtuosa «habita Déu; bé que és incert, qui és»”.
(1) Luci Aneu Sèneca: Lletres a Lucili, volum I. Títol
original: Epistulae ad Lucilium. Editorial: Fundació Bernat Metge – Col·lecció
Catalana dels Clàssics Grecs i Llatins, quarta sèrie, número 35 – 1ª edició
(1928). Traductor: Carles Cardó. Lletres: Lletra XLII ‘Com són clars els bons’ i
XLI ‘El déu interior’
(2) Gilles Lipovetsky: El crepúsculo
del deber. La ética indolora de los nuevos tiempos democráticos. Títol
original: Le crépuscle du devoir. L’éthique indolore des nouveaux temps
démocratiques). Capítol IV: La metamorfosis de la virtud
(3) Evangeli segons Sant Mateu,
capítol 5, versets 43-48. Versió de la Bíblia catalana interconfessional. Font:
https://www.bci.cat/index.php?llibre=50&capitol=1114&select=5
