Any de la pregària (7)

Intercedir per tots

El nadó que esdevingué Moisès estava destinat a morir ofegat al Nil. Era l’ordre que havia donat el faraó, que temia pel seu poder: «Aquests israelites són un poble massa nombrós, més fort que nosaltres. Actuem amb habilitat. Si anessin multiplicant-se, el dia que hi hagués guerra s’aliarien amb els nostres enemics per combatre contra nosaltres, i se n’anirien d’aquest país». En veure que les accions repressives que havia ordenat no havien donat el resultat que esperava va decidir: «Tireu al Nil tots els nens hebreus que neixin; deixeu viure només les nenes» (1).

Malgrat el llarg temps que portaven compartint el mateix territori, els egipcis i els israelites eren dos comunitats que, en termes generals, coexistien però no convivien; es malfiaven mútuament. Hores d’ara també passa, com també que dirigents polítics advoquin per l’extermini d’éssers humans en guerres o de forma més subtil a través d’iniciatives com l’aprovada a l’Eurocàmara aquest darrers dies (2). De ben segur gairebé tots els parlamentaris que van votar a favor es manifesten en contra de la pena de mort, sense adonar-se –o potser sí- que estaven declarant dret fonamental la pena de mort per éssers humans en gestació.

La mare i la germana, Maria, d’aquell nadó se les van enginyar per salvar la seva vida: «Veient que l’infant era bonic, el va amagar durant tres mesos. Quan ja no el va poder amagar més temps, prengué una cistella de papir, la va untar amb betum i pega, va posar-hi l’infant i la deixà entre els joncs a la vora del Nil. La germana del nen vigilava de lluny estant per veure què li passaria» (3). En veure’l la filla del faraó es va compadir i se’l va afillar. Cal tenir en compte que amb aquest gest la mare perdia la tutela del seu fill, que, a més, seria educat com egipci. Calia tenir molta fe per desprendre’s d’aquell que tant estimava, sabent també que la seva identitat israelita s’esvaïa. Apostava per la vida per damunt de tot.

Totes les previsions se’n van anar en orris perquè els plans de Déu eren ben diferents del que humanament es podien preveure. Poc després d’haver descobert els seus orígens Moisès ha de fugir en ser protagonista d’un acte violent. La seva prometedora carrera queda malmesa. Es refugia a Madian on es casa i es dedica a pasturar el ramat del seu sogre. En aquestes contrades Déu se li manifesta quan s’apropa a una bardissa que crema però no es consumeix: «Jo soc el Déu del teu pare, el Déu d’Abraham, el Déu d’Isaac i el Déu de Jacob» (4). Li proposa una missió increïble que afecta al poble israelita : «alliberar-lo del poder dels egipcis i fer-lo pujar des d’Egipte  cap a un país bo i espaiós, un país que regalima llet i mel».

“Moisès exposa els seus temors, les seves objeccions, al Déu que parla, que l’invita a ocupar-se de nou del poble d’Israel: no és digne d’aquesta missió, no coneix el nom de Déu, els israelites no se’l creuran, te una llengua que quequeja... I així tantes altres objeccions...” La seva pregària s’omple de preguntes: “Per què? Per què m’has enviat? Per què vols alliberar aquest poble?”, ens diu el papa Francesc en la setena catequesi sobre la pregària (5). Costa lligar aquests trets de Moisès amb el posat interpretatiu de Charlton Heston a Els deu manaments o a l’impressionant l’escultura de Miquel Àngel. «Moisès era l’home més humil de tota la terra», ens diu el llibre dels Nombres (6).

En l’acompliment de la seva missió Moisès intercedirà una i altra vegada pel seu poble, malgrat les queixes, les rebequeries, les traïcions... a que el sotmeten. “Moisès no canvia el poble. És el pont, és l’intercessor. Els dos, el poble i Déu, i ell és al mig. No ven la seva gent per fer carrera. No és un arribista, és un intercessor: per la seva gent, per la seva carn, per la seva història, pel seu poble i per Déu que l’ha cridat. És el pont”, ens diu el Sant Pare.

“Moisès ens anima a pregar amb el mateix ardor que Jesús, a intercedir pel món, a recordar que aquest, tot i les seves fragilitats, pertany sempre a Déu. Els pitjors pecadors, la gent més malvada, els dirigents més corruptes són fills de Déu i Jesús n’és conscient i intercedeix per tots... Pensem en Moisès, l’intercessor. I quan vulguem condemnar algú i ens enfadem per dins –enfadar-se és bo, però condemnar no- intercedim per ell: això ens ajudarà molt”, finalitza Francesc.

(1) Veure Llibre de l’Èxode, capítol 1, versets 8 i següents. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/53

(2) Veure, per exemple, elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/2405844-l-eurocambra-demana-que-la-ue-reconegui-el-dret-a-l-avortament-segur-i-legal.html

‘El Parlament Europeu (PE) ha urgit aquest dijous als països de la Unió Europea al fet que incloguin en la Carta dels Drets Fonamentals de la UE el dret a un avortament segur i legal i l’accés “lliure, informat, ple i universal” a la salut i els drets sexuals i reproductius...’

(3) Veure Llibre de l’Èxode, capítol 2, versets 1 i següents. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/54

(4) Veure Llibre de l’Èxode, capítol 3, versets 1 i següents. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/55

(5) Centre de Pastoral Litúrgica: L’oració. Catequesis del papa Francesc. 1ª edició (2024). Capítol 7: La pregària de Moisès. Catequesi del papa Francesc pronunciada el 17 de juny de 2020. Es pot trobar en espanyol en el següent enllaç: https://www.vatican.va/content/francesco/es/audiences/2020/documents/papa-francesco_20200617_udienza-generale.html

(6) Llibre dels Nombres, capítol 12, verset 3. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/133