La mirada cosificadora

Què ens fa nosa dels altres?

Posar-se a escriure és una aventura que no saps ben bé on et portarà. Una pintada, un esquetx, un fragment, una frase d’un llibre, un altra de cèlebre... Cadascun d’ells eren prou motiu per animar-me a desenvolupar algunes idees. Però, ves per on, de sobte em sembla que demanen anar plegats. Veure’m si soc capaç de lligar caps.

El pedagog José Víctor Orón, escolapi, parlant de l’educació en l’alteritat (1) ens diu que acostumem a jutjar als altres des d’un posicionament previ que tenim vers ells. Això podria produir una mena d’escolta defectuosa que distorsiona la comprensió, tal com ens fa preguntar-nos Covey: «no creu que quan altres estan parlant amb vostè, en comptes d'escoltar-los realment per intentar comprendre, moltes vegades està ocupat preparant la seva resposta?» (2).

El filòsof Jean-Paul Sartre va expressar el rebuig a les mirades reduccionistes en una famosa frase: “l’infern són els altres”, que comenta Anna Pagès (3) situant-la en «la mirada dels Altres que ens ha definit i, en aquest sentit, ens ha posicionat socialment (almenys d’entrada), convertint-nos en allò que aquests Altres volen o esperen que siguem, d’una vegada per totes». Més endavant apunta «la nostra vida es pot convertir en un infern, perquè anul·lem la complexitat de la nostra pròpia condició humana per tal de conformar la mirada cosificadora d’un Altre que diu: “Au, tu ets això”».

D’aquesta cosificació de l’altra en parla Orón fent una glosa de la paràbola del bon samarità, d’on extrau una conclusió dels personatges que passen de llarg: «El sacerdot i el levita no han vist una persona han vist una cosa i, ja que el que veuen és una cosa, el tracten com una cosa». Déu n’hi do! Continua: «Intento explicar molt ràpidament la diferència entre cosa i persona. Les coses i les persones tenim característiques, però les coses només són les seves característiques, mentre que les persones som més que les seves característiques. Per tant, sempre que prenem decisions simplement basats en les característiques del que hem observat resulta que comprenem aquesta realitat com a cosa.»

I aquesta cosificació també es reflecteix en una pintada que fa uns mesos que roman escrita en un mur prop de casa: “Odia els rics. Estima els veïns”. En veure-la per primer cop vaig pensar: ‘Qui odia no és capaç d’estimar’. Podrà tenir afectes més o menys intensos vers algú, per proximitat o afinitat, però un sentiment d’odi persistent malmet la possibilitat d’estimar de debò. Què en sabem dels que considerem genèricament mereixedors de ser odiats? Què en sabem de tots aquells que etiquetem per merèixer el judici, tants cops temerari, que els hi adjudiquem? Què o a qui estem jutjant realment?

Seguint aquest camí arribo a un esquetx de Per fi sol!*, monòleg interpretat per Carles Sans, que ens presenta els nadons com quelcom molest, que fa nosa. Ve precedit pel comentari de que ell i la seva dona no han tingut fills. Fet que lliga a una experiència amb uns amics seus que els van invitar a visitar-los poc després d’haver nascut el seu fill. L’escena posa èmfasi en l’angoixa dels pares que volen que el fill agafi el son, però no se'n surten i l’encontre no surt com voldrien uns, il·lusionats donar a conèixer el nadó, i esperaven els invitats, que no estat atesos com caldria. Es conclou l’esquetx amb ‘Ja tornarem quan tingui deu o dotze anys i pugui anar a dormir tot sol’. La interpretació fa riure, però deixa un regust amarg en les frases prèvia i posterior: fan sempre nosa els nens en les trobades d’adults?

Empetitir la riquesa de la vida en una etiqueta o en rigideses formals ens panseix, ens treu vitalitat, perquè malmet les relacions i corseca l’esperit, incapaç d’anar més enllà del propi prejudici.

P.S. Tenia l’escrit gairebé enllestit pendent de fer-li una darrera repassada quan aquest matí em trobo amb la lectura que proposa la pregària de Laudes de la Litúrgia de les hores i m’ha semblat que era un bon complement al que he escrit.

De la carta de sant Pau als Efesis, capítol 4, versets 29 a 32:

«Que no surtin mai de la vostra boca paraules desagradables, sinó bones, que deixin bon regust als qui les senten, dites sempre en el moment oportú i amb la intenció de fer el bé. No entristiu l'Esperit Sant amb què Déu us ha marcat per reconèixer-vos el dia de la redempció final. Lluny de vosaltres tot mal humor, mal geni, crits, injúries i qualsevol mena de dolenteria. Sigueu bondadosos i compassius els uns amb els altres, i perdoneu-vos tal com Déu us ha perdonat en Crist.»

*Tot i que l’espectacle es presenta com basat en fets reals, el comentari va adreçat a l’esquetx, no a l’actor que l’interpreta. El guions adapten la narració a l’objectiu que pretenen que, en aquest cas, és sobretot fer riure.

(1)  José Víctor Orón en el programa Educación con sentido que dirigeix emès el 29/10/2025 en Radio María España. L’espai referit es pot escoltar en https://radiomaria.es/series/educacion-con-sentido/ a partir del minut 20:30.

(2) Stephen R. Covey: Los 7 hábitos de la gente altamente efectiva (1989). Editorial: Paidós – Col·lecció: Biblioteca Covey – 1ª edició commemorativa 25 aniversari (2014). Traductor: Jorge Piatigorsky. 471 pàgines. Pròleg a l’edició de 2004, pàgina 13.

(3) Anna Pagès: L’infern i els altres. Publicat al Diari Ara el 11/11/2023. Es pot llegir a l’enllaç https://www.ara.cat/opinio/infern-altres-anna-pages_129_4852877.html