Implicar-se en la docència

 Transcendir el marc establert

En abordar un tema espinós per incloure’l en el seu llibre, Reginald Garrigou-Lagrange fa referència a un estereotip aplicat a la docència: «Els professors joves ensenyen més del que saben, és a dir ensenyen moltes coses que ignoren. Els de mitjana edat ensenyen el que saben. Els vells, en canvi, ensenyen les coses que són útils als seus oients» (1). Com sol passar amb les generalitzacions, es tracta d’una presumpció reduccionista de com s’assoleix l’excel·lència docent, ja que suggereix que ni ha prou amb el pas del temps exercint una professió per excel·lir, però sabem que la realitat no és ben bé així. La veterania pot ser un grau, però necessita anar acompanyada d’una actitud que permeti adquirir una maduresa professional per arribar al punt més alt possible de competència.

Si, com diu Ken Bain, «els nostres cervells són alhora unitats d’emmagatzematge i de processament» (2), l’itinerari vers l’excel·lència en la docència es forneix de coneixement teòric i empíric que es tradueix, un cop processat, en un estil de desenvolupament professional en el que tan important és la ‘pedagogia visible com l’educació invisible’ –utilitzant un terme encunyat per Víctor García Hoz-. Pel professor d’Història dels Estats Units que presideix el Best Teachers Institute: «Hem de comprendre el pensament, les actituds, els valors i els conceptes que hi ha darrere de les obres mestres de pedagogia, observar acuradament les pràctiques, però després començar a assimilar, transformar i individualitzar el que veiem... Així també els professors han d’ajustar cada idea a qui són ells i a allò que ensenyen» (3). Tal com ho entenc, cal que el professor s’impliqui, personalitzi -faci seva- l’activitat docent.

Ken Bain

Per l’autor de El que fan els millors professors universitaris l’excel·lència reclama anar més enllà de protocols i estàndards –que no vol dir ignorar-los o menystenir-los-, assumint el risc de traspassar, quan calgui, el marc de referència establert per a créixer: «...si esperem a aprendre de les pràctiques i el pensament del professors força efectius, hem de fer alguna cosa més que esdevenir experts de la rutina, tot aplicant i perfeccionant un patró heretat (fins i tot si ve dels millors). Hem de fer servir els seus enfocaments perquè ens ajuden a bastir la nostra comprensió d’entorns d’aprenentatge intens i l’esperit d’adaptació i l’habilitat per apartar les convencions inhibidores en la recerca de millors solucions» (4).

En la docència, como en la majoria d’activitats humanes, no està tot escrit. Els que estan en primera línia amb el seu tarannà, amb les seves ganes de fer-ho cada vegada millor, poden aportar un valuós feedback als centres on exerceixen; una tasca que pot repercutir en la millora del sistema educatiu, produint efectes beneficiosos per la societat. Tant de bo, la estructura i l’entorn en el que han de treballar afavoreixin el desenvolupament de les seves potencialitats.

(1) Reginald Garrigou-Lagrange: Las tres edades de la vida interior. Ediciones Desclée de Brouwer, 3ª edición (1950). Sección 3ª página. 1073

(2) Ken Bain: El que fan els millors professors universitaris. Títol original: What te Best College Teachers Do (2004). Editor: Publicacions de la Universitat de València (PUV) – 1ª edició (2005). Traductors: Anna Torcal i Salvador Company. 221 pàgines. Fragment en pàgina 37

(3) Bain, obra citada, pàgines 30-31

(4) Bain, obra citada, pàgines 77-78