On la llibertat coixeja

Defugir del compromís, no és el camí

En parlar de l’exercici de la llibertat em ve a la ment de vegades el diàleg entre el lleó Graògraman i el jove protagonista, Bastian Baltasar Bux, que ha estat investit amb l'amulet ÀURYN, que li concedeix desitjos, a La història interminable:

«Bastian li va ensenyar al lleó la inscripció del revers de l’Amulet

-Què significa -va preguntar- “FES EL QUE VULGUIS”? Això vol dir que puc fer el que em doni la gana, no creus?

El rostre de Graògraman va semblar de sobte terriblement seriós i els seus ulls van començar a cremar.

*No -va dir amb veu profunda i ressonant-. Vol dir que has de fer la teva Veritable Voluntat. I no hi ha res més difícil.

-La meva Veritable Voluntat? -va repetir Bastián impressionat- què és això?

*És el teu secret més profund que no coneixes.

-Com ho puc descobrir aleshores?

*Seguint el camí dels desitjos, de l'un a l'altre, fins a arribar a l'últim. Aquest camí et conduirà a la teva Veritable Voluntat.

-No em sembla gaire difícil -va opinar Bastián-.

*És el més perillós de tots els camins -va dir el lleó-.

-Per què? -preguntà Bastian-. Jo no tinc por.

*No es tracta d'això -va retrunyir Graògraman-. Aquest camí exigeix la major autenticitat i atenció, perquè en cap altre és tan fàcil perdre's per sempre» (1).

L’exercici de la llibertat és un atribut de la voluntat, que està alimentada pel coneixement, el raonament i l’experiència. Dues conegudes sentències hi estan relacionades: l’evangèlica ‘La veritat us farà lliures’ i la que figurava inscrita al temple d’Apol·lo a Delfos: ‘Coneix-te a tu mateix’ que lliga amb el contingut del fragment exposat.

La nostra llibertat mai no es plena perquè els éssers humans som limitats, contingents, no tenim ni un coneixement omniscient, ni una capacitat il·limitada per actuar, per molt poder que es pugui arribar a tenir; no tan sols això, sinó que ens passa de vegades que ens costa entendre’ns en situacions puntuals, pel motiu que sigui.

Molts cops es vol contraposar llibertat a compromís. El plantejament seria d’aquesta mena: ‘si em comprometo deixo de ser lliure’ i el seu corol·lari podria ser: ‘anar a la meva, ser descompromès em permet ser més lliure’. El fet és que només una persona lliure té la capacitat per comprometre’s amb tots els seus ets i uts.

Un dels personatges d’Escolta la meva veu representa un exemple del que pot suposar defugir del compromís amb l’objectiu de salvaguardar la llibertat. És un professor universitari de filosofia quin atractiu el permet embolicar-se amb una alumna, una relació que reprèn transitòriament uns anys més tard fins que es produeix un embaràs. Quan la noia li ho comunica, ell li contesta que no en vol saber res, que ella faci el que vulgui, tant si vol tirar endavant com si no. Quan la la filla que naixerà -òrfena de mare de fa temps- esbrina qui es el seu pare –la mare no ho havia volgut revelar- aconsegueix posar-se en contacte amb ell, que no en sap res de la seva existència. El professor és aleshores una persona solitària que segueix defugint de qualsevol lligam personal, però les trobades amb la seva filla, tot i la fredor amb que les acull, li faran replantejar-se l’estil de vida que ha dut a terme. Després d’un fallit intent de suïcidi, ho deixa palès en una carta adreçada a la seva filla per a ser llegida pòstumament:

«Saps que jo sempre he triat el camí de la sinceritat fins i tot a costa de fer-me mal. Així, en aquests dies, en aquests temps que l’atzar m’ha concedit, sostraient-me al meu orgull, tinc la possibilitat de reflexionar sense pors perquè en el fons ja estic mort, ja em noto damunt del cos el llençol i la terra humida que em cobreix. Precisament perquè estic més enllà (i ja no temo el ridícul) et puc dir que ha estat la por el que ha determinat els meus dies, que el que jo anomenava audàcia en realitat només era pànic. Por que les coses no sortissin com havia decidit, por d’ultrapassar un límit que no era de la ment sinó del cor, por d’estimar i de no ser correspost.

Al capdavall, només és aquest el terror de l’home i és per això que es lliura a la petitesa.

L’amor com un pont suspès en el buit...» (2).

(1) Michael Ende: La història interminable. Títol original: Die unendliche Geschichte (1979). Capítol O. Tradueixo del text de l’editorial RBA:

«Bastián le enseñó al león la inscripción del reverso de la Alhaja. -¿Qué significa -preguntó- “HAZ LO QUE QUIERAS”? Eso quiere decir que puedo hacer lo que me de la gana, ¿no crees?

El rostro de Graógraman pareció de pronto terriblemente serio y sus ojos comenzaron a arder.

*No -dijo con voz profunda y retumbante-. Quiere decir que debes hacer tu Verdadera Voluntad. Y no hay nada más difícil.

-¿Mi Verdadera Voluntad? -repitió Bastián impresionado- ¿qué es eso?

*Es tu secreto más profundo que no conoces.

-¿Cómo puedo descubrirlo entonces?

*Siguiendo el camino de los deseos, de uno a otro, hasta llegar al último. Este camino te conducirá a tu Verdadera Voluntad.

-No me parece muy difícil -opinó Bastián-.

*Es el más peligroso de todos los caminos -dijo el león-.

-¿Por qué? -pregunto Bastián-. Yo no tengo miedo.

*No se trata de eso -retumbó Graógraman-. Ese camino exige la mayor autenticidad y atención, porque en ningún otro es tan fácil perderse para siempre.»

Susanna Tamaro: Escolta la meva veu. Títol original: Ascolta la mia voce (2006). Editorial: Columna - Col·lecció: Clàssica, número 718 – Segona impressió (2007). Traductora: Mercè Ubach. 198 pàgines. Part: Arrels, capítol 7, pàgines 185-186