Al voltant del Sínode (8)

Obrint camí

La meva filla petita em va convidar a fer una excursió amb ella i dues de les seves amigues. 'T'anirà bé fer exercici, a més necessitem que algú ens porti amb cotxe fins als voltants', em va venir a dir. Vaig proposar fer un camí diferent del que solíem fer, que és molt concorregut, recordant les meves primeres ascensions a Sant Llorenç de Munt, popularment anomenat La Mola, passant per un penyal anomenat Cavall Bernat. Rememorant l'esperit aventurer vaig triar una ruta equivocada per arribar a aquest penyal, pujant a través de torrenteres. A partir d´allà vam poder seguir camins habilitats que conduïen al cim, encara que ens desviessin de l´itinerari més curt. L'actitud de les meves companyes durant tot el trajecte va ajudar a arribar al cim amb bon ànim, malgrat l'inici abrupte; no recordo cap queixa, encara que no els faltessin motius per fer-ho.

Podem caminar desorientats per trobar el millor camí per a la nostra vida, però mai no hem de perdre l'esperança. En una Audiència General (1) dissertava el papa Lleó XIV sobre la paràbola del sembrador, un personatge que «no es preocupa d'on cau la llavor. La llança fins i tot on és improbable que doni fruit: al camí, entre les pedres, entre els cards.» Quin malbaratament!, ens adverteix la lògica racional, però aquesta no és la lògica de l'amor.

«Estem acostumats a calcular les coses —i de vegades és necessari—, però això no val en l'amor! La manera com aquest sembrador “malbaratador” llança la llavor és una imatge de la manera com Déu ens estima. És cert que el destí de la llavor depèn també de la manera com l'acull el terreny i de la situació en què es troba, però abans de res, amb aquesta paràbola, Jesús ens diu que Déu llança la llavor de la seva paraula sobre tot tipus de terreny, és a dir, en qualsevol situació en què ens trobem: de vegades som més superficials i distrets, de vegades ens deixem portar per l’entusiasme, de vegades estem aclaparats per les preocupacions de la vida; però també hi ha moments en què estem disponibles i acollidors. Déu confia i espera que tard o d'hora la llavor floreixi. Ell ens estima així: no espera que siguem el millor terreny, sempre ens dona generosament la paraula. Potser precisament en veure que Ell confia en nosaltres, neixi en nosaltres el desig de ser un terreny millor. Aquesta és l'esperança, fonamentada sobre la roca de la generositat i la misericòrdia de Déu.»

Destaco aquestes paraules «Déu llança la llavor de la seva paraula sobre tota mena de terreny, és a dir, en qualsevol situació en què ens trobem». Això serveix tant pels qui formem part de l'Església com pels qui hi són fora; Déu no es cansa de buscar-nos per a què li permetem orientar la nostra vida: «Cada paraula de l'Evangeli és com una llavor que s'aboca al terreny de la nostra vida… La paraula de Jesús és per a tots, però actua en cadascun de manera diferent.» Ningú no pot dir conscientment ‘no tinc remei, hi ha massa obstacles per vèncer’.

Sabem que la fe és un do, un regal que no mereixem, que ens ajuda a transitar per la vida amb esperança. Aquest do, llavor divina, necessita cuidar-se perquè s'enforteixi: «No és possible comprendre plenament el Baptisme sinó dins la Iniciació cristiana, és a dir, l'itinerari a través del qual el Senyor, mitjançant el ministeri de l'Església i el do de l'Esperit, ens introdueix en la fe pasqual  i ens insereix en la comunió trinitària i eclesial», indica el Document final del Sínode (2).

El Baptisme i els altres sagraments de la Iniciació cristiana (Confirmació, Reconciliació, Eucaristia) obren camí impulsats per la gràcia que transmeten, amb la seva recepció no es completa l'itinerari, com de vegades passa en ambients culturals cristians en què un cop rebuts aquests sagraments i celebrats es dona per conclòs el cicle formatiu.

El Document continua: «Aquest itinerari té una varietat significativa de formes, segons l'edat en què es realitza, dels diferents accents propis de les tradicions orientals i occidentals, i de les especificitats de cada Església local. La iniciació posa en contacte amb una gran varietat de vocacions i ministeris eclesials. En ells s'expressa el rostre misericordiós d'una Església que ensenya els seus fills a caminar tot caminant amb ells. Els escolta i, mentre que respon als seus dubtes i les preguntes, s'enriqueix amb la novetat que cada persona porta amb ella, amb la seva història i la seva cultura. En la pràctica d'aquesta acció pastoral, la comunitat cristiana experimenta, sovint sense tenir-ne plena consciència, la primera forma de sinodalitat». Hi ha una relació bidireccional, necessitem el suport de l'Església per continuar el camí emprès i l'Església necessita la nostra aportació per complir la seva missió allà on ens trobem.

«Vostra soc, per Vós vaig néixer, ¿què maneu fer de mi?», escriu santa Teresa en un poema. El bisbe Toni Vadell, auxiliar de Barcelona que va morir abans de fer els cinquanta anys, parlava en metàfora de l'Església (3) com una sabateria on cadascú havia de trobar el calçat que més se li ajustava per seguir el camí, però al final d'aquest camí Déu ens vol a tots descalços: «Ja no hi ha jueu ni grec,  esclau ni lliure, home ni dona: tots sou un de sol en Jesucrist», escriu sant Pau (4); la vestimenta no serà l'important sinó la unió amb Crist que, alhora, ens uneix com a cristians, com expressa el lema papal: In Illo uno unum (5). D'aquesta unió en parla sant Joan de la Creu: «Al capvespre de la vida, serem jutjats en l'amor.»

La llavor divina necessita els sagraments i la pregària per créixer en nosaltres. «El sagrament de la Confirmació enriqueix la vida dels creients amb una efusió particular de l'Esperit en vista del testimoni… Tots els creients estan cridats a contribuir a aquest impuls, acollint els carismes que l'Esperit distribueix abundantment a cadascú i comprometent-se a posar-los al servei del Regne amb humilitat i esperit d’iniciativa creatiu».

I, és clar, el que se'ns presenta com a aliment quotidià i vincle amb la comunitat: «La celebració de l'Eucaristia, especialment els diumenges, és la primera i fonamental forma com el sant Poble sant de Déu es reuneix  i es troba. En la celebració eucarística se “significa i realitza la unitat de l'Església” (6). En la “participació plena, conscient i activa” (7) de tots els fidels, en la presència de diferents ministeris i en la presidència del bisbe o del prevere, es fa visible la comunitat cristiana, en la qual es realitza una corresponsabilitat diferenciada de tots per a la missió.»

Deixar créixer la llavor, nodrint-la i traient-li allò que destorba; una tasca esperançada per a tota la vida, perquè no estem sols.

(1) Papa Lleó XIV: Audiència General del 21 de maig de 2025. Traduït de https://www.vatican.va/content/leo-xiv/es/audiences/2025/documents/20250521-udienza-generale.html

(2) Francesc, XVI Assemblea ordinària del Sínode dels bisbes: Per una Església sinodal: comunió, participació, missió. Títol original: Per una Chiesa sinodale: comunione, participazione, missione. Documento finale. Editorial Claret – Col·lecció: Documents del Magisteri, número 79 – 1ª edició (2024). Traductor: Gabinet d’Informació de l’Església de Catalunya. 148 pàgines. Part I: El cor de la sinodalitat. Epígraf: Les arrels sacramentals del Poble de Déu; punts tractats 24 a 27. Enllaç oficial: https://www.synod.va/content/dam/synod/news/2024-10-26_final-document/ESP---Documento-finale.pdf

(3) Entrevista al bisbe Toni Vadell el 26 de novembre de 2021 en el programa Camins de Radio Estel. Enllaç: https://www.radioestel.cat/programes/camins/page/47/

(4) Carta de sant Pau a los Gàlates, capítol 3, verset 28. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1288

(5) In Illo uno unum significa ‘en Crist som un’. Està extret de Sant Agustí: Comentari al Salm 127, número 3: «Aquests cristians, amb el Cap, que va pujar al cel, són un sol Crist; no és L'un i nosaltres molts, sinó que, sent nosaltres molts en Aquell un, som un.» Traduït de https://www.augustinus.it/spagnolo/esposizioni_salmi/esposizione_salmo_185_testo.htm

(6) Veure Concili Vaticà II, Decret Unitatis redintegratio, número 2 Enllaç https://www.vatican.va/archive/hist_councils/ii_vatican_council/documents/vat-ii_decree_19641121_unitatis-redintegratio_sp.html

(7) Veure Concili Vaticà II, Constitució Sacrosanctum Concilium, número 14. Enllaç https://www.vatican.va/archive/hist_councils/ii_vatican_council/documents/vat-ii_const_19631204_sacrosanctum-concilium_sp.html