Al voltant del Sínode (3)

Proposta contracultural

Al final del llibre segon Sobre la República, Ciceró posa en boca d'Escipió l'Africà aquesta consideració: «De la mateixa manera que en els instruments de corda o de vent, o en el mateix cant de veus diverses, s'ha de guardar un concert que dona pel seu mateix ajustament unitat i congruència a veus molt diferents, que les oïdes educades no toleren que s'alteri o desentoni, i aquest concert, tot i això, es fa concorde i congruent pel govern de veus molt diferents, així també, una ciutat ben governada és congruent per la unitat de persones molt diferents, per la concòrdia de les classes altes, baixes i mitjanes, com els sons. I la que els músics anomenen harmonia en el cant, és el que a la ciutat s'anomena concòrdia, vincle de benestar segur i òptim per a tota república, ja que aquesta no pot subsistir sense la justícia» (1).

Ciceró ens dona una pauta pel bon govern on tota la ciutadania s’aplega amb l’aixopluc de la justícia per viure en concòrdia. Anàlogament el Document final del Sínode (2) ens exposa un exemple de sinodalitat: «Vivint la conversa en l'Esperit, escoltant-nos els uns als altres, hem percebut la seva presència enmig nostre: la presència d'Aquell que, donant l'Esperit Sant, continua suscitant en  el seu poble una unitat que és harmonia de les diferències.» En el relat de Ciceró és cabdal la justícia, en la sinodalitat és el seguiment de Jesús. De fet, qualsevol realitat eclesial, en totes les seves vessants, ha de testar-se en referència al seguiment de Jesús que procura, tant a nivell individual com col·lectiu.

L'experiència de la resurrecció de Jesús en Maria Magdalena, Pere i 'el deixeble estimat', obre la primera part del Document, que té com a entradeta dos versets de l'Evangeli de Joan (3). Un seguidors que difereixen en edat, experiència de vida, caràcter i qualitats personals; tots ells trasbalsats per la mort de Jesús, que els pot haver desconcertat, abatut o decebut, però no els ha desunit, fan pinya els uns amb els altres: «La seva dependència mútua encarna el cor de la sinodalitat.»

Sant Pau escriu als Corintis: «I si Crist no ha ressuscitat, la vostra fe és il·lusòria, encara viviu en els vostres pecats» (4). D’ací que el Document indiqui: «L'Església existeix per testimoniar al món l'esdeveniment decisiu de la història: la resurrecció de Jesús. El Ressuscitat porta la pau al món i ens fa el do del seu Esperit. El Crist vivent és la font de la veritable llibertat, el fonament de l'esperança que no defrauda, ​​la revelació del veritable rostre de Déu i del destí últim de l'home.»

Li segueix un paràgraf que m'ha fet pensar en l'anomenat ‘mite de la caverna de Plató’ (5): «Els Evangelis ens narren que, per entrar en la fe pasqual i esdevenir-ne testimonis, cal reconèixer el propi buit interior, la foscor de la por, del dubte, del pecat. Però aquells que, en la foscor, tenen el coratge de sortir i posar-se a buscar, descobreixen en realitat que són cercats, cridats pel seu nom, perdonats i enviats juntament amb els germans i germanes.» El pecat, aquesta desafecció de Déu que ens allunya o ens aparta d'Ell, enfosqueix el nostre caminar; necessitem experimentar un moviment continu de conversió per obtenir la intensitat de llum que ens ajudi a descobrir-lo en els nostres afanys diaris i adonar-nos de com, una i altra vegada, abans de decidir-nos a fer el pas Ell ja ens està esperant (6).

He titulat aquest escrit 'proposta contracultural', perquè el que escriu Ciceró i el que indica el primer punt del Document van en sentit contrari del que prolifera en el nostre entorn i a tants altres llocs del món, també en la manera de procedir de molts cristians; actituds que generen controvèrsies, incomprensions i molt de patiment.

Hi ha una característica que he percebut, no sé fins a quin punt encertadament, en el pontificat de Francesc que concorda amb aquest ‘caminar junts’ que proposa: a l'Església hi ha moltes veus de signe diferent i el Sant Pare malda, així ho noto, per a què totes s'expressin en el fòrum adequat, encara que siguin contraposades o semblin contradictòries. Això pot desconcertar quan s’està àvid d’ escoltar paraules sentencioses o aspirar a homogeneïtats impossibles que semblen donar un aire de seguretat incontestable. Penso més aviat que és un antídot per a les corrosives 'capelletes' que tant de mal fan. A més, cal no oblidar el que ens diu l'Evangeli: «No hi ha res d’amagat que no s’hagi de descobrir, ni res de secret que no s’hagi de saber i no s’hagi de conèixer» (7). Abandonem la xerrameca i la vivència d'un cristianisme 'a la meva manera'; i confiem en l'acció de l'Esperit Sant per a què la cacofonia es transformi en simfonia.

(1) Marco Tul·li Ciceró: Sobre la República, llibre segon. Extret de https://www.mercaba.es/roma/republica_de_ciceron.pdf. Citat per Sant Agustí: La ciutat de Déu, llibre II, capítol XXI. Referència: https://www.augustinus.it/spagnolo/cdd/index2.htm

(2) Francesc, XVI Assemblea ordinària del Sínode dels bisbes: Per una Església sinodal: comunió, participació, missió. Títol original: Per una Chiesa sinodale: comunione, participazione, missione. Documento finale. Editorial Claret – Col·lecció: Documents del Magisteri, número 79 – 1ª edició (2024). Traductor: Gabinet d’Informació de l’Església de Catalunya. 148 pàgines. Introducció, punt 1. Part I: El cor de la sinodalitat punts 13 i 14. Enllaç oficial: https://www.synod.va/content/dam/synod/news/2024-10-26_final-document/ESP---Documento-finale.pdf

(3) Evangeli segons sant Joan, capítol 20, versets 1 i 2: «El primer dia de la setmana —el diumenge—,  Maria Magdalena se’n va anar al sepulcre de bon matí, quan encara era fosc, i veié que la pedra havia estat treta de l’entrada del sepulcre.  Llavors se’n va corrents a trobar Simó Pere i l’altre deixeble, aquell que Jesús estimava,  i els diu: “S’han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l’han posat”.» https://www.bci.cat/biblia/capitol/1206

(4) 1ª carta de sant Pau als Corintis, capítol 15, verset 17. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1269

(5) Veure Plató: La república, llibre VII

(6) Evangeli segons sant Lluc, capítol 15, verset 20: «I se n’anà a trobar el seu pare. Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà.» Referència https://www.bci.cat/biblia/capitol/1176

(7) Evangeli segons sant Lluc, capítol 8, verset 17. Referència https://www.bci.cat/biblia/capitol/1169