Quan es perden els papers
El pare es fa una
mica l’orni i li diu a la filla: -Ja saps que no vull que l’ordinador surti de
casa.
El dia següent es
repeteix la petició: -Em deixaràs l’ordinador? Amb la meva tableta no puc obrir
el document on haig de fer l’examen, no tinc l’aplicació que necessito.
El pare es posa
tens: -Com és que us deixen fer un examen amb ordinador?
La filla respon: -És
un examen online que fem a la classe.
La mare i la
germana intervenen: -Li deixaràs? Ho necessita per l’examen.
El pare alça la
veu: -No vull que surti de casa. Hi ha documents importants i confidencials i,
a més, es pot accedir lliurement perquè no hi ha cap contrasenya que ho
impedeixi.
-¿Què faràs?, retruny
a tres veus l’oïda del pare.
-No ho sé,
contesta de mala manera el pare sentint-se bloquejat i marxa tot seguit a la cuina
per rentar la vaixella del sopar.
El seu entossudiment
s’interromp quan la mare li diu que la filla ha aconseguit trobar la manera de
posar una contrasenya. -Quina vols posar?
L’ànim del pare s’exacerba: -Feu el que us doni la gana.
Quan acaba la lectura i surt de l’habitació la filla li diu: -Ho he pogut arreglar, he descobert que a la tableta hi ha altres aplicacions que em permeten obrir el document. Et trec la contrasenya que t’havia posat a l’ordinador.
El pare se sent dolgut
amb ell mateix per la manera com ha actuat, però encara conserva un xic d’orgull,
aleshores diu amb desdeny: -Me n’alegro.
El pare nota el
pes de la ferida que ha provocat i, tot i que més tard li diu a la filla: -He
estat un bord, nota que la comunicació està enterbolida, hi ha una
interferència interior que encara fa la punyeta.
També en la prova
d’aquell curs de negociació que va fer a l’empresa. S’enfrotava a un company per
aconseguir l’objectiu que li demanava el full que li van lliurar, sense saber
què desitjava el seu company. Enmig d’ells una taronja que tots dos volien agafar,
perquè els deien que d’ella depenia la vida d’un familiar. No se’n van sortir, perquè
es van encaparrar ambdós a quedar-se amb la taronja, sense dialogar entre ells.
Es van adonar després que un només necessitava la pela i l’altre només la polpa.
Tots dos podrien haver aconseguit el que necessitaven.
El llibre que està llegint li recomana abans d’una resposta negativa validar la informació, oferir una alternativa (si es pot) i cuidar el to, però això resulta difícil quan un es tanca en banda.
Ho va poder fer
quan la filla tornà a casa i se li va apropar per a que li donés un petó. En
demanar perdó va rebre com resposta un sincer ‘no passa res’. A partir d’aleshores
la comunicació va tornar a lloc.
Uns dies després el pare se’n recordà d’unes paraules del papa Francesc sobre la vida familiar, li ballaven pel cap les paraules permís i perdó. Les va anar a buscar i el conjunt de la intervenció (4) mereix estar gravat arreu en l’estança familiar. Aquí va un tast:
Permís: Entrar a
la vida de l'altre, fins i tot quan forma part de la nostra vida, demana la
delicadesa d'una actitud no invasora, que renovi la confiança i el respecte...
Gràcies: La
gratitud és al cor mateix de la fe: un cristià que no sap donar gràcies és algú
que ha oblidat el llenguatge de Déu...
Perdó: Quan falta, s'obren petites esquerdes —fins i
tot sense voler-ho— fins a convertir-se en fosses profundes... Reconèixer el
fet d'haver faltat, i mostrar el desig de restituir allò que s'ha tret
—respecte, sinceritat, amor— fa dignes del perdó. I així s'atura la infecció.
Si no som capaços de disculpar-nos, vol dir que tampoc no som capaços de
perdonar. A la casa on no es demana perdó comença a faltar l'aire, les aigües
es comencen a veure estancades. Moltes ferides dels afectes, moltes laceracions
a les famílies comencen amb la pèrdua d'aquesta preciosa paraula: «Perdona'm».
A la vida matrimonial es discuteix, de vegades fins i tot «volen els plats»,
però us dono un consell: mai acabar el dia sense fer les paus.”
(1) Traduït de Juan Manuel García ‘Pincho’: Ciencias del comportamiento. Editorial: Temas de hoy – 1ª edició, 3ª impressió (2025). 375 pàgines. Capítol 6, pàgines 310 i 297.
(2) Traduït de Nicolae
Steinhardt: El diario de la felicidad. Títol original: Jurnalul Fericirii
(1991). Editorial: Ediciones Sígueme – Col·lecció: El peso de los días, número 61
– 1ª edició (2007). Traductors: Viorica Patea y Fernando Sánchez Miret. 640 pàgines.
Celda 18, pàgina 40
(3) Evangeli
segons sant Mateu, capítol 5, versets, 23-24. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1120
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada