Les oques de Sant Cornelis *
A l’Empordà hi ha moltes gràcies, la que fa vint-i-tres, són les
oques de Sant Cornelis. Entre Sant Pere Pescador i Torroella, un vailet se les
emmena a espigolar el gra que ha quedat després de llevar-ne les garbes. Són blanques
i opulentes, caminen tot gronxant-se, mouen frisosament la cua, arquegen i
allarguen el coll i cloquegen insubstancialment, espantadisses i golafres. Així
com faria de mal representar un pessebre de muntanya sense bens, jo no sabria
imaginar-me les terres baixes del Fluvià sense les oques. De nit són els
sentinelles de la casa, que senten les remors enemigues i les criden amb
esvalotat espant, i així que trenquen les albes del dia, surten a rompre el
glaç de la soledat. El vailet les crida dolçament. No sé quina sensació de pau
venturosa, d’alegria de viure, desperta en la meva ànima el seu record. Són
aquells dies de joventut que venen a renovar-me la memòria de les dolors
passades. 
Miquel Montoliu i Pelejà
Barcelona 24-03-1924 / 17-10-1996
*Del llibre de Pere Coromines. Les gràcies de l’Empordà (1919). Gràcia XXIII. La podeu trobar sencera amb l’ortografia de l’època a l’enllaç http://marticarreras.blogspot.com.es/2012_05_01_archive.html (diumenge, 6 de maig de 2012)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada