Al voltant del Sínode (28)

Diversitat sense dispersió

«Si emprenem tota interacció partint de la base que la cultura no importa, el nostre mecanisme predeterminat ens portarà a veure els altres a través de la nostra pròpia lent cultural i jutjar-los o prejutjar-los en conseqüència… Si la culminació d'un negoci depèn de la teva capacitat de treballar bé amb persones de tot el món, necessitaràs apreciar les diferències culturals i respectar les diferències personals. Totes dues són bàsiques», són paraules d'Erin Meyer a El mapa cultural en quina contraportada es llegeix: «Quan t'adones que, abans de fer una crítica, els nord-americans s'atipen a afalacs mentre que els alemanys no van amb embuts; o que els asiàtics mostren reverència per la jerarquia, mentre que per als suecs qualsevol pot ser cap, descobreixes que ens regim per un context cultural que és imprescindible entendre abans de pensar en relacionar-se amb algú d'un altre país. La comunicació entre cultures és el gran repte de l'economia global, i disposar de les claus necessàries per facilitar-ne la comprensió pot ser la diferència entre l'èxit i el fracàs» (1).

Per l’acompliment del mandat de Jesús: «Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l’evangeli a tota la creació» (2), cal tenir en compte el context en què aquest anunci s'ha de proclamar, no hi ha una manera uniforme de dur-ho a terme. Un text conciliar ens recorda que «és propi de tot el Poble de Déu, però principalment dels pastors i dels teòlegs, auscultar, discernir i interpretar, amb l'ajuda de l'Esperit Sant, les múltiples veus del nostre temps i valorar-les a la llum de la paraula divina, per tal que la Veritat revelada pugui ser percebuda més bé, millor entesa i expressada en forma més adequada» (3). En aquest context el papa Francesc escriu «a cada país o regió es poden buscar solucions més inculturades, atentes a les tradicions i als desafiaments locals» (4). Cal tenir en compte que no es tracta d'imposar una manera de fer o un criteri personal, sinó d'acompanyar les persones a la trobada amb Crist.

Aquesta mateixa actitud ha de presidir la relació entre les diverses comunitats eclesials. En els punts inicials del Document final es diu que en el cor del Sínode «hi ha una crida a la joia i a la renovació de l'Església en el seguiment del Senyor, en el compromís al servei a la seva missió, en la recerca de les maneres per ser-hi fidels. Aquesta crida es fonamenta en la identitat baptismal comuna, s'arrela en la diversitat de contextos en que l'Església és present i troba la seva unitat en l'únic Pare, en l'únic Senyor i en l'únic Esperit (5)» (6).

Seguint el recorregut pel Document, l'epígraf següent fa referència a les relacions intraeclesials d'àmbit regional, nacional o internacional: «L'horitzó de comunió en l'intercanvi dels dons és el criteri inspirador de les relacions entre les Esglésies. Conjuga l'atenció als lligams que formen la unitat de tota l'Església amb el reconeixement i l’apreciació de les particularitats lligades al context en què viu cada Església local, amb la seva història i la seva tradició. L’adopció d’un estil sinodal permet a les Esglésies moure's amb diferents ritmes. Les diferències de ritme es poden valorar com a expressió d'una diversitat legítima i com a oportunitat d’intercanvi de dons i d’enriquiment mutu. Aquest horitzó comú requereix discernir, identificar i promoure estructures i pràctiques concretes per ser una Església sinodal en missió.»

Es fa referència a tres realitats: Conferències Episcopals, Assemblees eclesials i Concilis particulars.

«Les Conferències Episcopals expressen i realitzen la col·legialitat dels bisbes per a afavorir la comunió entre les Esglésies i respondre de manera més eficaç a les necessitats de la vida pastoral. Són un instrument fonamental per a crear lligams, compartir experiències i bones pràctiques entre les Esglésies, adaptar la vida cristiana i l’expressió de la fe a les diferents cultures. També tenen un paper important en el desenvolupament de la sinodalitat, amb la implicació de tot el Poble de Déu.»

«A les Assemblees eclesials (regionals, nacionals, continentals), els membres, que expressen i representen la varietat del Poble de Déu (inclosos els bisbes), participen en el discerniment que permetrà als bisbes, col·legialment, prendre les decisions que els siguin requerides en virtut del ministeri que tenen confiat. Aquesta experiència mostra com la sinodalitat ens permet articular concretament la implicació de tots (el sant poble de Déu) i el ministeri d'alguns (el col·legi dels bisbes) en el procés de presa de decisions relatives a la missió de l'Església. Es proposa que el discerniment pugui incloure, en formes adequades a la diversitat dels contextos, espais d’escolta i diàleg amb els altres cristians, representants d’altres religions, les institucions públiques, les organitzacions de la societat civil i el conjunt de la societat.»

«Per realitzar una “saludable descentralització” (7) i una eficaç inculturació de la fe, no només cal reconèixer el paper de les Conferències episcopals, sinó també tornar a valorar la institució dels Concilis particulars, tant provincials com plenaris.» També es proposa que «s’hauria de reformar el procediment de reconeixement de les conclusions dels Concilis particulars per part de la Santa Seu (recognitio) per afavorir la seva publicació oportuna.»

Són organismes que han d'estar al servei de l'evangelització, actuant en comunió amb l'Església universal representada pel Sant Pare. No està entre les seves funcions comprometre la unitat de l'Església arrogant-se competències que no els corresponen (que sol ser una manifestació d'autoreferrencialitat) o seguint camins que contradiuen el missatge evangèlic, la tradició apostòlica o el Magisteri petrí.

He escollit un fragment d'una encíclica de Joan XXIII, que inclou una cita famosa profusament mal atribuïda a internet, per mostrar com la diversitat i la unitat són conciliables: «Hi ha… no pocs punts en què l'Església catòlica deixa que lliurement disputin entre si els teòlegs, en quant es tracta de coses no del tot certes, i en quant aquestes disputes no trenquen la unitat de l'Església, sinó més aviat serveixen per a una millor i més profunda intel·ligència dels dogmes, ja que preparen i fan més segur el camí per a aquest coneixement, tota vegada que del xoc de diverses sentències surt sempre nova llum (8). Tanmateix, cal retenir la dita que, expressada unes vegades d'una manera i d'altres de l'altra, s'atribueix a diversos autors: en les coses necessàries, unitat; en les dubtoses, llibertat; en totes, caritat» (9). També s'hi refereix el papa Francesc en la notes 4 i 6.

(1) Traduït d’Erin Meyer: El mapa cultural. Las 8 escalas de nuestras barreras culturales y cómo sortearlas. Títol original: The Culture Map. Decoding How People Think, Lead, and Get Things Done Across Cultures (2014). Editorial: Península (2022). Traductora: Noemí Jiménez Furquet (2022). 307 pàgines. Citació en les pàgines 24-25.

(2) Evangeli segons sant Marc, capítol 16, verset 15. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1160

(3) Concili Vaticà II, Constitució pastoral Gaudium et spes, número 44. Traduït de https://www.vatican.va/archive/hist_councils/ii_vatican_council/documents/vat-ii_const_19651207_gaudium-et-spes_sp.html

(4) Francesc: Exhortació apostòlica Amoris laetitia, número 3: «Recordant que el temps és superior a l'espai, vull reafirmar que no totes les discussions doctrinals, morals o pastorals s'han de resoldre amb intervencions magisterials. Naturalment, a l'Església cal una unitat de doctrina i de praxi, però això no impedeix que subsisteixin diferents maneres d'interpretar alguns aspectes de la doctrina o algunes conseqüències que se'n deriven. Això succeirà fins que l'Esperit ens porti a la veritat completa (cf. Jn 16,13), és a dir, quan ens introdueixi perfectament en el misteri de Crist i ho puguem veure tot amb la seva mirada. A més, a cada país o regió es poden buscar solucions més inculturades, atentes a les tradicions i als desafiaments locals, perquè “les cultures són molt diferents entre si i tot principi general [...] necessita ser inculturat si vol ser observat i aplicat” (Discurs a la cloenda de la XIV Assemblea General Ordinària del Sínode dels Bisbes -24 d’octubre de 2015-)». Traduït de https://www.vatican.va/content/francesco/es/apost_exhortations/documents/papa-francesco_esortazione-ap_20160319_amoris-laetitia.html

(5) Carta de sant Pau als Efesis, capítol 4, versets 5-6: «Un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme, un sol Déu i Pare de tots, que està per damunt de tots,  actua en tots i és present en tots.» Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1296

(6) Francesc, XVI Assemblea ordinària del Sínode dels bisbes: Per una Església sinodal: comunió, participació, missió. Títol original: Per una Chiesa sinodale: comunione, participazione, missione. Documento finale. Editorial Claret – Col·lecció: Documents del Magisteri, número 79 – 1ª edició (2024). Traductor: Gabinet d’Informació de l’Església de Catalunya. 148 pàgines. Document final, Quarta part: “Una pesca abundant”. Punts 3, 4 y 124 a 129. Enllaç oficial: https://www.synod.va/content/dam/synod/news/2024-10-26_final-document/ESP---Documento-finale.pdf

(7) Francesc: Exhortació apostòlica Evangelii Gaudium, punto 16: «Són innombrables els temes relacionats amb l'evangelització en el món actual que podrien desenvolupar-se aquí. Però he renunciat a tractar detingudament aquestes múltiples qüestions que han de ser objecte d'estudi i d'aprofundiment acurat. Tampoc no crec que s'hagi d'esperar del magisteri papal una paraula definitiva o completa sobre totes les qüestions que afecten l'Església i el món. No és convenient que el Papa reemplaci els episcopats locals en el discerniment de totes les problemàtiques que es plantegen en els seus territoris. En aquest sentit, percebo la necessitat d'avançar en una “descentralització” saludable.» Traduït de https://www.vatican.va/content/francesco/es/apost_exhortations/documents/papa-francesco_esortazione-ap_20131124_evangelii-gaudium.html

(8) Fa referència al text de John Henry Newman: Difficulties of Anglicans, vol. I, lect. X, p. 261 ss.

(9) Sant Joan XXIII: Carta encíclica Ad Petri Cathedram, part tercera: Unitat de l’Església, epígraf Unitat de fe. Traduït de https://www.vatican.va/content/john-xxiii/es/encyclicals/documents/hf_j-xxiii_enc_29061959_ad-petri.html